La relació entre els reguladors bancaris i financers de la Unió Europea i el món de les criptomonedes ha estat històricament tensa. La descentralització i la llunyania dels serveis basats en tecnologia blockchain disten d’encaixar al tarannà regulador que despleguen els organismes comunitaris amb qualsevol nou fenomen econòmic. Durant anys, l’actitud del Banc Central Europeu cap a aquests actius oscil·lava entre l’apatia i el menyspreu: especialment durant el criptohivern que va succeir el boom postpandèmic, marcat per la sonora caiguda de l’exchange FTX i l’enfonsament del valor de Bitcoin, l’entitat amb seu a Frankfurt va arribar a proclamar el “fracàs” de la indústria; tot aconsellant els inversors europeus a ignorar-la completament. Un any després, amb l’actiu de Satoshi Nakamoto per sobre dels 100.000 dòlars impulsat per l’ETF a la borsa nord-americana i el prospectiu suport de l’administració Trump, el capital del continent ha deixat enrere el rebuig per aquesta alternativa financera, i s’hi apropa amb una curiositat cada cop més material. Les principals entitats de crèdit i firmes inversores s’han acostumat a la “nova demanda dels clients”, tal com explica a Món Economia el consultor especialitzat en blockchain i Web3 Albert Salvany. Davant una realitat canviant, el passat 31 de desembre entrà en vigor MiCA, la primera regulació de criptoactius del govern dels 27, per posar tanques a l’entorn crypto i definir el camp de batalla.
“El MiCA és una mesura necessària, perquè posa ordre a una part del sector on no n’hi havia; era el salvatge oest“, raona Salvany; que celebra la capacitat de la norma per “professionalitzar” una indústria que encara és, a aquesta riba de l’Atlàntic, de nínxol. Les principals característiques de la llei europea així ho confirmen: a grans trets, MiCA se centra en l’emissió de tokens no financers; així com en totes les operacions amb els mateixos -des de l’intercanvi fins al pagament, passant per la custòdia o les transferències-. D’aquesta manera, contemplen les veus sectorials consultades, Brussel·les ofereix un camí recte i ben il·luminat perquè emissors, inversors i clients el puguin recórrer amb claredat. “El que no s’accepta és la incertesa; vivíem en un món al·legal”, lamenta el mateix expert. L’absència de normes, de fet, feia que Europa no tingués ni tan sols una definició concreta, institucional, del que és un actiu digital. El gran focus de la llei, apunta el CEO de l’exchange català CommonSense Edu Forte, són les stablecoins. És a dir, monedes vinculades a un valor extern, com ara divises o actius com l’or; ara relatats i, fins i tot, categoritzats a ulls de l Brussel·les.
En endavant, un cop es desplegui totalment la norma, emissors de tokens i prestadors de serveis hauran de complir amb una sèrie de requisits que els apropen al sector financer tradicional. En primer lloc, els vincula a una autorització explícita per part del regulador borsari del país on operin -a l’Estat, la CNMV-; i insereix una sèrie d’obligacions de governança per salvaguardar el seu bon funcionament. A més, sempre que una entitat vulgui emetre una d’aquestes stablecoins haurà de publicar un document tècnic que també haurà de passar pel filtre de les autoritats, i les obliga a complir amb uns requisits mínims de capital, talment com passa amb la banca tradicional, per garantir la seva solvència. Ja en l’àmbit dels serveis i les operacions, MiCA estableix límits quantitatius per als pagaments amb moneda estable; i solidifica l’obligació que l’emissor compti amb una reserva de l’actiu referenciat igual al valor emès -és a dir, si es crea un coin fonamentat sobre l’euro, resguardar-ne una quantitat, com a mínim, equivalent a la que s’ha posat en circulació en forma de token-. Tot plegat, com a garantia de la protecció dels inversors. No obliga, és cert, a assegurar la cobertura dels fons en cas de fallida; si bé moltes de les empreses existents ja ho fan “amb assegurances privades”, declara Salvany.
La llei, val a dir, “conserva una visió centralitzada” de les finances, apunta Salvany; fet que deixa fora aquells ítems completament aliens a emissors únics. Així, un actiu descentralitzat com Bitcoin queda, en origen, fora de la normativa; si bé les operacions que es portin a terme amb ell, des de l’intercanvi a la custòdia, sí que està subjecte a MiCA. No ho estan, tal com confirma la CNMV, els NFTs i el món de les finances descentralitzades, així com els possibles actius emesos per bancs centrals o altres entitats públiques. També hi queden fora aquelles inversions que, malgrat fonamentar-se en la tecnologia blockchain, ja són considerats actius financers de ple dret -i cauen, per tant, sota la jurisdicció de MIDIF, la normativa de la UE en aquest àmbit-. Aquest focus específic en els tokens i les stablecoins és una de les mancances que el sector troba a la norma: l’avenç de les solucions al mercat és, normalment, molt més ràpid que les reaccions administratives. “És possible que, en dos anys, quedi desactualitzada i s’hagi de reformar. Sempre arribaràs tard”, alerta Forte. Salvany, per la seva banda, lloa la decisió del BCE: “és l’estratègia correcta: no exagerar la regulació, començar amb una part, veure com funciona… I si, després, s’ha de ser més restrictiu, ja es farà”.
