“Ja em toca a mi anar al davant, últimament”. Belén López (Masies de Voltregà, 1976) s’ha de prendre amb cert humor el pes del seu nou càrreg. L’osonenca és, des del passat mes d’abril, la primera secretària general de la història de Comissions Obreres a Catalunya. El seu antecessor, Javier Pacheco, va aprofitar les darreres setmanes al càrrec per recordar un mandat més que intens, des de la pandèmia fins a la negociació fallida de l’Acord Interprofessional de Catalunya. Els primers dos mesos de López al nou despatx no han estat pas tranquils: a tocar d’un congrés federal, ha caigut en el bell mig d’una Catalunya sense pressupostos, i a un Estat espanyol en guerra per la reducció de la jornada laboral. Com la resta del sindicat, la líder catalana cerca el cos a cos amb Junts, un partit “clarament de dretes” que s’emporta la major part del seu càstig per l’aturada de les 37,5 hores. López rep Món Economia al seu despatx, a la seu de la Via Laietana, encara navegant els corrents generats per la crisi del cas Koldo, que amenaça el que descriu com “l’únic govern progressista que queda a Europa”. Sota l’ombra d’una Moncloa allunyada de les seves demandes, la secretària general parla de productivitat, de la relació amb unes patronals “embravides” i d’un sindicalisme que “no pot ser infantil”.
Com viu la crisi en el si del govern espanyol arran del cas Koldo? Pateixen perquè vingui un nou executiu menys favorable als interessos del sindicat?
Estem molt preocupats per la situació. Demanem contundència, que la justícia faci la seva feina. A més, la conducta de determinats personatges envers les dones, i des d’un espai d’esquerres, és intolerable. La més absoluta condemna d’aquestes actituds. Però això no va només del PSOE. La situació pot afectar les polítiques progressistes que es poden portar a terme a l’Estat, molt importants per als drets dels treballadors. Cal una visió a llarg termini. Jo crec que el govern s’ha de mantenir; però que prengui les mesures necessàries per evitar la corrupció.
No ha de convocar eleccions, d’acord. No ha de fer cap canvi a l’executiu, el president Sánchez, després d’aquesta crisi?
És encara molt aviat. Hem de deixar que la justícia faci la seva feina. L’espanyol és un dels pocs governs progressistes que queden a Europa, i s’ha de centrar en les seves polítiques. De nou, s’han de posar en marxa les mesures necessàries per evitar la corrupció, sí. Però la política ha de servir per millorar la vida de la gent. Per tant, que despleguin una agenda social -entenent les dificultats de l’aritmètica parlamentària-. Que tingui voluntat per tirar el seu programa endavant.
Hi és, aquesta voluntat, al govern espanyol? Detecten que hi ha ganes, ara per ara, d’entomar reformes com les que demanen els sindicats? La reducció de jornada s’havia d’aplicar abans de l’estiu, però continua sense arribar al Congrés.
Hi ha partits polítics clarament de dretes amb postures que no compartim. Clarament ho dic, és Junts. El que toca és lluitar contra el descrèdit de la política. Si volem defensar la democràcia, siguem d’esquerres o de dretes, no podem fer servir l’antipolítica. No podem dir que les institucions, que el sistema, no serveix per a res. Demanem altesa de mires. Hem de valorar la política útil, la que millora les vides de la gent. I hi ha espais fora de la política, com som els sindicats.
No només Junts, però, ha frenat la reducció de jornada. La part socialista del govern també ha alentit aquest procés. Fins i tot les patronals han lloat el ministre Cuerpo contra Yolanda Díaz, per considerar-lo una figura més pròxima als seus interessos. Encara pateixen un PSOE refractari a les seves demandes?
El govern de coalició té dues ànimes, això és clar. Una d’elles, més a l’esquerra. Però el més important hauria estat haver arribat a un acord en el marc del diàleg social. Això hauria facilitat molt més les coses. Durant la pandèmia, vam acordar amb la patronal mesures molt profundes, com els ERTOs, o la Reforma Laboral, que van tenir un camí polític i social molt més fàcil. El marc lògic per pactar la reducció de jornada hauria estat el diàleg social, però la patronal s’ha allunyat de tots els avenços que sortien dels sindicats i el govern. Això ha dificultat que la reforma agafés l’embranzida que necessitava.
