La Lliga de Videojocs Professional (LVP) ha entrat a l’imaginari col·lectiu fa relativament poc. La secció d’esports electrònics del FC Barcelona (Barça eSports) o el club fundat per l’streamer Ibai Llanos i Gerard Piqué, Koi, han posat al radar del públic general una proposta de valor que, per a alguns, encara pot semblar molt aliena. Jordi Soler és el CEO la lliga des del 2019, i ha pilotat el principal vaixell del sector a l’Estat pel seu trànsit cap al públic general. En un grapat de mesos, els equips d’eSports han passat de dirigir-se a espectadors i empreses especialitzades –informàtica, telecomunicacions, perifèrics, empreses de videojocs…– a rebre l’interès de, sense anar més lluny, Air Europa. Els equips més rellevants ja no porten Asus o Nvidia a la samarreta, sinó Seat, Cupra, Disney o BMW. Soler conversa amb TOT Economia del potencial de Barcelona com a centre empresarial del sector, la transició al fòrum públic i el potencial de futur d’una indústria que sembla destinada a ocupar un lloc d’honor a l’entreteniment i el consum de continguts post-pandèmic.
Què té Barcelona perquè el sector dels eSports s’hi concentri?
Fem una mica de trampa: Barcelona té la LVP. És una empresa fundada per dos emprenedors catalans a Barcelona, va créixer a Barcelona, i en el seu moment era l’única iniciativa seriosa i amb projecció que existia a l’Estat espanyol. Tant treballadors com talent s’han anat desplaçant cap a Catalunya. Tot el creixement que hem tingut s’ha projectat des d’aquí.
El talent el tenim aquí a Barcelona. S’ha anat creant una mena de xarxa. És cert que la segona part, els equips, no estan concentrats a la ciutat, encara que en tenim dos de molt importants [la secció d’esports electrònics del FC Barcelona i Koi, l’equip fundat per l’streamer Ibai Llanos i Gerard Pique]. S’ha anat creant ecosistema i l’hem anat potenciant. Si a això li afegeixes que Barcelona és una ciutat on hi ha una munió d’empreses desenvolupant videojocs, la suma de les dues coses hauria de convertir-nos en una potència considerable.
Hi ha sinergies entre els videojocs competitius i la resta de l’ecosistema empresarial?
És exactament un ecosistema. No hi ha una relació directa, tot i que en alguns casos s’intenta. Parlem sovint amb desenvolupadors a veure si es poden fer coses amb els seus jocs. També a través d’una fira destacada, com era la Barcelona Games World –després Nice One Barcelona– s’ha potenciat aquesta relació. Tot i que la covid va fer molt mal en aquest sentit, en el dels punts de trobada. Estem reconstruint coses que abans de la pandèmia eren normals, però ara econòmicament costa arrencar.
Què aporten els espais de trobada físics, com els congressos que comentava, a un sector tan digital?
En els últims anys hem crescut molt en el digital, però tancar el cercle és important. Al final tots els actors –LVP, jugadors, seguidors, marques– necessiten aquests esdeveniments presencials. Quan hi som, ens reafirmem: estem aquí, existim, volem veure’ns i trobar-nos. És un moment crucial especialment per a les marques. En aquests punts de trobada, els potencials patrocinadors veuen físicament tot el que els hem hagut d’anar explicant. Són la confirmació que la feina que fem té sentit, que el sector és veritat.
El següent pas per a Barcelona són competicions, i, per tant, mercats internacionals. Té la ciutat prou projecció per a optar-hi?
Absolutament. Si som capaços d’acollir grans concerts o congressos, tenim els ingredients suficients per a fer-ho. Tot i que això no depèn de la LVP. Podem catalitzar iniciatives, facilitar-les. Però necessitem en molts casos el suport de la ciutat. Ha de voler que això passi i ha d’entomar-les. Si vols que vingui la copa del món de futbol, el campionat mundial d’atletisme… has de liderar una candidatura. Amb els eSports, igual: Volem una final del mundial de League of Legends a Barcelona? Doncs ha de ser la ciutat qui ho capitanegi.
Hi ha interlocutors a les institucions municipals per projectes com aquests?
Comença a haver-hi, gent amb sensibilitat pel tema. Però cal seguir treballant. De moment, ens comencen a escoltar. Però reitero, cal el pas següent: que liderin. Nosaltres ens movem cada cop que veiem una oportunitat; i qui ha de fer els moviments sap que se l’espera.
Té, però, una gran competició d’esports electrònics prou impacte econòmic perquè pagui la pena mobilitzar els recursos de la ciutat?
