Hi ha gent que sembla bona gent a vista d’ocell. David Blanch n’és un. I hi ha gent que sembla bona gent després d’una certa conversa. David Blanc també n’és un. El director digital de cdmon estima la seua faena i s’estima la gent. Potser la vista d’ocell o la percepció després d’una certa conversa enganyen, però no sembla el cas. Faria bé el lector de no comprar-li un automòbil nou a Donald Trump. El director digital de cdmon és d’aquelles persones a qui compraries un automòbil usat. El sector no permet precisament refiar-se’n. Mai s’han venut tants duros a quatre pessetes com ara. La tecnificació i la digitalització de l’espècie han multiplicat els espavilats i els ingenus. Per això una conversa amb algú que inspira confiança és tant d’agrair.
I què és cdmon? En síntesi, una empresa catalana fundada el 2002 proveïdora de dominis i allotjaments web. I que alhora proposa solucions en matèria de ciberseguretat. Alerta que el 40 % de pàgines web són vulnerables i ofereix tranquil·litat i proximitat. L’any passat cdmon va facturar nou milions i mig, i feia gala de 65.000 clients satisfets. Cdmon accentua la vocació de proximitat, d’atendre bé l’usuari i de fer-ho en català. Treballava fins ara per a Europa i ara afirma que es vol expandir a l’Índia. Allà en saben una mica, de tot això. Que els vents els bufen bé.
Fa una estona l’he sentit parlar de criptomonedes. Què passa amb les criptomonedes? Per què diu que funcionen als Estats Units i no funcionen ací?
Als Estats Units hi ha moltes menys regulacions que aquí. Aquí, d’un costat, no sabem con controlar la qüestió, i de l’altre, no se n’ha fet tanta i tanta publicitat com allà. Hi ha desconfiança perquè encara no sabem qui les controla, aquestes monedes, ni qui les té. Hi ha molta por. Si en compro una, la tinc jo o no? Als Estats Units això és ben diferent.
Aquesta desconfiança és general a tot Europa o hi ha països que en tenen més i uns altres, menys?
Els països que són menys capdavanters en tecnologia són els que s’hi agafen més fàcilment i més ràpidament.
Entren més a Portugal o Romania no França o a Alemanya?
Exacte. És com a Sud-amèrica. Allà estan consolidades de fa alguns anys, i ara han fet el boom als Estats Units, on es van escampar de debò deu fer cosa d’un anyet. A Sud-amèrica el fenomen va prendre volada fa cinc anys.
Això sona contradictori.
No tant. Vol dir que… Allà hi ha molts diners…
Negres?
Com que no pots obtenir-ne una traçabilitat correcta, doncs…
Vostè n’és partidari?
Jo personalment no hi estic gaire a favor.
Per què?
Perquè és especulativa. Encara que és igualment cert que també n’és la moneda normal. En el fons, s’especula amb el dòlar i s’especula amb l’euro. Però el dòlar i l’euro tenen més traçabilitat o tenen una governança més clara. Si troben la manera de legislar aquesta moneda per evitar estafes a grans escala fàcils de fer, no em molestaria, perquè és un diner ràpid de canviar, i no has d’estar pendent de quant en tinc al banc.
Però qui respon per ella? Perquè darrere d’una moneda com ara l’euro hi ha el Banc Central Europeu. Pel dòlar respon la Reserva Federal. I darrere de la criptomoneda qui hi ha? Qui hi respon? Perquè l’euro caiga ha de caure el Banc Central Europeu i ha de caure la Unió Europea. Però i la criptomoneda? És que és una cosa que fa una mica de respecte.
Clar. Cauen els inversors que l’han comprada…
Això és molt arriscat…
Sí, és molt jugar… Buscant una analogia així, ràpida, la criptomoneda seria com el sistema de pensions dels Estats Units. Hi respon la borsa i hi ha les desgràcies que hi ha de vegades. Amb les criptomonedes passa el mateix. El bitcoin, que havia arribat a 120.000 o 130.000, va baixar als 60.000 no fa gaire i això va ser en un lapsus de temps molt curt.