És cert que la CEOE ha desaparegut de la taula. Però abans, sense ells, s’han tirat endavant tres pujades de l’SMI. Per què la reducció de jornada no?
Hi ha diferents visions dins el PSOE. Una més pròxima a avançar, a garantir drets per a les persones treballadores; a aprofundir en el repartiment de la riquesa. Però hi ha una altra que veu molts més perills en aquesta mesura, això ha quedat demostrat.
I no té mà el sindicat per torçar el braç d’aquestes ànimes del PSOE que no els hi són tan favorables?
Nosaltres tenim la nostra agenda com a sindicat, i les defensem al marge del govern que hi hagi. No negaré que ens sentim molt més còmodes amb un govern que tiri endavant polítiques progressistes. Per tant, el que hem explicat a tots els partits -excepte Vox, evidentment- és que la reducció de jornada és possible. No és un desig. Hi ha condicions materials de possibilitats per portar-les a terme. Els marges empresarials i la productivitat per hora treballada permeten que les empreses redueixin la jornada, sense que això sigui una amenaça per al seu negoci. Fins i tot et diria que no és una amenaça per al seu marge de benefici.
I hem explicat per què és una mesura de justícia social, i amb un fort component de gènere. Defensem un nou model de repartiment del temps, i per algun lloc hem de començar! Una de les coses que estructura la nostra vida és el treball, amb una jornada que no ha canviat en 40 anys -quan ha canviat tota la resta de coses!-. Per tant, ens hem d’adaptar al nou món, i el temps de treball no és una excepció. També és una via per reequilibrar el desequilibri que hi ha -cada cop més gran- entre rendes del capital i rendes del treball. Aquests arguments els hem posat damunt la taula de les esquerres, les dretes i els centres.
Dieu que la productivitat per hora treballada permet la reducció de jornada. Un argument que no accepten els empresaris. Quin problema hi ha, aquí? A on falta, la productivitat?
El factor de competitivitat del model productiu espanyol sempre han estat els costos laborals. Competíem amb l’entorn amb salaris baixos i males condicions. Érem més barats perquè pagàvem malament, ras i curt. Totes les mesures que es prenguin en l’àmbit del dret laboral que millorin la vida dels treballadors, serveixen també per desincentivar aquest model. Amb la reforma laboral, la reforma de les pensions, les pujades de l’SMI… No només hem garantit drets de les persones. També hem posat les bases per anar cap a un altre model productiu que no competeixi amb la precarietat de les persones.
Per primera vegada, les pujades de l’ocupació en els últims anys s’han donat en sectors d’alt valor afegit. Abans, teníem un mercat de treball molt intensiu en mà d’obra, que generava molta ocupació en èpoques de bonança, però en destruïa molta en èpoques de crisi. Però això està canviant. Hem sigut capaços d’acotar un marc legal que desincentiva els models de negoci basats en la mà d’obra barata. I la reducció de jornada acaba de fer-ho. Serveix per incentivar negocis que no funcionin sense jornades extenuants i salaris ínfims.
Però el nou model productiu que demana és un projecte a llarg termini. I mentrestant?
Aquí és on apareix el concepte sindical de les transicions justes. Cal transformar l’economia per adaptar-la als canvis que venen -tecnològics, ecològics, el repte demogràfic…-. No rebutgem aquests canvis, perquè no podem. Però han d’arribar amb garanties, amb acompanyament. No pot ser que una empresa s’adoni que el seu negoci ja no surt a compte i les externalitats, llavors, les paguem entre tots. Tothom ha de ser responsable. Per exemple, el turisme s’ha de transformar. Però s’ha de transformar a costa de fotre fora els treballadors i que tothom es quedi sense feina? No perdoni. El canvi de model l’han de pagar les empreses, que han estat acumulant beneficis a punta pala. Com a mínim una part.