Depèn del nivell de l’esdeveniment. Un contingut més sostingut, establert durant tot l’any, deixa un impacte econòmic superior. Però fins i tot en esdeveniments més puntuals, els rendiments econòmics són equivalents a un gran congrés o concert. El públic hi és, i quan hi ha esdeveniments internacionals de primer nivell, gent de tot el món hi viatja.
A Barcelona, però, no hi ha una gran infraestructura dedicada al sector. Es pot fer això que plantegeu amb el que tenim?
És cert que a Barcelona no hi ha un LOL Park, no hi ha un espai identificat com a arena d’esports electrònics, però tampoc tinc clar que es necessiti. Si tinguéssim una competició regular, tindria molt més sentit. Però infraestructures en tenim: hi ha Fira de Barcelona, s’ha fet servir el Palau Sant Jordi. Per espai no serà: el que necessitem són els continguts.
Els eSports a Catalunya estan en un punt àlgid, tant empresarial com de públic. Què ve primer, la confiança de les marques o el salt al mainstream?
Koi, per exemple, no podria haver existit sense que abans existís la LVP. És una suma d’iniciatives molt interessants, que estan funcionant molt bé. Després evidentment han aprofitat el seu talent, són coses que van plegades. El Barça tampoc no hauria entrat a la Superliga si no hi hagués un ecosistema preparat per rebre una entitat d’aquesta mida. I això s’ha construït durant més de 10 anys amb les marques més clàssiques: Giants, Movistar Riders, UCAM, Heretics… No és una casualitat que estiguem en un bon punt. Hi havia un pòsit perquè en algun moment la indústria fes eclosió.
Hi ha algun punt que identifiquin com l’origen de l’eclosió del sector?
El moment clau és quan actors de l’ecosistema pur dels eSports comencen a interessar-s’hi, especialment en l’àmbit empresarial. Això comença a passar, si fa no fa, fa un any i mig.
Han arribat els eSports al sentit comú empresarial?
Absolutament. Fa sis anys que treballo en aquest sector, i he notat un gran canvi: ara ja no hem d’explicar què coi és això dels esports. Fa uns anys la lluita era aconseguir un espai per contar qui som. Ara hem arribat a la següent fase: buscar com una marca pot encaixar a la indústria. És un canvi molt important.
Darrere dels esports hi ha persones, d’unes franges d’edat que són les que són –tot i que quan jo vaig començar era de 15 a 30 anys i ara el públic objectiu ja va cap als 40–. Són consumidors que tenen el seu oci, que gasten, que mengen, que s’entretenen, que vesteixen… I, per tant, són target de moltes marques. El que s’ofereix al món digital és la possibilitat de dirigir-te a aquest públic d’una forma molt més rendible que a altres sectors, on no tens un control clar d’audiència i missatge. El rendiment per cada euro als esports és molt més alt.
Quin és el perfil d’empresa que han començat recentment a aproximar-se als esports electrònics?
Hem sortit del món especialitzat, dels ordinadors, els perifèrics… Ara qualsevol marca pot estar interessada com a mínim a escoltar la proposta de valor. Avui dia no hi ha cap sector que s’autoexclogui dels eSports. Evidentment, hi ha sectors prohibits: violència, pornografia, apostes… Ni ho intentem ni ho volem. Són més límits ètics que no pas econòmics. I en aquests casos, molts que s’hi dediquen es posen en contacte per ser-hi; i els rebutgem.
A banda dels patrocinadors, s’ha ampliat també el ventall de perfils inversors?
Sí, l’eclosió ha arribat en tots els perfils econòmics: inversors, fons d’inversió, personalitats esportives atretes pel sector, figures del món de l’entreteniment… El mapa d’inversors a la indústria és molt complet, i hi ha iniciatives en aquest sentit no només a l’Estat sinó arreu del món. Hem aconseguit sortir del grupet que rema perquè s’ho creu. Ara hi ha estructures sòlides, projectes empresarials amb plans de negoci, propostes de valor i models de creixement. S’ha assolit una gran professionalització del sector.
També han estat emblemàtiques les inversions d’actors de l’esport tradicional. El Barça és un cas d’èxit, però n’hi ha hagut de més problemàtics. Entenen les empreses esportives el model de negoci dels eSports?
Hi ha gent del món de l’esport que té molt clar que els esports electrònics són un element que els ajuda i els complementa. És una forma de cuidar la fanbase, de fer que el públic jove mantingui l’interès pel club. Si ho fas bé, fins i tot, pot aportar ingressos. Des d’aquest punt de vista, als clubs que ho orienten correctament els hi està anant bé.
Amb tot, quines són les projeccions a mitjà termini per al sector?
La nostra aspiració és rematar el model de negoci i que tot plegat sigui sostenible per a tothom. Que lliga, clubs i publisher puguin construir un ecosistema en què, diguem-ne, tots hi guanyem. Estem en el camí, però encara no hi som.