Quan compres accions te l’estàs jugant, però a sobre també te la jugues amb la moneda amb què en compres…
Exacte. Posem un exemple amb la bitcoin, que és la més coneguda. Quan va aparèixer, els primers anys, una persona va pagar una pizza amb 10 bitcoins. Aquest pizzer se’n van recordar fa pocs anys i va guanyar molts diners gràcies a això.
Perquè se’ls va quedar, no els va gastar…
Ni se’n recordava, que els tenia. La contrapartida és que també s’han perdut molts milions de criptomonedes perquè les guarden a l’USB, per exemple.
Perquè en el fons tot això dels diners pot ser una mica de mitologia… No, una mica no, és molta mitologia. Al final tot depèn de la confiança que diposita un país o uns inversors estrangers en una moneda concreta…
Sí.
Estem perduts! [Ric].
Sí. [Riu]. Jo crec que encara no hi ha la seguretat necessària en el cas de la criptomoneda. La seguretat que podem tenir, com tu deies, amb la moneda que té al darrere un banc central que l’avala.
Cdmon… Vostè treballa en aquesta empresa, que es ven molt bé per internet. Diu que té 61.000 clients, que ja factura quasi 10 milions anuals i que branda una sèrie de divises contundents. Per exemple, diu que vol tornar “la sobirania als usuaris”. Què vol dir això?
La sobirania, quan parlem de sobirania, és de les dades. Actualment, i des de fa uns anys enrere, el món del Cloud, del núvol no és segur… “Vaig a posar aquestes imatges al núvol!”… Molta gent que diu aquestes frases després no sap on està la imatge. Diuen. “No, no, la imatge és meva!”. Ja, ja. La teva imatge està penjada als Estats Units, que no compleix la RGPD. I potser se l’estan venent a publicistes. Llavors, nosaltres el que fem és que les dades són teves. Només són teves i nosaltres no les venem ni en fem cap ús.
No les pengen al núvol?
És que el núvol ho és tot, avui dia.
Per això.
Però el nostre núvol està a Barcelona. I no surt de Barcelona. El tenim tancat. Seria un Cloud privat.
D’acord.
Això no surt de Barcelona. Tu tens les teves dades, que són teves i només teves. I nosaltres no hi fem res.
Tenen també com a divisa que no hi apliquen una clàusula de permanència…
T’ho explico posant-ne un exemple ràpid. Hi ha moltes empreses que es dediquen al món de l’allotjament web. Les més conegudes són Shopify, Wix, Inclusi, Onos, que abans era One and One, que sortia a la tele… Si fas servir la seva plataforma, en el cas d’Ionos ha de ser amb el seu creador web. Amb els altres… Wix, si crees una web amb Wix, tu no te la pots endur enlloc.
Ha d’estar sempre allà.
Ha d’estar sempre allà, sí.
Per tant, has de pagar-los com un lloguer continu per ser-hi.
És això. Et fan una atrapada molt ràpida, que és: “Et poso un preu molt baix, t’ho poso molt fàcil perquè tu ho creïs, però és molt difícil que tu puguis duplicar el que has fet aquí en un altre lloc”.
Això, vostès no ho fan…
Si tu no vols estar amb nosaltres, et descarregues el web i te l’endús on vulguis. Nosaltres no t’obligarem a estar on no vols estar.
He mirat la llista de serveis que ofereixen i és immensa…
Es pot resumir molt en dues paraules: dominis i allotjament web. Dins els dominis tenim més de sis-centes extensions. Hi ha el .com, hi ha el .cat, el .es… Hi ha tota una sèrie de dominis, que serien els de ciutat, els de país. els de…
Organització, especialitat…
Tots els que et puguis imaginar. I, a més, ara se n’obrirà una nova tanda, en la qual en sortiran un fotimer més. L’altre costat és l’allotjament web, que seria com… parlant finament, com l’ordinador que tu tens a casa però muntat en un servei protegit amb peces especials que duren més. Pots agafar des d’un espai molt petitó… “Mira, és que jo amb la meva família me’n vaig de viatge i tinc un nou blog personal on pengem les fotos. Volem pujar-les allà però que tampoc tinguin moviment”. D’acord! Tenim des d’aquest allotjament que t’anirà bé per a això, que és molt econòmic perquè et pot costar entre tres o quatre euros al mes, fins a servidors complets només per a la persona, que se’n poden anar a uns 200 o 150 euros al mes.