Aterrant-ho a la qüestió de la reducció de jornada. Algunes patronals, per exemple Pimec, semblen més obertes que la CEOE a tractar els termes de la reducció de jornada. Fa poc, en el congrés de la federació de Serveis, el secretari general de la seva formació, Unai Sordo, deia que la línia vermella era la reducció per llei. Dit això, quin marge donen per negociar?
Sempre que les empreses ens diguin que tenen dificultats, i ho demostrin amb llums i taquígrafs, estem oberts a negociar mesures compensatòries, acompanyament i ajuda en allò que calgui. Ara, no acceptarem en cap cas perdre l’origen de la reducció de jornada -que estigui per llei-. I tampoc perdrem un altre llençol a canvi d’això. El marc lògic per pactar la reducció de jornada hauria estat el diàleg social, però la patronal s’ha allunyat. Si fem un pas endavant i dos enrere, no avancem.
Els hi han fet aquesta proposta?
La patronal va proposar augmentar el nombre d’hores extra l’any a canvi de la reducció de jornada. És una cantarella que sentim. I això no té cap lògica.
Sovint exigiu a les patronals que posin negre sobre blanc les xifres que fonamenten els seus arguments. No ho han fet ja?
Tant de bo fos així. Però, últimament, la patronal està fent més ideologia que nosaltres. Em sap greu, però els números surten a favor nostre. En determinats debats, com la reducció de jornada, és així. Ja ho van fer amb l’augment del salari mínim interprofessional, que havien d’arribar les set plagues d’Egipte. I, al final, no ha passat res d’això. Llavors, posem les dades damunt la taula. I què diuen, aquestes dades? Que els marges de beneficis són històrics, també a les petites i mitjanes empreses. Que les pimes cada cop són més grans. Ara, hi haurà sectors que tindran dificultats? No ho nego. Trobem-los: quins són, per què i què s’hi pot fer. I en tot allò que es pugui compensar, no estarem en contra. Ara, aquesta és una negociació d’ells amb el govern.
Foment parlava de 23.000 milions d’euros.
I quants beneficis tenen? La reducció de jornada tindrà uns costos, és clar. No serà gratis. L’augment de l’SMI també en té, de costos. La qüestió és si els empresaris se’l poden permetre! Quant estan guanyant? Els beneficis empresarials han pujat un 15%, i els sous, menys de la meitat! Ningú diu que els empresaris perdin. És que guanyin una mica menys. En un moment, a més, en què els treballadors i treballadores som protagonistes dels beneficis.
Està el diàleg social més esquerdat que abans?
En aquesta legislatura, que hi ha un Congrés dels Diputats més escorat a la dreta, les patronals s’han embravit. I, si el dia de demà, hi ha un govern de la dreta i l’extrema dreta, encara més. Hi ha hagut molta més dificultat per arribar acords al diàleg social que no pas la legislatura passada, sí.
I les patronals tenen un discurs més militant, fins i tot en el llenguatge que fan servir. Un exemple és el debat de l’absentisme.
Com que no tenen arguments econòmics… El programa econòmic era el pal de paller de les dretes. I ara no hi ha cap partit de dretes que parli d’economia! Ni un! Estan tots a les seves històries. Per què? Perquè les dades no acompanyen el seu discurs. L’absentisme, per exemple. Està clarament definit com a faltes no justificades a la feina. L’exercici de drets que tenim no és absentisme. Les incapacitats temporals són incapacitats temporals, no són absentisme. En voleu parlar? Parlem-ne. Però amb ordre i concert, que sembla mentida que ho hagi de dir jo, això.
Aquesta llunyania entre sindicats i patronals es nota també a la negociació col·lectiva més concreta? Convenis sectorials, o d’empresa, per exemple.
La conflictivitat laboral en la negociació d’un conveni no és una cosa dels últims anys, eh? Depèn del context, de moltes coses. Però no és pas nova. És comprensible que hi hagi més conflictes en moments de crisi. Però quan l’economia va bé, costa més d’entendre. Hi ha beneficis, hi ha marges. Parlem de repartir-los. És més sorprenent. I no totes les empreses tenen la mateixa visió. Però penso que no hi ha prou amplada de mires a la part patronal. A l’Estat espanyol, l’economia funciona per la demanda interna. I què la contreu? L’habitatge.
