Francesc Fajula les ha vist de tots colors en el món de la innovació. La seva carrera l’ha fer conduir per totes les corbes de Gartner de les darreres dècades. “Vaig ser a primera fila a la bombolla de les puntcom”, recorda a Món Economia des d’una sala al Palau de Mar amb vistes al Gòtic. Des de la direcció del comerç electrònic a Terra fins a un llarg trànsit per les branques d’innovació del Sabadell i el Santander, Fajula aterrava fa exactament dos anys com a director general de la Mobile World Capital Barcelona, la fundació de l’MWC en col·laboració amb autoritats públiques i empresarials de la ciutat que cerca conservar “el llegat” del congrés.
Amb un esdeveniment completament recuperat, i sense turbulències a la vista, Fajula celebra una capital catalana que s’ha adaptat com poques ciutats a la nova realitat econòmica, on el món digital ja no és un sector, sinó una direcció estratègica. Amb més de 13.500 treballadors nous en l’àmbit tecnològic i prop de 150 hubs d’empreses multinacionals, l’ens reivindica la capitalitat de Barcelona de “l’ecosistema tecnològic-humanista” global; una posició que només es pot tenir des de l’Europa del món multipolar. Fajula rep aquest mitjà a la seu de la fundació per parlar d’innovació, de transferència tecnològica i del mentrestant d’una força de treball immersa en un canvi gairebé essencial.
Com ha avançat la Barcelona digital en els darrers anys, especialment a partir de la pandèmia?
Barcelona té una certa tendència al pessimisme, molt innata. Diria que la ciutat mai ha tingut una crisi en l’àmbit digital, però hi ha hagut aquest pessimisme generalitzat; bàsicament vinculat a l’entorn start-up. Tenim un ecosistema molt potent, molt vinculat a la indústria local. El nostre creixement es fonamenta, per una banda, en el MWC; però, per una altra, en un potent entorn d’emergents que han nascut i creixen aquí, i el capital risc que s’hi vincula. Últimament, a més, ja veiem la bola de neu imparable dels hubs de tecnologia.
La demanda de llocs de treball digitals a Catalunya i Barcelona va caure el 2023 un 13% interanual. Aquest retrocés ha estat subtil si es compara amb la de les start-ups, que ha estat del 34%. Això és conjuntural: una crisi de valoració que ha dificultat l’accés a crèdit. I ha vingut matisat pel creixement del 37% en la demanda als hubs tecnològics radicats a la ciutat. El més potent d’aquesta nova realitat no és només que cada cop n’hi ha més; sinó que les previsions de creixement dels que hi ha són estratosfèriques. El principal motiu perquè les empreses venen a Barcelona és perquè podem generar talent; però també perquè el podem atraure, que a altres ciutats els hi costa moltíssim. I això és un avantatge competitiu brutal.
Parlava vostè del substrat industrial a la ciutat. El perfil d’empreses digitals a Barcelona s’ha ampliat, d’un ecosistema més vinculat a software, aplicacions… a un més proper a l’economia productiva -amb Danone o Lufthansa, entre altres-. Què suposa aquest canvi d’escala?
L’economia productiva de tota la vida sempre ha vist el món start-up com un basat, a grans trets, en fum. Però això està canviant, per dos factors. En primer lloc, és cert que les emergents estaven tradicionalment molt vinculades a aquest món digital: e-commerce, models basats en publicitat… O fins i tot sense model de negoci, encara més perillós! Però això ha arribat al seu límit: veiem un punt d’inflexió, que ha estat evident en el recent hivern de les start-ups. Els inversors veuen que el recorregut que tenen en una aplicació és limitat. Hi ha molta competència, el màrqueting digital cada cop és més car… Ja no és tan fàcil publicar una app i tenir èxit. Per això el capital cerca inversions que, potser amb més risc percebut, tenen la tecnologia com a avantatge competitiu. I, com deies, que tenen ús en cadenes de valor més convencionals.
