Europa, amb Catalunya al capdavant, és una regió d’idees. La recerca, la invenció i el desenvolupament de tècniques estan imbricades al dia a dia d’uns 27 que centren més esforços que ningú, quant a despesa pública, a pensar. Pensar, però, pot ser d’allò més immaterial, tal com han demostrat diversos dels ponents que han ocupat els dos darrers dies la barcelonina Llotja de Mar en el marc del congrés Tech Spirit Barcelona 2024. El sistema universitari del país, especialment en l’àmbit tècnic i tecnològic -i, més específicament, el mèdic i biomèdic- és capaç de competir amb la immensa majoria de ciutats del seu entorn. Ho assegurava Joan Romero, director general d’Acció, l’agència per a la competitivitat de l’empresa del departament d’Empresa i Treball de la Generalitat: el Principat “no té res a envejar a qualsevol altre ecosistema innovador del món” quan es tracta de fer descobriments, d’investigar i descobrir. Ara bé, la cèlebre transferència tecnològica, el salt de la taula al mercat, és un forat que Catalunya, així com el seu entorn immediat, encara no ha sabut superar. Des del capital risc, clau per fer aquest salt i absent en bona manera de part del món empresarial del país, tenen clar el diagnòstic: per a Israel Ruiz, barceloní, exvicepresident de l’MIT i president d’Engine Ventures, un fons de referència global dedicat al que defineixen com a Tough Tech, Barcelona, i el conjunt del continent, pateixen d’una “sèrie d’impediments d’ambició econòmica” que impedeixen fer un salt global indispensable per competir.
“És una qüestió d’ambició”, assegura el ponent, en una de les xerrades que ha tancat la cinquena edició del festival. “A Europa, dir que ets ambiciós té una connotació negativa; als Estats Units és quelcom bo”, raona, tot apuntant que, a l’altra riba de l’Atlàntic, hi ha els fonaments materials i la cultura per fer saltar qualsevol projecte fins que aspiri al mercat mundial. Catalunya, per la seva banda, és capaç de crear projectes; i també de posar-los al mercat, però en el moment en el qual s’abasta una massa crítica suficient per plantejar una expansió que permeti l’escalabilitat, manquen ponts, escales i, sobretot, diners. Fora del món tecnològic, fins i tot: en una de les taules rodones de la jornada ho constatava Jordi Herreruela, director del festival musical Cruïlla. Tal com comenta Herreruela, a Barcelona existeixen una munió d’opcions per tirar endavant un projecte empresarial, i perquè faci les primeres passes. Ara bé, quan cal fer el salt definitiu, s’ha de mirar cap enfora. “Al meu sector és facilíssim trobar suport al món anglosaxó”, comenta el directiu; tot lamentant una certa incapacitat d’arrelament, de pertinença dels productes i serveis innovadors que s’hi creen.
Així ho constata Ruiz, que lloa la capacitat de Barcelona com a agent digitalitzador al sud d’Europa. “Com a aposta a la regió, el seu impacte és enorme”, celebra l’inversor; si bé li manca una “empenta”. Una transformació que és material, però també cultural i reguladora. “Les oportunitats que s’hi creen han d’escalar a tot el món”, continua; perquè, tal com explicava durant el mateix certamen el director adjunt del Barcelona Supercomputing Center Pep Martorell, al món tecnològic “no hi ha primers ni segons: participar vol dir liderar”. En aquest sentit, tots els ecosistemes tecnològics que aspiren a ser qualcú a la xarxa global han de “guanyar una Champions”, raona Ruiz. A Barcelona, i a la majoria de nuclis europeus, els hi cal una gran victòria, una empresa tecnològica senyera que hi neixi, s’hi desenvolupi i hi triomfi. “I això encara no ha arribat”, sosté l’exvicepresident de l’MIT.
Com quedar-se a casa
Existeix, a més, un problema “geogràfic” que llastra Barcelona, així com altres ciutats del continent: un inversor ha de tenir el capital, sí, però també la capacitat d’acompanyar aquelles iniciatives que financia. Preguntat sobre si es veuran apostes catalanes per part d’Engine Ventures, Ruiz lamenta la dificultat que suposa “ajudar a una emprea a funcionar telemàticament”. El gran capital risc és als Estats Units, a l’Aràbia Saudita o a punts molt concrets d’Europa, en quantitats molt més modestes. El cas d’Engine podria ser aplicable a molts altres vehicles. Si bé les idees que s’hi juguen són disruptives, potencialment evolutives per a molts sectors, les oficines que mouen el finançament “necessitarien una presència a Barcelona” que, en el cas de la firma del ponent, “no hem plantejat”. Així doncs, un ecosistema innovador local exigeix un teixit financer pròxim, quelcom que no està tan present al continent. Per a assolir l’èxit “no és suficient una cartera de 300 milions, calen 1.000 milions, 3.000 milions”, defensa Ruiz.
Sistema de referència
Tot plegat no anul·la la immensa capacitat de Barcelona de tirar endavant iniciatives punteres al planeta. Ruiz dibuixa un node present al Principat al qual -mai més ben dit- cap entorn del planeta hi pot fer ombra: l’Institut de Ciències Fotòniques de Castelldefels, adscrit a la Universitat Politècnica de Catalunya. L’organisme, a parer del dirigent, és “a la frontera de la innovació”. En el seu camp, apunta, l’institut “es troba a una escala mundial” en termes de capacitat tecnològica. La feina que s’hi fa, per exemple, en termes de computació -desenvolupant solucions per millorar i eficientar la comunicació entre microprocessadors, per exemple- no podria ser més avançada, i “el talent, el personal i el tarannà hi són”. La complicació, planteja, és l’accés a recursos. Malgrat la revolució teòrica que s’hi dibuixa, “convertir-la en empreses és molt difícil, perquè calen diners i perfils molt diversos”.
Un cop arribi l’aposta, a parer seu, l’escalabilitat és, fins i tot, senzilla. El mateix Ruiz pren com a exemple el sant grial del sector energètic: l’elusiva fusió nuclear. El 2018, el seu vehicle inverteix en la start-up Commonwealth Fusion, sortida del mateix MIT i dedicada a investigar i posar en marxa solucions per a aquesta font energètica inesgotable. En el moment, la companyia era única al món, atesa l’aparentment insuperable dificultat de la seva missió. Ara, cada cop més a prop d’una solució, “ja hi ha un mercat de la fusió”, amb un grapat de companyies dedicades al mateix propòsit. Similar va ser la seva participació a la cèlebre Moderna, una de les empreses encarregades de desenvolupar i distribuir el vaccí contra la Covid 19. El 2016, quan el directiu va començar a formar part de la seva board, “ningú la coneixia”. Ara, és una de les farmacèutiques més celebrades del planeta gràcies als seus salts en RNA. Engine, amb perfils com aquests, ja ha aixecat més de 1.200 milions de dòlars en 165 operacions arreu del planeta, sempre amb un vincle proper al Massachusetts Institute of Technology.