O siga, si jo vull fer una pàgina web, per exemple, vostès me la munten i després, a més, em garanteixen que, si me la vull emportar, podré fer-ho i no passarà res.
Nosaltres t’ho deixem tot perquè tu puguis fer la web, però nosaltres no en fem. Hi ha molts clients que al principi diuen: “I la web, també me la feu?”. No. Et donem aplicacions per fer-la, això sí. Hi ha un WordPress amb intel·ligència artificial que tu li dius: “Vull una web que faci aquestes coses”, i te la fa.
Una empresa o un particular que vulga donar una certa projecció pública al que fa poden viure sense una pàgina web?
Sí, perquè n’hi ha casos, perquè poden viure amb el tipus de client que ja tinguin en aquell moment, que sol ser gent ja d’una generació més elevada. Els joves avui dia, si no tens web, no et coneixeran. Ni et compraran, ni… Avui dia es ven fins i tot el pa per internet. El pa… Fa cinc anys era inviable pensar que en compraries a internet. Baixo de casa i en tinc. Però resulta que n’acabes comprant a internet. Amb la projecció que tenim i com estan anant les noves generacions, cada cop volen menys interacció humana i més poder-s’ho fer ells a casa, que els hi arribi.
Fins ara, quan tu buscaves una cosa, la buscaves per un cercador. Per exemple, jo vull comprar pa i en busque, ací o allà, per un cercador. Però Google d’ací a poc t’ho resoldrà exclusivament amb la seua intel·ligència artificial. És a dir, que tu diràs: “Google, on puc trobar pa?” I la intel·ligència artificial de Gooble, no el cercador, et dirà: “Mira, pots comprar-ne allà”. Tot canvia molt ràpid…
Canvia molt el paradigma, sobretot en els equips de màrqueting. Tot això els està fent ballar molt el cap.
Als equips de màrqueting i als mitjans de premsa digital. [Ric].
Sí, sí, sí, clar, també. Abans en les recerques a internet es feien paraules claus. I tu jugaves a posicionar aquelles paraules fent servir allò que en dèiem el SEO. Ara està canviant el paradigma. Ara en diuen GEO, que és per a les intel·ligències artificials. La intel·ligència artificial no busca paraules claus, busca preguntes i respostes.
Com s’ho fa la intel·ligència artificial quan li demane que em busque un pa bo a Poblenou?
Et buscarà els que tinguin bones ressenyes. O sigui, anirà a les ressenyes a Google o a aplicacions mòbils. Si allà tenen puntuació, doncs, com més alta la tinguin, és més fàcil que la intel·ligència artificial t’enviï cap allà.
No hi ha trampa en tot això? Perquè parlem de comprar…
Ara i aquí, encara no. Quan dic ara no, és perquè sabem que als Estats Units ja n’hi ha. A ChatGPT, per exemple, que és la més coneguda, perquè va ser la primera, ara mateix tu li pots pagar un percentatge de cada venda i ell et promociona el teu producte. Això ha començat als Estats Units o ho volen implementar als Estats Units. No em recordo si ja ha començat o si estan a punt de fer-ho.
Això és trampa…
Sí, però és com a Google. Quan tu hi busques alguna cosa les primeres respostes són de pagament. Aquí a Europa obliguen a indicar que aquell producte ha estat patrocinat. Als Estats Units, no.
Quin sistema li agrada més?
El d’aquí. Jo soc de l’opinió que sempre hem de ser transparents amb el client. Llavors, per ser transparent tu no li pots dir: “Jo hi surto primer perquè m’ho he treballat molt”. No, no. Estàs pagant per sortir-hi, i almenys això que se sàpiga. Això per a mi és un mínim. Que almenys sàpigues que t’indiquen un lloc que paga perquè ho facin.
