Produir microxips és extremadament car, i la tendència és ascendent. L’augment de la potència i l’extrema reducció dels processadors -que permeten una capacitat tecnològica cada cop més elevada als dispositius on s’instal·len- ha arribat a multiplicar per 10 el cost d’una factoria en qüestió d’un grapat d’exercicis. “Fa uns anys, una planta d’aquestes característiques costava 1.000 milions d’euros; ara en necessites 10.000 milions“, explica el professor de la UPF-BSM Xavier Brun. Una planta de microcomputació, doncs, no està a l’abast de qualsevol; i només tres empreses al planeta tenen capacitat per produir aquesta mercaderia essencial a escala planetària: Intel, als Estats Units; Samsung, a Corea del Sud, i la Taiwan Semiconductor Manufacturing Company. Una impossible barrera d’inversió, doncs, limita extremadament el ventall d’aliances que calen per produir un microprocessador.
Totes les fonts properes al sector de la microelectrònica a Catalunya coincideixen a la necessitat d’apropar posicions amb una d’aquestes grans fabricants. “És absolutament imprescindible”, apunta Pere Alemany, un dels impulsors des de la Cambra de Comerç de Barcelona del projecte FabCat, una iniciativa centrada a l’aterratge d’una d’aquestes factories al país. “Fer una planta d’aquestes característiques des de zero reclama molts més diners”; un finançament completament inaccessible per al sector. Segons els documents del projecte, l’horitzó d’inversió conjunt és de 22.000 milions d’euros – el doble, ara per ara, de la dotació anunciada per al Perte Chip, el projecte estratègic espanyol finançat amb fons Next Generation per impulsar la microelectrònica–. 2.2000 milions haurien de venir de finançament públic estatal, mentre que es posa sobre la taula una aportació de la Generalitat d’uns 500 milions d’euros.
Catalunya, segons les fonts consultades, té possibilitats reals de ser el territori triat per un executiu espanyol que “aposta clarament perquè una fàbrica acabi a l’Estat”, subratlla Alemany. Si bé és cert que hi ha regions que hi opten més enllà de les fronteres catalanes –Màlaga és un exemple clar, un pol tecnològic amb un creixement substancial darrerament; o València, que ja ha aconseguit grans projectes com la gigafàbrica de bateries de Volkswagen– cap té la infraestructura amb què compta el país. “Catalunya està ben dotada i posicionada per rebre una proposta d’aquestes característiques; i l’ecosistema treballa per anar-hi tots a una”, celebra el director de projectes especials del centre de recerca Eurecat, Agustí Chico. Des de la institució, també part fonamental del projecte FabCat, subratllen la importància de col·laborar en una autonomia tecnològica europea que hauria d’ajudar a “recuperar terreny per tenir més sobirania” respecte dels grans pols geopolítics.
L’objectiu final del conjunt de la Unió encara queda lluny de la capacitat actual. Si bé és cert que altres potències comunitàries ja han fet inversions en aquest sentit, les instal·lacions projectades “no cobreixen ni de lluny les expectatives europees”, segons Alemany. “Queda camp per córrer”, reiteren des de Cambra, tot recordant que l’actual quota de mercat europea en la fabricació de microelectrònica –entre un 8 i un 9%– està més de 10 punts per sota del que seria necessari per una autonomia tecnològica completa: al voltant del 20%. Així doncs, una infraestructura continental viable passa encara per una xarxa productiva inexistent, i Catalunya, coincideixen totes les fonts consultades, té més que suficient potencial per ser un dels nuclis que la basteixin.
Quins xips cal fabricar?
Catalunya és tota una potència europea –i no diguem en l’àmbit espanyol– en dues de les tres potes del procés productiu del microxip: el disseny i la recerca. “L’ecosistema va des d’universitats, que donen formació en aspectes relacionats, fins a centres com el Centre Nacional de Microelectrònica, a Bellaterra, o el mateix BSC”, explica Chico. En concret, el Barcelona Supercomputing Center, que fa poques setmanes va anunciar un nou acord amb Intel per potenciar el disseny de microprocessadors, és un dels líders continentals en el disseny de maquinari d’alta precisió. “Només un grapat de fàbriques al món poden produir” els circuits que es preparen al centre de supercomputació barceloní, i cap d’elles es troba a Europa.