Sector de grans i petits
En general, la indústria celebra una normativa que envia a consumidors i mercats una imatge de solvència que el món cripto havia perdut amb escàndols com el d’FTX i bombolles com la dels NFTs. Les restriccions, exigències i noves regnes serveixen, a parer de Salvany, per “descartar projectes que no són prou solvents”. La manca d’ordres públiques, apunta el consultor, podia servir sovint per obrir la porta a iniciatives sense el fonament financer per tirar endavant; en una sort de bombolla que podia arribar a arriscar bona part del capital dels inversors. Ara bé, Forte apunta la contrapart: “Europa està regulant una indústria que no té”. És a dir, els actors que funcionen al continent són encara petits, escassos en comparació amb la munió de gegants nord-americans. El jove sector local patirà en endavant “una capa de compliment normatiu que té uns costos altos, i per algunes empreses serà difícil”. Les inversions en compliance, absolutament normals al món financer tradicional, poden ser una “llosa” per a projectes solvents, però en evolució. “Serà més complicat desplegar del no-res aquesta mena de projectes”, reconeix Salvany.
El pes de la nova norma, però, es nota menys per a les empreses que ja tenen un cert múscul operatiu. En un mercat com l’europeu, encara sense estructures fortes, els protagonistes del MiCA seran, així, els actors crediticis tradicionals: la banca. “A qui beneficia la llei? Als que ja hi són, els que tenen certa mida i compleixen les exigències”, argumenta Forte; que veu darrere la norma la intenció de “centrifugar projectes més petits per atraure els incumbents”. Sobre aquestes noves seguretats, i uns llindars normatius comparativament laxes respecte de la seva activitat regular, els principals bancs de la Unió tenen tots els incentius per penetrar al món cripto. “Les entitats del continent aprofitaran per llançar serveis de criptoactius, perquè els seus clients els hi ho demanen”, afegeix Salvany; que ho veu tot plegat com un pas endavant per al sector. Així, MiCA serveix per esborrar les incerteses que encara distanciaven els operadors tradicionals d’aquesta indústria; i per forçar els usuaris a actuar en entorns més tranquils, menys volàtils. “L’últim objectiu és que la gent mogui els seus diners a través del sistema tradicional, que és l’opció més fàcil”, afegeix l’expert. Ara bé, el caràcter propi de la blockchain fa que algunes veus dubtin de la utilitat dels mecanismes tradicionals per salvaguardar la salut dels compradors. “Quan quelcom falli, no estic segur que MiCA serveixi per protegir els inversors”, dubta Forte; que recorda, per exemple, el terratrèmol que va suposar la patacada de Silicon Valley Bank, custodi d’una desena part del pool de la stablecoin referenciada al dòlar USDC.
Costos d’oportunitat
Per a Forte, però, la forma en la qual Europa ha decidit regular no és “amistosa” per a un sector encara emergent. Les obligacions cap a les empreses serveixen perquè grans actors financers estiguin prou tranquils per començar a operar en criptomonedes; i perquè inversors tradicionals perdin la por de situar-hi el seu capital. Ara bé, els incentius de creixement i els camins per innovar es fan més tortuosos. “Fas el mercat més petit, i deixes de ser interessant per a les empreses”, critica el directiu. A més, destaca el problema de la mala integració reguladora dels països membres, cosa que també -com recordava l’exprimer ministre italià Enrico Letta en una intervenció a la passada Reunió del Cercle d’Economia- redueix la competitivitat dels actors tradicionals. “Cada país interpretarà la directiva d’una manera, i això pot fer que sigui més fàcil ser-hi a uns punts del continent que a uns altres”, comenta; fet que pot erosionar l’encara jove indústria d’aquells membres amb punts de vista més restrictius.
Ara bé, les noves certeses que ofereix la normativa, a parer de Salvany, serveixen de contrapès per al desincentiu dels costos. Els projectes que sí que tirin endavant, insisteix, seran més solvents, i més atractius per a inversors fora dels cercles especialitzats. La desregulació que imperava a la indústria podia arribar a generar monstres: projectes sense un fonament de solvència i negoci que podien enfonsar els seus participants. “Es confonia l’objectiu i el concepte dels tokens: no són només per captar diners, han de tenir un objectiu”, sentencia el consultor; que veu a MiCA una porta oberta a negocis molt més diversos. “Empreses, companyies, altres projectes que no es plantejaven entrar-hi pels riscos, ja tenen un marc determinat. El que no volen és incertesa: o l’activitat està prohibida, que llavors la ignoren; o està regulada, i s’hi posen”. Caldrà veure, en endavant, si la llei de Brussel·les ancora o accelera un negoci amb què ha mantingut una relació d’amor-odi durant anys, però que es promet avenços importants en entorns cada cop més favorables.