Com es pot viure d’això que fan vostès en competència amb empreses multinacionals que arriben a tot arreu i que tenen molts més recursos?
En primer lloc, amb el boca-orella.
Ui, això els fa analògics!
Sí, sí, però és molt important, de veritat. Quan tu agafes una comunitat…
Però és curiós que una empresa digital parli de boca-orella…
Sí, però nosaltres sempre ens hem diferenciat i continuem diferenciant-nos, i espero que continuarem diferenciant-nos tota la vida, per l’atenció al client. Tenim tècnics darrere el telèfon que no escalaran la teva petició a… “Be, doncs, envia un tiquet i ja ho mirarem.” No, nosaltres intentem sempre arreglar-ho al moment. Són tècnics que tenen accés i coneixement per poder resoldre qualsevol problema. No posem gent, o el que posen ara, que està de moda, les intel·ligències artificials, a contestar.
Hi posen persones…
Nosaltres tenim persones que contesten, i per a mi això és sagrat. I no ho volem canviar. A la nostra empresa sempre hi haurà persones darrere el telèfon. És una cosa que sempre hem dit: la intel·ligència artificial ens pot ajudar, però no ens pot substituir les persones.
Que boomers que són.
Bé, jo quan truco a un lloc, a mi m’agrada que m’atengui una persona. Quan parles amb la gent, la gent t’agraeix que hi hagi una persona. Justament, una de les valoracions més conegudes que tenim és: “He trucat i m’han atès en el meu idioma”, que això també diu molt. Nosaltres atenem en català, i això no ho poden dir totes les empreses que són de Catalunya.
Ni de bon tros.
I en aquest àmbit, encara menys. I segona, tenim tècnics que t’ajudaran. Moltes empreses tenen atenció al client sense el coneixement necessari. Quan vas a fer una pregunta tècnica diuen: “No, això, amb un tiquet”. Vam fer com una comunitat de dissenyadors i programadors que atenen els clients. Això ha fet que parlen molt bé de nosaltres, gràcies a aquesta atenció. El nostre creixement s’explica per aquest boca-orella.
Són una empresa analògica sàvia en el món digital. [Riem].
Podríem dir que confiem en la part analògica per dir que la digital és important. Jo crec que mai pots oblidar les arrels. Per dir-ho clar, les arrels són molt importants.
Protegeixen dels atacs cibernètics. Això avui dia es pot fer amb garanties d’èxit?
A veure, sabem… Intentem fer-ho el millor possible. No hi ha cap empresa al món que no sigui hackejable. Per ser exactes, ja es parla que la intel·ligència artificial, d’aquí al 2030 o així, podrà hackejar qualsevol sistema connectat a internet. Però la qüestió és fer-ho el millor possible i, sobretot, tenir les certificacions que t’obliguen a fer-ho bé. Què vull dir amb això? Hi ha les ISOs, hi ha unes ISOs de seguretat. Almenys has de tenir aquests sistemes de seguretat, aquests firewalls, tot un seguit d’esquemes de seguretat. I a part, tenim l’Esquema Nacional de Seguretat, que t’obliga a comprar un tipus de models que saben que estan actualitzats, que saben que són segurs, que els fan moltes proves. Nosaltres tenim aquestes certificacions i podem dir: “Ei, nosaltres complim”. No totes les companyies et donen això.
Els dos últims atacs cibernètics que tinc jo ara a la memòria, els més recents, han estat contra el Ministeri d’Hisenda i contra Endesa Energia. L’un és l’Estat, més Estat que qualsevol altra cosa, i l’altre és una de les empreses més importants de l’IBEX 35…
El d’Hisenda encara no se sap del tot com ha sigut. El d’Endesa, per allò que dèiem, com sempre ha entrat per la baula més dèbil a la seguretat, que és la humana.
O siga, que ha sigut algú de dins…
Algú de dins ha obert un correu que no tocava.