La semiconductor act europea –el projecte que marca l’estratègia en el sector a nivell comunitari– és, però, molt més pragmàtica. Les institucions continentals esperen instaurar un sistema fabril dedicat a aquells microxips que, si bé no són tan precisos, tenen presència en moltes més àrees del mercat. “A la part de fabricació, hem de centrar-nos en tecnologia més establerta, amb més demanda”, raona Chico. Així, els microxips que haurien de produir-se a Europa –i, per extensió, a Catalunya– són els d’entre 15 i 28 nanòmetres. Aquest maquinari es dedica principalment a aplicacions industrials; és, per exemple, el tipus de dispositiu que necessita una planta com la Seat per als vehicles elèctrics i connectats. “En l’àmbit del disseny, Europa pot posicionar-se en l’alta tecnologia; però si parlem de fabricació, ens hem d’orientar al client”, afegeixen des d’Eurecat.
De la fàbrica a l’ecosistema
La quantia de les inversions necessàries –segons les projeccions de Cambra, una fàbrica s’emportaria prop d’un 20% dels diners destinats al Perte Chip, amb una dotació total d’uns 11.000 milions d’euros– fa que la dedicació pública a aquests projectes hagi de ser diferent de la d’altres iniciatives tractores. “Pràcticament, tot el pressupost es destinaria a un parell de projectes; no es pot plantejar molta diversitat”, raona Chico. Hi ha, però, una certa contradicció: es necessita un gran muntant de capital per a una sola instal·lació; però hi ha moltes iniciatives, més sectorials, amb un elevat potencial. Exemples com el de Cisco, el d’MPS o la col·laboració d’Intel amb el BSC són també integrals per entendre la indústria a Catalunya. “Malauradament, si els diners queden molt repartits, el sector privat potser tria un altre lloc amb unes altres condicions” per fer les seves inversions, avisa el director de projectes.
Si bé aquest àmbit podria generar cert conflicte, les fonts consultades coincideixen en el potencial sectorial que tindrà l’aterratge d’una fàbrica d’aquesta mida al país. “Si aconsegueixes fer un Silicon Valley a Catalunya, atrauràs molta matèria grisa”, raona Brun. En el mateix sentit, Chico subratlla que un projecte fabril “sense dubte reforçaria la resta de l’ecosistema”. És a dir, encara que el flux d’inversió principal anés exclusivament a parar a una gran factoria, el benefici a llarg termini s’estendria a tots els projectes laterals. Se’n generarien, de fet, molts més: per cobrir les necessitats d’una gran planta de microcomputació, “s’atreu un munt de talent de primer nivell que empenta la frontera del coneixement”. No només a Catalunya, sinó a tota Europa: l’entrada d’una inversió internacional és, d’entrada, un pas essencial per a una autonomia productiva. A llarg termini, però, pot ser la llavor de la creació d’un xip autènticament europeu.
Full de ruta cap a la producció
Les claus per aterrar un projecte de la mida d’una factoria de microxips no són diferents de las d’altres iniciatives industrials: un ecosistema actiu, bona producció de talent i unes condicions empresarials adients. Segons Brun, “el camí està bé”, com ho demostren les inversions de Cisco, Intel i MPS al país. Tant Chico com Alemany lloen, en el mateix sentit, la capacitat del teixit tecnològic que s’ha format a Catalunya al voltant dels semiconductors.
El sector està més preocupat, de fet, per qüestions adjacents que no pas per la capacitat concreta dels semiconductors catalans. “Catalunya està ben posicionada, una altra cosa és com es traduiran les inversions públiques”, raona el director de projectes d’Eurecat. Si bé Alemany reconeix que les administracions –tant espanyoles com catalanes– mostren una elevada predisposició per portar a terme aquest projecte, qüestions com la distribució o els requisits burocràtics per accedir als recursos del Perte encara no estan del tot clars.
Altres fonts expertes del sector consultades per TOT Economia, però, es mostren menys esperançades. “En les condicions actuals, les possibilitats són baixes, perquè parlem de molts milions”, avisen. Qüestions com les dificultats administratives per encetar l’activitat empresarial a Catalunya o el debat per l’ampliació de l’aeroport del Prat són obstacles a superar per a una indústria a què “no l’importa ser a Barcelona o a un altre lloc”. “El que s’hauria de fer –afirma un dels experts consultats– és donar avantatges fiscals espectaculars” per competir amb mercats més dotats de capital, com França o Holanda. “No podrem competir amb mà d’obra barata”, conclou.
