Sateliot ha fet un salt exponencial en només sis anys de vida. Creada el 2018, ha esdevingut un dels pilars centrals de l’estratègia catalana de l’economia de l’espai, capitanejant dos dels tres llançaments satel·litals del país: l’Enxaneta -en col·laboració amb Open Cosmos- i el Minairó. El gran pes tècnic i cultural d’aquestes dues primeres missions de la companyia, a territori català, poden quedar en una anècdota local si assoleix els seus objectius a curt termini: esperen facturar 1.000 milions d’euros l’any 2030, oferint connexió en l’àmbit de l’Internet de les Coses (IoT) a pràctic temps real. El CEO i fundador de la catalana, Jaume Sanpera, revela que el secret rau a l’experiència: després d’una llarga carrera al món de les telecomunicacions, el directiu -i tota la governança de la firma- la van concebre “obsessionats amb l’escalabilitat”. Més de mitja dècada després, i a l’espera d’Elon Musk, Space X i l’agència federal de l’aviació estatunidenca per encetar el període comercial, Sateliot té acordada la connexió de vuit milions de dispositius -el doble que tota la resta del seu sector combinat-, i pactes amb operadors mòbils de 56 països. Des d’una oficina al Carrer Berlín, al bell mig del barri de Sants, es marca el nou estàndard de connectivitat; i es mira a un futur -gens llunyà- del 6G, l’encriptació quàntica o la conducció autònoma. Sanpera rep El Món Economia al seu despatx per parlar de l’espai, del potencial tecnològic de Catalunya i d’una indústria que no només el país, sinó l’Estat i Europa, han de pensar com a estratègica.
Sateliot inicia la seva activitat el 2018, i espera facturar 1.000 milions el 2030. Com pot escalar així, el seu negoci?
És un model de negoci dissenyat des de zero per escalar molt ràpidament. Tots els membres del comitè de direcció tenim llarga experiència creant companyies; i aquesta era ha estat una de les nostres obsessions. En la darrera empresa, que vam obrir a 25 països, vam aprendre que començar a vendre a un altre país costa molts diners, i és molt difícil escalar en el sector de les telecomunicacions. Llavors vam optar per un model B2B: el nostre client és l’operador mòbil, que ja té els clients, ja té els dispositius finals. Nosaltres som una extensió de cobertura; que el client, amb un mateix dispositiu, pugui estar connectat al mig del no res. Per a fer-ho, hem dissenyat un satèl·lit únic al món -no n’hi ha cap més- que permet un equip estàndard 5G IoT, que són els que fan servir totes les operadores del món. I hem dissenyat un core connectat als nostres satèl·lits per fer roaming amb els operadors.
Quan un client marxa a França, el seu telèfon es connecta a una torre que no l’ha vist mai abans; i la torre pregunta a Movistar, o l’empresa que sigui, si hi tens accés. Doncs fem exactament el mateix: els satèl·lits capten un dispositiu, que demana permís per connectar-s’hi; nosaltres preguntem a la seva operadora i hi donem pas. Per a l’usuari final és transparent; per a l’operador és millor servei, una nova font de vendes… I el fabricant ja té el dispositiu adaptat als diferents usos. Llavors pots escalar molt ràpid. La demostració és que tots els operadors mòbils volen signar amb nosaltres.
Hi havia un forat tècnic en la connectivitat global quan entreu al sector?
Sí. El 2018 mirem el mercat, i ens hi trobem les grans operadores satel·litals, amb dispositius 100% propietaris. Si et vols connectar a Iridium, has de comprar un módem Iridium; si et vols connectar a Orcom, el mateix. Aquests dispositius, com que no tenen economies d’escala, van dels 150 al 250 euros cadascun. Els clients que no tenen més remei a connectar-se -una presa enmig del no res, o una canonada, o un vaixell portacontenidors-, es gasten 200 euros per dispositiu i 20 euros al mes per la xarxa. Però, per fer-ho massivament, no hi ha res; i hi ha molta gent que vol connectar coses. Nosaltres tenim el privilegi de viure en un país on la connectivitat és molt extesa. A Catalunya -i a Espanya, i a Europa- hi ha moltíssima cobertura. Però als EUA, si surts 20 minuts de Washington ja estas sense cobertura. Per no dir a Llatinoamèrica! Al Brasil, que és un dels nostres grans mercats, un 70% de les terres cultivables no estan connectades per operadors mòbils. Els agricultors del Brasil demanen poder connectar els seus dispositius arreu, però a l’empresa no li surt rendible, perquè no hi ha ningú!