S’ha equivocat per error…
Sí. I els hi ha donat l’accés.
I com passa això avui dia?
És molt fàcil caure-hi. Justament, avui s’ha sabut que un jutjat ha ha donat la raó a una empresa de Galícia davant un banc.Van fer un phishing al director del banc, per telèfon. Havien gravat la veu del director de l’empresa i amb la intel·ligència artificial van enganyar el director del banc perquè fes una transferència de 300.000 euros d’un compte de la companyia a un altre compte… El banc va dir: “No, no, a mi em vas trucar tu, jo no…”. El jutge al final, ho ha escalat i ha dit que no, perquè el banc ha sigut víctima d’un phishing i no pot responsabilitzar-ne l’empresa.
Això és el pa nostre de cada dia. A mi pel correu del banc –pel correu real del banc– m’arriben de tant en tant missatges falsos que em parlen de grans transferències o enormes dèbits inesperats i em donen enllaços per aclarir-ho…
Al BBVA això va passar no fa gaire. De manera massiva. Jo el que sempre et recomano és que, si tu no esperes res d’això, no t’ho creguis. No t’ho creguis d’entrada. Els mateixos bancs alerten amb claredat de quins són els seus procediments i et demanen que no respongues a aquests altres missatges o trucades.
És molt bèstia que aquests missatges arriben barrejats amb els oficials del banc… En el meu cas la diferència que permet detectar-los en primera instància és que, mentre els del banc m’arriben en català, aquests tots són en castellà… Encara no són tan bons [Ric].
Jo sempre recomano que, si no esperes res, no et cregues res. Perquè han arribat a fer correus exactes, idèntics. Ja ho expliques tu. Dins el mateix sistema. És com el phishing que li han fet a aquesta empresa. Han arribat a un punt en què costa molt diferenciar l’original i la trampa. Llavors, la solució sempre és dubtar. Dubta de manera sistemàtica i truca al banc.
Bé, però si truques al banc i suplanten la veu del director de l’oficina…
Sí, sí, cada cop s’està avançant més en això, però bé, també fa quaranta anys hi havia les cartes escrites del rei de Moçambic que demanava diners… i la gent hi queia!
Tot està inventat. I la gent també comprava a Ruiz Mateos pagarès de Nova Rumasa… D’espavilats i estafadors, n’hi ha hagut sempre. I a manta. Però aquests espavilats amb els temes sofisticats d’avui dia són molt més perillosos…
Molt. Per això també Europa vol regularitzar la utilització de la intel·ligència artificial.
Em fa l’efecte que els europeus solen arribar sempre tard amb les regulacions. Regulen un àmbit quan la realitat ja els ha desbordat de bon tros.
Jo no hi estic del tot d’acord. Sembla que arribin tard perquè ho diuen tard, realment ho diuen tard, però és que hi ha altres governs que tant se’ls en fot. El d’Estats Units n’és un.
Són diferents. Allà s’estimen quasi sempre més deixar el mercat al seu aire…
En general això és tot Amèrica, menys Canadà. Podríem separar una miqueta Canadà, però quasi tot Amèrica és així, sí.
Allà et diuen que ja t’ho faràs…
Sí. Si t’estafen, és culpa teva.
Què és un hacker? Un estafador? Un malalt?
Crec que és una persona que es vol beneficiar dels altres amb la llei del mínim esforç.
Pot ser també una addicció, un repte a superar-se i a superar barreres?
Sí, és que aquí també hem d’especificar tipus de hackers. Hi ha el hacker que es dedica a fer phishing i a estafar gent. Aquests són els hackers que jo en dic…
El xoriço…
El xoriço, sí. I després tenim els hackers que acaben treballant en grans empreses, perquè els diuen: “Mira, jo us he entrat fins a la cuina. Contracteu-me i us muntaré un sistema que evitarà que us facin el que he fet jo”. Quan jo era jove, que no fa tant [riu], però bé, quan era més jove, el Canal Satélite Digital es piratejava molt fàcilment. No sé si us en recordeu bé, però hi havia unes targetetes que tenien quatre llums que permetien piratejar-lo… La persona que va inventar això va ser contractada pel Canal. “Hòstia, si ens ha pogut fer això, el contractem!”.