La posició de les patronals en relació amb les polítiques d’habitatge no s’entén. Primer, perquè per culpa de la crisi de l’habitatge, són els primers que tenen problemes a trobar mà d’obra en certs indrets. I segon, perquè si les famílies tinguessin més renda disponible, aniria a l’economia productiva, al consum.
Com és la relació amb el sindicalisme social, en un àmbit com l’habitatge, que ha guanyat protagonisme en l’activitat de CCOO?
Sempre hem teixit aliances. Amb les retallades en educació, sanitat, les cures. Sempre ens hem trobat amb la societat civil organitzada. Al final, totes les lluites estan connectades. El model òptim de defensa dels drets de la classe treballadora és ser un sindicat sociopolític. Jo puc negociar uns increments salarials boníssims, però si han de marxar tots a pagar l’habitatge, per qui he negociat la millora és per al rendista. I creu-me que no em fa cap gràcia.
Per tant, hem de destinar els nostres esforços a tot, i no farem les coses soles. Ara, la reivindicació prioritària és l’habitatge, malauradament. Perquè ha esdevingut un model de negoci. Doncs s’han de posar portes al camp, regular, per garantir el dret a l’habitatge. I per fer-ho estem treballant amb el Sindicat de llogateres, i altres espais, sense cap mena de problema.
Fa temps que, tant vostès com la UGT, denuncien el problema que suposa no haver aconseguit aprovar uns pressupostos a Catalunya. En quin moment es troba aquesta conversa amb el Govern?
Ho hem traslladat al Govern i als partits que van donar suport a la investidura de Salvador Illa. Els suplements de crèdit no permeten tirar endavant algunes polítiques estructurals, ens calen uns pressupostos. S’ha de posar la responsabilitat per sobre d’estratègies polítiques. També reclamem que part dels comptes es negociïn en el si del diàleg social, i començar a treballar ja, perquè hi siguin a principis del 2026. Però clar, la política…
Hi ha marge, en la relació que hi ha ara mateix amb les patronals, per seure amb Foment del Treball i dibuixar conjuntament uns pressupostos?
Hem de diferenciar els aspectes concrets de la negociació col·lectiva amb el diàleg social, a on podem trobar punts d’equilibri. VOlem una economia robusta, un model productiu diversificat. Formem part del Pacte Nacional per a la Indústria, reivindiquem un Pacte Nacional per al Turisme. Però ho volem acompanyat d’una agenda social important. I, segurament, la patronal posa l’accent en unes altres coses.
Però els pressupostos són, precisament, una eina de redistribució de la riquesa. Aquí potser no es trobaran amb la patronal.
És clar. Hi ha coses que, segurament, no han tingut lloc en l’acord del suplement de crèdit. S’hi ha fet una combinació de propostes de patronals i sindicats. Hem de trobar un consens. Però el Govern consensua una part amb nosaltres. La resta l’ha de portar al Parlament. Per això és el Govern.
Per acabar, el passat dilluns es van celebrar els 10 anys de Glovo, en un acte amb la presència del secretari general de la UGT, Pepe Álvarez, i l’exsecretari general de CCOO a Catalunya, Javier Pacheco. Entenen les crítiques que han rebut per aquesta presència?
Podem entendre que hi hagi gent que no ho entengui. El Javier ho ha explicat clarament. No podem tenir una actitud infantil, i ho he de dir així. Nosaltres volem que els treballadors de Glovo estiguin en les millors condicions. I això vol dir estar en els espais que calgui per condicionar la vida de les persones treballadores. No farem com nens petits: això no m’agrada, doncs no hi vaig. Els discursos de puresa…
Però vostès ja hi són al comitè d’empresa. El problema ha sorgit per l’òptica d’haver anat a un sopar.
Segurament és un problema més d’òptiques, sí. I aquí, no hi ha gaire més a dir.