Aquí entra la nostra connexió: el mateix dispositiu, amb el mateix operador, ja donarà cobertura arreu. I això interessa. Saben els beneficis que tindran, el dispositiu necessari, l’aplicació… I això és el que fa el negoci tan escalable. Quan diem que facturarem 1.000 milions és perquè ho veiem: abans de començar la fase comercial, ja estem signant comandes amb clients finals. El 2030, això serà exponencial.
Com han rebut les principals operadores el vostre servei? Ha estat similar la rebuda a tots els mercats?
Depèn de les necessitats. Com et deia, el Brasil o els EUA ho veuen claríssim. Verizon ho necessita sí o sí, perquè tenen demanda pendent. A Europa hi ha molt menys interès, perquè hi ha pocs punts sense cobertura. Els operadors mòbils, això sí, cada dia fugen més de les inversions en infraestructures: es venen les torres, es venen la fibra; s’ho venen tot. Els seus clients els pressionen per tenir cobertura en punts on ells saben que no és rendible posar-ne. La nostra oferta per a ells és molt bona: conserven el client, podran cobrar una mica més pel servei i no han d’invertir en capex.
El darrer click és la integració. A un operador li preocupa moltíssim si t’has d’integrar a la seva xarxa, perquè la pot fer caure sencera. Tenen entorns de prova on t’hi pots estar dos anys fins que es queden tranquils. Nosaltres no volíem aquest temps d’espera; i l’aproximació via roaming -que en signen acords cada setmana- els hi fa la cosa molt més fàcil. La SIM registra tot d’operadors mòbils; i nosaltres en som un més. Tot funciona de manera molt suau.
Comentava vostè la diferència entre Sateliot i les antigues operadores satel·litals. Què suposa aquest nou estàndar?
Els estàndards són imparables. Hi ha més de 5.000 milions de dispositius ja connectats sota aquest estàndards. Quan comencem el 2018, intentem si podem aprofitar aquesta connexió. Des del punt de vista de hardware, els dispositius no necessitaven modificacions; però de software sí. Podríem haver ofert un programari addicional per a qui es volgués connectar amb nosaltres. Però, un cop més, obsessionats amb l’escalabilitat, vam buscar una via amb la que no s’hagués de canviar res: entrar a la 3GPP, que és l’organització mundial que defineix l’estàndard de la connectivitat mòbil, i modificar-lo des de dintre. El 2022 s’aprova la versió 17, i Sateliot és el primer contribuïdor del món, que permet que el mateix dispositiu accedeixi a xarxes terrestres i no-terrestres.
Ara, un cop aconseguit això, què és la nostra competència? Astrocast ha de convèncer el client final de comprar un aparell que només funciona amb els seus satèl·lits – que, si un dia es cansa, ja el pot llançar-. Després ha de convèncer el dissenyador del sensor perquè ho faci amb el seu módem, amb el seu cost d’integració. I hi ha sensors per cadascun dels tipus de ramaderia, sense anar més lluny: per vaques, cavalls, camells, ovelles i abelles! Aquí resideix la potència de l’estàndard. Tota la gamma està ja preparada per funcionar amb ell. I és impossible aturar-ho: les operadores que no funcionin així no moriran per Sateliot; moriran perquè amb l’estàndard no s’hi pot competir.
S’ha adaptat el mercat des del 2022, amb la nova realitat?