O sigui, hi ha el hacker que vol demostrar la seva intel·ligència, la seva superioritat.
Exacte. Per demostrar la pròpia superioritat o perquè vol que el contracten.
I després també n’hi ha el patriota; és a dir, el hacker que treballa per al seu govern…
D’aquests, n’hi ha molts, molts…
Xinesos i russos, bàsicament?
També n’hi ha molts d’americans. Molts. Ara mateix em sembla que no hi ha cap país que no en tingui. Si la gent es fixés més en els moviments d’internet i més sovint, podrien veure comportaments estranys de certs països. És a dir, quan va començar el conflicte entre Rússia i Ucraïna, uns mesos abans, es van multiplicar els atacs a molts llocs del món per internet, per la xarxa, que venien de Rússia o d’Ucraïna. I deies: “Hòstia, que és rar això, per què s’han intensificat els atacs d’aquests?”.
Sí, per què?
Intentaven agafar informació.
Però és lògic que intentaren agafar informació l’un de l’altre, però no de tercers.
Ja, però és que ho tenen tot repartit pel món en general, a causa dels núvols.
Quins són els millors de hackers?
Doncs, no t’ho sabria dir a ciència certa. Diuen molt dels asiàtics, que els més forts són els asiàtics.
Els xinesos?
I els taiwanesos, que també es veu que tenen molta força. Però d’altra banda, els de la part de l’Europa de l’Est també es veu que són molt bons.
I així ens podem sentir segurs?
Jo crec que sí, en el sentit que normalment no ataquen els petits, diguem-ne.
O siga, que els petits podem sentir-nos segurs?
Sí. Si som petits, sí. [Riu].
I podem sentir-nos segurs pel que fa a la seguretat internacional? Concretament, en el control de les armes nuclears?
Això sí que no t’ho sabria dir… Vaig veure no fa gaire un podcast en què parlàvem d’aquest tema justament. Em va fer molta gràcia. Parlàvem dels hackers i de les bombes nuclears a veure què. I el que hi anava, que era un expert militar, deia: “Ni jo estic segur de si poden o no poden accedir-hi”.
Això és terrible!
Si van hackejar el Pentàgon, poden accedir-hi també en teoria.
Un desequilibrat o una persona amb interessos polítics molt concrets podria enviar un míssil contra Rússia des dels Estats Units…
Esperem que això no passi. [Riu].
El 2020 hi va haver la crisi dels microxips. Aquí Xina va demostrar que qui té el control de la matèria primera i qui fabrica microxips és l’amo. S’ha superat aquesta fase? És a dir, hi ha més gent, a part els xinesos, capaç de fabricar-ne en quantitat i amb solvència?
Sí, perquè estan ara… Per ser exactes, als xinesos els han tallat una miqueta les ales en aquest àmbit.
Els Estats Units?
Sí, els Estats Units van prohibir que els venguessin el que fan servir per crear els xips de nanòmetres, les oblees… Això, ho fan amb unes màquines molt concretes que es fabriquen no sé si a la Bèlgica. La gràcia és que s’hi fabriquen aquí a Europa, aquestes màquines. Els Estats Units els han prohibit vendre a Xina els últims models. Només els poden vendre models antics.
Per tant, estem en camí, però encara la Xina té importància o té un control del mercat mundial de microxips…
Sí, sí, perquè la matèria primera continua sortint de la Xina, de veritat.
L’any 2021 va ser el de la crisi del silici i els semiconductors.
Encara la patim. Sí. Poden dir que no a les notícies, però encara hi som. La memòria ram n’ésla constatació. El preu ha augmentat el 400% en sis o vuit mesos, i més que pujarà. Els cotxes ni t’explico quant han pujat…
Els moviments que veiem de vegades –per exemple, l’obsessió que té Donald Trump en Groenlàndia– es duen al control de metalls de terres rares que s’utilitzen en la fabricació de nova tecnologia?