Tot allò que té a veure amb el deeptech, aquella tecnologia que té un avantatge competitiu, està agafant embranzida. Aquí mateix tenim el projecte de tech transfer més important d’Europa, i identifiquem molt bé les tendències de tot allò que surt dels centres de recerca del continent cap al mercat. A Europa, el 85% de les IPs que es generen no acaben al mercat. És una situació absolutament anòmala. Però això vol dir que tenim moltes oportunitats, perquè bona part tindrien demanda si hi arribessin. Aquest gap, que és molt europeu, s’està adreçant parcialment perquè especialment la CE hi està molt implicada.
Com avança la relació entre les empreses de sectors tradicionals i l’entorn emergent?
Les empreses més tradicionals han volgut crear una capa d’aprofitament de les oportunitats de les start-ups. “Són diferents, però la nostra manera d’innovar és a través d’aquest contacte”. Entre el legacy de l’organització tradicional i el món start-up ha d’haver-hi, primer, algú que tradueixi els llenguatges. Segon, cal un equip directiu que s’ho cregui de debò, que no sigui un techwashing, una manera de fer màrqueting.
La transformació digital ja no és una cosa que estigui en un sol sector; el sector digital no existeix com a tal. Perquè ha afectat tothom. Els darrers anys, feien el salt les empreses que venien intangibles: mitjans, banca, assegurances… Però una constructora ni s’hi apropava. Ara, però, tothom està preocupat, perquè veuen que els hi va el compte de resultats! S’estan dotant de recursos, integren la tecnologia. I ja no com una capa de serveis; sinó que arriba fins al comitè de direcció. És estratègic.
Amb els hubs veiem aquesta mateixa tendència. Al principi eren software factories, dedicades a crear programari per a les organitzacions. Ara ja no: són centres de decisió estratègica de les grans companyies. HP, Zurich… Molts d’ells ja son en aquesta fase de l’evolució: es creen com a espais per idear programes; però un cop concentren el talent, la companyia mateixa demana que orientin i liderin la transformació digital.
Aquesta transició cap a l’executiva orgànica, quin camí obre per a Barcelona?
Tradicionalment, tenir els centres de decisió aquí era cosa d’empreses locals. Però les internacionals; o les Ibex, tenien els centres de decisió on tocava: Madrid, Zurich, Singapur… Els hubs, en aquest sentit, esdevenen un avantatge competitiu al·lucinant. I la pandèmia, curiosament, ens ha ajudat. Quan les organitzacions de tot el món van deixar a treballadors i directius fer la feina des de qualsevol punt del món, el talent va anar allà on volia anar. I quan la companyia va voler tornar a l’activitat presencial, van muntar el centre allà on n’hi havia més. Aquests centres arriben a Barcelona perquè el seu talent internacional ja hi era; perquè havien triat Barcelona com a lloc per treballar. Per tant, els hubs evolucionen perquè la comunitat ja hi era, i preferia ser a Barcelona. I ara, per créixer, fitxen gent d’aquí -o busquen a fora en perfils que no en tenim-.
13.500 nous llocs de treball; 5.000 i escaig internacionals. Sembla una ràtio molt elevada. Hi ha un desequilibri entre l’atracció i la generació a Barcelona?
Hi ha una lluita acarnissada, i és una lluita de ciutats. El talent vol talent, i és un efecte bola de neu. Passa algo que per a la ciutat és molt bo: tothom hi vol venir, i atraiem uns perfils forts. La capacitat de generar talent local té molts factors, però principalment té a veure amb la creació de vocacions STEM. L’any passat van quedar places vacants a les universitats per estudis tecnològics. No és un problema d’oferta formativa, sinó de vocació. I això s’intenta compensar atraient perfils internacionals.
Un altre focus és el reskilling. En tota transició hi ha un període on la gent pateix. Ara bé, no es perden llocs de treball; es transformen. És cert que uns perfils es necessiten cada cop menys, però uns altres es necessiten cada cop més! Per tant, cal convertir les persones en àmbits que tendeixen a desaparèixer en perfils que tenen demanda. Mitjançant aquesta estratègia generem 1.000 llocs de treball l’any, que a Barcelona no és poca cosa. I un més; tenim una falta de venda interna als estudiants internacionals que assisteixen a les nostres universitats, que venen a viure l’experiència Barcelona. No hi comuniquem que aquí hi ha unes oportunitats bestials.
Com de sostenibles són els processos de reskilling, especialment amb el ritme de transformació d’un sector com el tecnològic?