Abans del juny del 22, només una start-up super especialitzada podia fer inversions en aquest sector, perquè sense ell el futur sempre és dubtós. Després, totes les companyies satel·litals estan mirant cap aquí. Què passa? Que nosaltres hi portem tres anys d’avantatge. Pensem que acabarà havent-hi dues, o tres constel·lacions IoT al món. No n’hi caben més ni té sentit que hi hagi menys. A cada país hi ha tres o quatre grans operadors mòbils. És possible que a Espanya nosaltres tinguem Telefónica; MásMóvil signi amb un altre i Vodafone amb un tercer. Pensem que serà un sector de bilions de valor, perquè per definició és global, i el negoci s’ha d’explotar de forma global.
Com és la integració amb la xarxa terrestre? Més en el vostre cas, que Cellnex forma part del capital de Sateliot.
Les tecnologies es complementen molt bé. Elon Musk té Starlink, que és una solució fantàstica de banda ampla per al món rural; però no hi ha cap satèl·lit d’Starlink que pugui connectar els clients que té Movistar a Barcelona. Per a les zones denses, les infraestructures terrestres són ideals. Per a les menys denses, una antena de telefonia no té cap sentit. Una té densitat i capacitat; l’altra, cobertura.
Tot i que la demanda de Sateliot és l’operadora; com detecteu que està penetrant l’IoT en el client final?
Sempre passa el mateix: les primeres onades són les grans companyies, que tenen una visió més clara de la tecnologia. Els usuaris més petits acostumen a entrar-hi més tard. Però acabaran entrant, fins i tot sense saber-ho. L’usuari al final no sap si està connectat a un satèl·lit o a una estació base. Hi haurà un moment en què tindrem cobertura arreu per a l’IoT i també per als telèfons mòbils. De seguida, les operadores deixaran enrere els mapes de colorets de cobertura; i arribaran arreu. El petit usuari s’hi afegirà a través de l’operador mòbil -nosaltres sols mai podríem arribar al long tail-. Un ramader tindrà unes vaques connectades per satèl·lit i unes altres a una estació base. Tenir un dispositiu amb una app que et diu automàticament l’estat de salut dels cinc -o cinc milions- d’animals que tens serà molt fàcilment integrable.
Aquest estiu preveieu arribar a la fase comercial. En quin punt del camí fins als 1.000 milions es troba Sateliot?
Hem llançat ja dos satèl·lits inicials, que no eren comercials, eren per demostrar la tecnologia. Ara n’hem construït quatre més, els primers comercials. Es troben en prellançament: els tenim ja integrats en un Falcon 9 d’Space X a Vandenberg, a California, des d’on enlairen les missions de transport. El llançament pot ser en qualsevol moment: fa dues setmanes va haver-hi un incident amb Space X, amb l’explosió d’un coet. Llavors l’FAA, l’agència estatunidenca que regula els llançaments, els ha aturat tots. Estem a la cua, a l’espera que acabi la investigació -que no trigarà, perquè hi ha molta gent esperant-.
Què suposa per al mercat -inversors i clients- arribar a aquesta fase de comercialització?
Farà gairebé sis anys que invertim i desenvolupem la tecnologia. Fa any i mig comencem a signar contractes amb clients finals. Això fa una mica en contra de la filosofia B2B; però volíem posar en safata als operadors un desplegament ràpid dels serveis. Per no haver d’esperar que l’empresa comenci a expandir-se, ja hi donem els primers clients. A tot el món, tots els operadors satel·litals junts tenen quatre milions d’objectes connectats. Nosaltres tenim acords vinculants amb vuit milions de dispositius, el doble de tot el sector actualment. I això és perquè hi havia molt d’interès, i un mercat que ha estat molt subestimat pendent de poder connectar-se.
Costarà que les companyies de telecomunicacions comencin a caminar en aquest sentit?
Sempre costa. Mai és immediat ni fàcil, per totes les parts. La nostra experiència és que la connexió serà lenta: pensem que trigaran un any. Per això accelerem tot el que podem. Als EUA ja tinc un milió de línies signades. Això farà aixecar alguna cella a Verizon; perquè si una gent des de Barcelona és capaç de moure aquest volum, vol dir que n’hi ha moltes més que no tenen capacitat d’arribar-hi. Caldrà temps, perquè les coses semblen molt fàcils però, un cop sobre el terreny, sorgeixen moltes dificultats que no esperaves.