Això jo no ho sé. Però si parlo personalment, jo crec que sí. Oficialment és que no…
El control d’aquests minerals rars és determinant… La Xina en disposa del 30 % de les reserves mundials…
Sí, perquè si controles això, pots produir tecnologia. Si no, no pots produir-ne.
El passat 2025 hi ha hagut la crisi de la intel·ligència artificial. En què consisteix aquesta crisi?
Justament, és com a causa de la falta de xips i tot això, que l’encareix. Quan ens estàvem més o menys recuperant arriba la intel·ligència artificial. Els grans actors en aquests àmbits han anat a les fàbriques i se n’han quedat tota la producció d’aquí a un any i mig. Clar, què passa? Totes les altres empreses han dit: “Bé, i nosaltres?”.
Això ja ho fan les grans superfícies. Collen els productors monopolitzant-los…
Bé. Però fins al punt d’aturar comandes fetes… Et deien: “Si les vols, has de pagar tant més”. I si tu els dius que no, ells encantats. S’ho venen a una altra gent.
El món es fa molt més dur i molt més desagradable amb tot això.
Sí, perquè hi ha competències que són… No pots anar a la fàbrica i dir: “Em quedo amb tot el producte i punt”. Aquí això seria considerat monopoli.
Si només hi ha una fàbrica que en fa, sí.
N’hi ha tres.
I si en controles una, només en queden dues.
Si hi ha tres grans empreses que han contactat amb una fàbrica cadascun, ja no en tens cap.
Per tant, només podrien haver-hi tres grans intel·ligències artificials mentre no hi haja més fàbriques que faciliten els materials necessaris…
Bé, hi ha altres jugades, perquè hi ha moltes empreses que no es coneixen. A la Xina n’hi ha, però es queden a la Xina. Llavors, les grans empreses d’intel·ligència artificial que no són les tres grans el poc hardware que poden aconseguir l’han de pagar molt car. I si el paga molt car l’empresa, qui l’acaba pagant són els usuaris. I això passarà amb els mòbils, amb el correu electrònic que tu tens, amb l’Outlook… Costa molt més mantenir allò,. Llavors, què et faran? En el cas de l’Outlook ja passava. N’han reduït la capacitat. Al Gmail també han baixat la capacitat que et donaven gratuïtament. Paga més i en parlem.
És obscè els diners que arriben a guanyar aquestes empreses? És obscè els diners que ha arribat a acumular Elon Musk?
Nosaltres pensem de fer alguna cosa correcta per la societat. No busquem, justament, un enriquiment ràpid i salvatge. Si ha de ser a base d’enganyar, ens estimem més donar un servei a les persones que ho necessiten. Per això, diem que és tan important l’atenció al client, la sobirania de dades… Jo, òbviament, no estic a favor que hi hagi gent, que, entre quatre o cinc persones, puguin acabar amb la gana del món… No és gaire ètic.
Afirma Pedro Sánchez que vol prohibir l’ús de les xarxes socials entre persones de menys de setze anys. Li sembla bé aquesta decisió?
Jo no tinc fills. Si en tingués, ho trobaria dins del que cap correcte. Les xarxes socials estan mentint a la gent, fent córrer brames… D’un costat i de l’altre. Aquí jo no em posiciono si A o B… A la Xina, en comptes de prohibir les xarxes socials, han obligat que, si algú parla d’un tema, ha d’estar titulat en aquell tema, ha de tenir una diplomatura en aquell àmbit. Si no, no en pot parlar.
Així, ningú podria parlar de res… [Ric].
Doncs, mira, potser caldria fer-ho així.
Ja, però Xina és una dictadura… Pot exercir uns controls que les democràcies no accepten. Com es controla això? Ací no poden dir que només pot parlar del càncer de pròstata l’especialista en càncer de pròstata…
Aquí no es podria fer, però les dificultats arriben a tots els nivells. Com bloqueges els menors? Els pares cediran el seu DNI als fills!