Des del punt de vista de la demanda, és cert que no serveix per a totes les posicions. Està molt acotat a funcions d’expertise generalista: dissenyadors de frontal, programadors web, dissenyadors d’app. Òbviament, la demanda per especialistes en ciberseguretat o en IA no la cobrirem per aquesta via. Llavors, hem de ser molt conscients que la transició serà llarga. I hem d’ajudar que, en aquest trànsit, el patiment de la gent que està a l’ull de l’huracà sigui el menor possible. I el reskilling és una gran solució per mitigar aquests riscos.
El sector privat està compromès amb aquesta mena de processos? S’hi donen aquestes oportunitats?
Sí, perquè si no pateixen molt. El compromís parteix de la necessitat. Els hi va costar molt entendre que estaven en un mercat de treball en el qual no trien qui volen; que tria el talent. Recordo un directiu d’una multinacional que em va dir: “He fet una oferta a una persona i m’ha dit que no; si a nosaltres ningú ens diu que no!”. Doncs cal reflexionar. Per què t’han dit que no? Per què la teva empresa no és interessant? Aquesta generació cerca organitzacions amb propòsit. I sense un programa interessant, apassionant, i amb càrrega social, no vindran. Només per diners, la gent no es mou. I menys encara a un entorn digital en què hi ha més oferta de feina que perfils disponibles. És un tema d’oferta i demanda.
Barcelona té una ràtio de treballadors digitals sobre el total molt més elevada que la del conjunt de l’Estat. Aquest ritme de creixement és la nova normalitat? O hi haurà un període de maduració que ho equilibri?
Com et deia: el talent crida al talent. Quan hom pot triar a on i amb qui treballar, això guia les decisions. I gràcies a molts factors, Barcelona és un pol d’atracció. Per tant, anirem in crescendo. El percentatge de professionals digitals creixerà a la ciutat i a Catalunya. Vinculat a les start-ups, als hubs… I també a les empreses de tota la vida, perquè necessiten aquests perfils. I el gran avantatge de la nostra economia, fins i tot en els sectors més tradicionals, és que la productivitat anirà creixent a major proporció que en altres territoris. No és tan important com creix el sector digital -si és que en podem dir així- sinó com afecta el conjunt del teixit econòmic.
Esmentava abans aquest mentrestant. Entenc que també hi és en aquesta millora de la productivitat; i això provoca certes tensions socials, rebuig als perfils internacionals que arriben amb sous molt més elevats que el seu entorn i contribueixen a inflacionar, per exemple, l’habitatge. Com es gestiona aquest malestar amb la mena de perfils, precisament, que les empreses volen atraure?
En tota transició hi ha un canvi d’ordre social que hem d’intentar gestionar. Però en el mitjà i llarg termini, els resultats sempre són millors. El meu sogre treballava al registre de la propietat, i quan van arribar els ordinadors, ell deia: això a mi no m’agafarà. No s’hi va adaptar, i es va jubilar pels pèls. Va haver-hi una generació que va quedar fora de joc per la revolució de la informàtica. Com menys gent quedi fora d’aquesta nova revolució, millor. Hem de fer l’esforç d’integrar la tecnologia per a tothom. És inevitable pensar que a curt termini hi haurà gent que patirà, però a llarg termini, tot anirà millor.
Sempre es lamenta la manca de finançament per a empreses innovadores entorn de Barcelona. És possible per a una empresa tecnològica viure, créixer i finançar-se aquí?
Sí, és possible. És cert, en primer lloc, que Europa no afavoreix la creació de campions tecnològics continentals. De les 10 principals empreses digitals, europees n’hi ha una o dues. No tenim Google, no tenim Microsoft, no tenim Amazon… I això té a veure amb el fet que les indústries van allà on poden créixer. A Barcelona hi ha un ecosistema de VC molt potent. Però tampoc no ens va malament que hi hagi un sistema de capital internacional que tingui Barcelona al seu radar. Els fons d’inversió xinesos i nord-americans -i alguns del nord d’Europa- són gegantins. Empreses catalanes comprades per capital estatunidenc, en tens un munt. I no cal mirar només el sector digital: Cirsa és propietat de Blackstone.