Les converses amb els operadors, però, ja s’estan donant?
Sí. Tenim acords a 56 països per ser extensors de les línies dels operadors en qüestió.
Quin és el punt crític pel que fa a infraestructura que marqueu com a inici?
Ho hem fet molt a la catalana. Si haguéssim sigut americans, haguéssim buscat 200 milions d’euros per desplegar tota la constel·lació i començar a operar ja en temps real. Però hem vist que hi ha una sèrie de casos d’ús que no necessiten temps real, que els hi és igual el retard. Comptadors intel·ligents, per exemple, que necessiten enviar un missatge al dia enmig del no-res. Hi ha d’altres que necessiten un missatge cada hora: logística, marítim… Amb els quatre satèl·lits que llançarem, ja som capaços d’oferir diversos missatges al dia a tot el món. Els vuit milions de contractes amb clients finals que hem signat són d’un mínim de dos missatges al dia, i ja els podem donar amb el pròxim llançament. Després en llançarem per a un missatge cada hora; després menys de cinc minuts i, finalment, a temps real. Són quatre fases, cadascuna amb les seves vendes associades.
Com és el procés de captació de finançament per a una solució com la de Sateliot?
No és fàcil. Buscar finançament en pre-vendes sempre és complicat. Sempre dic el mateix: Barcelona podria ser perfectament un Silicon Valley. Tenim tant o més talent; tenim un atractiu com a ciutat que fa que tothom hi vulgui viure; tenim una capacitat d’innovació única; tenim, com a llatins, capacitat d’improvisació en un món que s’ha desestructurat completament. Tot això fa que tinguem tot el potencial de ser el Silicon Valley d’Europa. Què hi falta? El mercat de capitals. En els darrers anys el finançament ha millorat moltíssim. Ara, per a les fases inicials -llavor, o pre-serie A- és factible trobar-ne. Però a les scale-ups, on ja cal una quantitat de diners més important, continua sent complicat. Sateliot porta invertits 25 milions d’euros, una quantitat astronòmica per al país en el que estem; i ara tancarem la sèrie B, que esperem que sigui abans de finals d’any. El capital és una de les assignatures pendents que tenim com a país per entrar al món global.
Quina mena d’inversors estan interessats en aquest moment d’escalada?
No ha canviat substancialment el perfil. Hi ha grans inversors que entenen de tecnologia. Que potser és el que més ens falta: aquí quan algú fa un exit, posa els diners en real estate; mentre que als EUA inverteixen en unes altres tecnologies per ajudar altres empreses i la pròpia cartera. Toquem tant VCs super professionals, com Family Offices, com inversors institucionals… Serà tot el mapa el que ens ajudarà a tancar la ronda.
La nova economia de l’espai ha crescut, en part de la mà de Sateliot, a Catalunya de forma important. En quin estat es troba l’ecosistema local?
Està començant arreu del món; és un sector molt menys madur que els videojocs o la biotecnologia. Tenim tots els elements per ser un player important, però és una indústria molt intensiva en capital ; i, a més, les inversions es fan abans d’arribar a vendes. El sector mourà bilions d’aquí no molts anys. El perte aeroespacial no ha estat extremadament generós: molts diners van a la ESA, a altres institucions amb què Espanya tenia uns compromisos. Totes les inversions públiques que s’han fet són benvingudes; però en calen més. Necessitem un pas valent, amb risc, perquè ho tenim tot per construir-hi el sector. Tenim empreses molt ben posicionades a escala global, però han d’escalar.
Atès el caràcter estratègic de moltes de les solucions d’aquesta indústria, quin paper ha de tenir el capital públic?
Ha de garantir l’abast i la sobirania. No podem dependre d’Elon Musk per a la connectivitat, com passa a Ucraïna. En temps de crisi, Europa ha de tenir les seves pròpies solucions, i ha d’entendre que és un sector estratègic que necessita capital. Exactament igual que Musk, que ha rebut milers de milions de l’administració pública nord-americana. I és el competidor, a escala de l’Estat, de PLD. S’hi han de destinar recursos per tenir la capacitat aquí i influir a tot el món.