Mire el que passava als Estats Units amb la llei seca. De vegades prohibint incites més
I fas que la gent imagini més, desenvolupi més la intel·ligència natural. Potser així l’encertarem, perquè amb la intel·ligència artificial la gent està perdent la natural. Almenys així, mira, trobem noves formes creatives de com saltar-se el sistema.
La ministra de Joventut i Infància, Sira Rego, acaba també de proposar “limitar i segurament prohibir” l’ús d’X per a tota la població.
No ho veig bé. Tot el que és prohibir tampoc ho veig bé. Hi ha la llibertat d’expressió. Jo sempre hi he cregut. Per això creiem en la llibertat que els clients puguin moure’s d’un costat a un altre, perquè són lliures de poder fer el que vulguin amb les seves dades. El que sí que demanaria és que les dades que jo, per exemple, poso a X no les puguin vendre. Això sí que ho demanaria.
Això ho podria demanar a Elon Musk…
Jo no sóc ningú per demanar-li res.
Abans quan tu venies pa depenies de la teua pròpia habilitat i depenies d’una xarxa de projecció del teu producte molt reduïda i molt de proximitat, com volen ser vostès. Però avui dia tu depens d’una empresa que està a Califòrnia. En el cas de la premsa, perquè una notícia siga més important depens de Google, que te l’escampa o no. I Google, a més, et dona la publicitat per l’impacte de la notícia…
I a més, Google deixa que la competència compri la teva marca.
I si vols protestar, què fas?
No pots. Perquè es regeixen per la normativa dels Estats Units. Però Google… Jo, com a Nació Digital, podria comprar que, si la gent busca El Món, els surti Nació Digital com a primera opció. Jo pago i ells m’ho arreglen. Això passa.
Ho trobo una bestiesa, però passa, sí… Vostè diu que als 12 anys ja va començar a muntar i a desmuntar equips informàtics. D’on li va venir aquesta mania?
Curiositat, segurament. Vaig tenir el primer ordinador amb onze anys o així, perquè fins i tot em sembla que era als deu. Érem tres, dos germans i jo. El meu pare en va comprar un i un dia es va fer malbé. Va trucar llavors a l’informàtic, que li va demanar molts diners i jo li vaig dir que m’ho deixés mirar a mi. A partir d’obrir l’aparell, tocar i anar a la botiga d’informàtica a preguntar, vaig anar aprenent.
Un autodidacte total…
Sí, i a partir d’aquí la meva mare va ser la que em va insistir que estudiés aquest món, perquè, com que em veia a casa fent tot això, arreglant als amics a l’ordinador, em deia: “Estudia informàtica, que malament no se’t dóna”. Vaig pensar: “Doncs, per què no? La meva família sempre ha sigut d’hostaleria. S’hi treballa moltes hores, és una feina dura. Molt. Jo havia estat també cambrer i tot això, vaig pensar que la feina d’informàtic seria una miqueta millor i em vaig decantar per aquesta branca.
El poden hackejar a vostè?
Sí, com a tothom.
Ho han fet?
Jo crec que no. M’he autohackejat jo, això sí.
Quines coses més rares fan vostès…
Per provar jo coses, també. Tot informàtic ha provat de ser hacker en algun moment de la seva vida. Jo ho feia a mi mateix. A tot estirar, a la meva família, però no sortia d’allà. Tothom pot ser hackejat. És més fàcil del que sembla.
Si vinguera una empresa important i li diguera: “Deixe cdmon i li paguem tant, però no som tan escrupolosos com vostès”, s’hi apuntaria?
No, i ja m’ha passat.
I per què no el podem comprar, si avui dia tot està a la venda?
Perquè encara que cdmon no és meva, per a mi és com si fos meva. Sempre li he dit a un dels socis que és com si fos la meva empresa. Porto molts anys allà, m’han fet créixer molt en l’empresa, han confiat molt en mi. I crec que amb els diners que em paguen jo ja faig.
I si se la venen a una gran empresa?
Confio en els socis. No ho faran.