Especialment a Barcelona, hi ha una oportunitat en el tema de tecnologia profunda. Sigui en pre-seed, com en seed, o fins i tot series A o B. Tenim un ecosistema de recerca potent, relativament poc conegut, que està generant moltes patents i poca spin-off. Aquestes derivades comencen a sorgir, però molt tímidament. Hem de generar vehicles especialitzats potents; que no són com els generalistes. Un fons que posi 100 o 200 milions d’euros per a iniciatives de tecnologies emergents.
Com conviu el capital amb un panorama tecnològic que canvia tant i tan ràpidament? Com detecten on és el valor si aquest fluctua tant?
Sempre és el mateix, només hem de mirar les corbes de Gartner. Hi ha un procés inicial de llançament, un hype. Després, punxa la bombolla. I al final torna a créixer i s’estabilitza, i la major part de les vegades la tecnologia en qüestió acaba esdevenint transformacional. Això ho hem viscut mil vegades: el 2000 va punxar la bombolla de les puntcom. Però internet ha transformat el món.
La blockchain és un altre cas de hype. Es deia que canviaria el món, que és l’internet del valor. Però ni tanto ni tan calvo. La demanda de professionals de blockchain s’ha disparat, en un moment que els inversors el tenen com a última prioritat. Per què? Perquè s’integra en casos d’ús de la indústria. Ara ja no hi ha les típiques start-ups que fan títols de formació per blockchain, això és una xorrada. Però parlant de sectors: banca, assegurances… Molts dels temes que tenen un punt de centralització, es transformen radicalment. Un dels fons més importants de San Francisco es va dedicar a invertir només en blockchain: el 80% de la seva cartera s’ha enfonsat, però el 20% que s’hi ha quedat, va com un tiro.
I amb la IA?
El mateix. Jo he desinvertit en IA, perquè hi haurà una punxada. Això vol dir que la tecnologia és un bluf? No! Tot el contrari! Genera una nova revolució que en el passat no havíem ni imaginat. Però, pel camí, hem de depurar; perquè hem generat unes expectatives que no es corresponen amb la realitat.
Com valoreu el focus regulador que Europa està posant en la IA?
És complicat de valorar. Europa va regular abans que ningú la privacitat a internet, vam ser pioners. En aquell moment aquella regulació no va frenar cap innovació. Però, perquè es generi una indústria de la IA, calen diverses peces: potència de processament, que no en tenim; microprocessadors, que tenim algunes oportunitats; i moltes dades. I com que ens hem preocupat tant de ser proteccionistes amb les dades, no n’hi ha per entrenar els sistemes d’intel·ligència artificial. Com més i millors dades tinguis, millor pels sistemes.
Finalment, queda el problema de la connectivitat. El sector de les telecomunicacions està en una crisi de model de negoci important: Brussel·les ha anat regulant la competència a escala nacional, i ha impedit l’escalada de grans campions de les TelCo. L’usuari se n’ha beneficiat, però a llarg termini les empreses no reinverteixen com les estatunidenques i xineses. Als EUA hi ha tres grans operadores; i a l’Estat n’hi ha més de 200. Per tant, hi ha tres pilars indispensables per generar una indústria de la IA, i en tots tres tenim importants problemes.
Per acabar, el MWC. Ara que viatgen, precisament, als dos grans pols tecnològics del planeta, a Las Vegas i Shanghai. Com ha evolucionat la percepció que es té de Barcelona des d’allà com a pol de tracció tecnològica?
Barcelona, fa 18 anys, no hi era al món tecnològic. Ara, tot el sector tecnològic sap què és Barcelona. El MWC neix com una fira professional dedicada a comprar i vendre equipament per a la indústria de les Telco. Amb la transformació digital, quelcom totalment transversal, el congrés esdevé la referència de tothom que vol saber què està passant en innovació. L’MWC de Las Vegas i de Shanghai el que fan és donar més valor al de Barcelona. Quan hi vas, te n’adones que són fires locals: a Shanghai només hi ha xinesos; i a Las Vegas, només americans. L’únic territori neutral geopolíticament, que és el punt de trobada de totes les indústries tecnològiques i d’innovació del món, és Barcelona. Ens posiciona millor com a capital de l’ecosistema tecnològic-humanista.