Ha canviat la rebuda de les administracions respecte del nostre sector?
Ha sigut espectacular. L’aposta de la Generalitat ha estat molt visionària, molt abans que moltes altres institucions, per aquest sector. Hem tingut sort que de seguida s’ha vist l’efecte; també perquè, políticament, llançar un satèl·lit és molt visible. Les administracions, primer catalana i després espanyola, ha tingut el sector al radar; i la indústria ha sabut impulsar la necessitat. La pandèmia ens va ensenyar que tenim països que no són amics; i també amics que, quan venen mal dades, cadascú es mira a si mateix. Hem de tenir les nostres solucions, perquè els aliats procuraran les seves necessitats abans que atendre les nostres.
Per a què necessita un país com Catalunya una estratègia per a l’economia de l’espai?
Els governs són grans consumidors de serveis satel·litals, tant per telecomunicacions com per a l’observació de la terra. A la cua de la sequera: amb la digitalització del camp s’aconsegueix un 40% d’estalvi d’aigua; i l’agricultura consumeix entre un 70 i un 80% de l’aigua de qualsevol regió. El canvi climàtic, la biodiversitat, són elements que des de l’espai es poden controlar de manera molt més eficient. És natural que l’administració pública es procuri serveis d’aquest tipus.
Veurem cada cop connexió en més àmbits de l’economia?
Ho veiem amb els óssos del Pirineu. Ara per ara és possible, però amb dispositius extremadament cars amb bateries que duren molt poc. Amb la tecnologia que posem en marxa, és perfectament factible tenir tots els óssos del Pirineu monitorats en tot moment. La IoT ens permetrà monitorar tot el que passa, en tot moment, al territori.
Una indústria per a la que la cobertura esdevindrà clau és la de l’automòbil, amb l’impuls del vehicle connectat. Hi ha converses amb les OTAs?
Parlem amb fabricants d’automòbils, i veuen claríssima la necessitat; però en una fase on estiguem més a prop del temps real. Les converses estan avançades en aquest sentit, però passa el mateix: als EUA la necessitat és vital, perquè hi ha milers de quilòmetres de carretera sense cap mena de cobertura. A Catalunya hi haurà algun tram anant cap a la seu que et quedes sense cobertura, però són molt petits i la necessitat de comunicació és menor. Hi ha diverses fases: manteniment, SOS i vehicle connectat en temps real, que hi acabarem arribant.
Quins són els avenços tecnològics que preveu a curt-mitjà termini una empresa com Sateliot?
Estem treballant en dos projectes europeus d’encriptació quàntica, juntament amb l’Institut de Ciències Fotòniques. Són projectes importants, perquè la seguretat satel·lital ha estat fins ara poc observada, però estarà al centre d’atenció. Veiem a mitjà termini la connectivitat no tan sols de l’IoT, sinó de la telefonia mòbil. A tots ens agradaria veure Netflix al mig de la muntanya, però pocs estan disposats a pagar la infraestructura que caldria. Una solució de banda estreta resoldrà el 90% de les necessitats d’algú enmig del no-res. Sens dubte una companyia com la nostra té una inversió constant en tecnologia, perquè, si no, en cinc anys estem fora de joc.
Nosaltres acabarem llançant entre 100 i 150 satèl·lits l’any quan arribem a mode producció; i cada trimestre han de ser una mica diferents dels anteriors. Estem ja al 3GPP definint el que serà el 6G, que hibridarà completament la connectivitat terrestre i no-terrestre. Ara ho fem amb dificultats, perquè la tecnologia no estava dissenyada per això; però en endavant serà encara més senzill.
Com ha avançat la percepció de Catalunya globalment com a entorn tecnològic?
Catalunya ha fet una evolució espectacular, en part gràcies a la capacitat d’integració de talent extern. L’atractiu que té la regió perquè vingui gent de fora. Tot això fa una Catalunya rica i que permet exportar el coneixement arreu. Tenim grans centres de recerca que són referents mundials. La imatge de Catalunya és molt bona, i la de Barcelona, súper potent.
