“L’escenari econòmic és més disruptiu del que havia estat mai“, estableix el secretari d’Empresa i Competitivitat de la Generalitat de Catalunya Albert Castellanos. Les revolucions tecnológiques han marcat la història de la indústria –i en conseqüència dels modes de producció en el seu conjunt– si bé l’accelerada digitalització posterior a la pandèmia està imposant una marxa inaudita en les cadenes manufactureres dels grans mercats. El mateix Castellanos raona, de fet, que la revolució industrial 4.0 aporta “una rapidesa i ritme d’adopció que mai haviem vist abans“. No és una tecnologia la que mou les noves fàbriques: són una munió, totes arriben simultàniament i cap empresa es pot permetre prescindir-ne. Davant la incertesa sistèmica que planteja aquesta situació, un país industrial com Catalunya ha de perseguir el seu encaix, envoltada per enormes oportunitats però també marcada pel risc de quedar enrere.
A aquesta qüestió es dedica el darrer número de la revista econòmica de Catalunya, elaborada pel Col·legi d’Economistes. Els professionals i acadèmics del país estudien l’entrada de la producció catalana en el que el degà Carles Puig de Travy anomena una “nova etapa de la història del capitalisme basada en el coneixement”. Envers anteriors transicions, fonamentades en el capital fix i la mà d’obra, Puig de Travy reivindica el valor dels “intangibles” en la producció contemporània. “Les empreses que més inverteixen en intangibles són més avançades en digitalització, i són més susceptibles d’assolir disrupcions”, raona l’expert, en una reivindicació clara del talent i l’economia del coneixement com a pilars del creixement empresarial. Els negocis més disposats a apostar per aquests factors, subratlla, “aprofundeixen el seu avantatge competitiu i tenen taxes de creixement molt millors”.
L’ecosistema català, amb els amples avantatges de què gaudeix respecte del seu entorn directe, pateix una important fallida; una escletxa de mercat que, com identifica al seu article a la Revista el professor d’Esade Xavier Ferràs, és consubstancial amb la cultura empresarial del país: la relació entre grandària empresarial i inversió estratègica. Segons l’economista, “les empreses (especialment les petites i mitjanes) inverteixen en R+D menys del que seria socialment i econòmicament desitjable. Bàsicament, perceben el retorn de l’R+D com a llunyà en el temps, i excessivament arriscat, i opten per altres tipus d’innovacions”. Si Catalunya troba una tanca a saltar, és la capacitat material dels seus empresaris per apropar-se a la innovació amb una mirada a llarg termini, sense exigir retorns immediats i assumint el risc que aquesta suposa. En aquest sentit, Farràs reclama “polítiques específiques per estimular la investigació industrial”: donar suport a l’omnipresent recerca catalana i, especialment, al seu salt al mercat per fer-la esdevenir empresa.
El context econòmic és, però, contradictori. Si bé és cert que Catalunya gaudeix d’una salut de la qual no poden presumir grans economies europees en la seva convivència amb les crisis superposades dels darrers anys –tanca el 2022 amb rècord exportador i un creixement del PIB del 5,5%, i pot superar els dos punts a final de 2023–, un context inflacionista mai és el millor per a la innovació. El director de la revista i professor de la UOC Josep Lladós lamenta que les tensions de preus i la resposta en forma de pujada de tipus d’interès “dificulta la continuïtat de polítiques econòmiques” de suport a la innovació. L’expert lamenta la mala “compatibilitat entre la lluita contra la inflació i l’estabilitat del sistema financer”. Davant el profund encariment del crèdit –necessari per finançar les inversions en els “intangibles” que reivindicava Puig de Travy– Lladós aposta per un allunyament parcial del sistema financer. “Les empreses han d’ampliar la base de capital; és l’hora dels recursos propis”. La capitalització de les pimes catalanes, doncs, esdevé encara més important per al ritme de la transformació econòmica.
Europa, factor clau
Diversos experts, però, han apuntat a la contradicció entre la restrictiva política monetària de la Unió Europea i la seva expansiva política fiscal. La sortida de la pandèmia, celebra Castellanos, ha tingut un tarannà molt diferent de la resposta conjunta a altres crisis econòmiques. L’Europa del 2020, però, ha apostat per la unitat de mercat i la mutualització del deute per finançar una transició única i unitària, amb els fons Next Generation EU com a principal palanca d’avenç. Aquesta posició, assegura el secretari, planteja “un model econòmic més sostenible” per a tots els països membres. I en aquest nou model, Catalunya pren un especial protagonisme: l’existent dinamisme de l’ecosistema del país, que competeix amb les principals economies del continent, l’ha convertit en el paradigma de l’èxit de la distribució d’aquests fons. Amb el 21% del finançament competitiu assignat a l’Estat espanyol –uns 766 milions d’euros repartits– més de 600 empreses de tot el territori, la immensa majoria pimes, ja transformen el seu model de negoci de la mà de Brussel·les.
En aquest sentit, l’economista i directora d’anàlisi econòmica de la Cambra de Comerç de Barcelona Carme Poveda celebra al seu article a la Revista les diverses fortaleses que, fins i tot fora de l’empresa, fan de Catalunya un potencial protagonista de la transformació econòmica europea: “bones infraestructures de connectivitat, una favorable situació geogràfica, centres de coneixement d’alt nivell, capacitat d’atracció de talent, una política de clústers consolidada i salaris competitius”. Els punts positius venen a destensar –i sovint a desfer– els obstacles a què s’enfronta el país. Les escletxes que identifica Poveda van en el sentit de l’accés al finançament i la dimensió empresarial, dos factors afectats directament pels NGEU. Altres qüestions, com la simplificació empresarial o un entorn fiscal més favorable a la iniciativa empresarial, han de netejar-se si es vol liderar la indústria comunitària. Una resposta adient, assegura l’experta, pot posicionar Catalunya “en alguns dels nous grans projectes que es desenvoluparan dins els àmbits dels semiconductors, l’agroalimentari, la mobilitat i l’energètic, uns sectors en els quals Europa pretén guanyar autonomia estratègica”.
Catalunya a la nova globalització
La qüestió de la dependència econòmica és una de les claus de la nova actitud d’Europa. El primer efecte econòmic de la pandèmia, com recorda el mateix Castellanos, va ser aprofundir el trencament i la fragmentació de les cadenes de valor i subministrament globals –abans perfectament integrades i essencials per a totes les economies occidentals–. El secretari conserva l’anàlisi de la interdependència econòmica –”no deixarem de ser-ho”–, si bé alerta de la necessitat de tornar a concentrar als mercats conjunts els processos productius essencials. Davant la fugida de la indústria a països perifèrics que va impulsar Europa a principis de segle, Castellanos reivindica estratègies que facin tornar les factories a sol europeu. En aquest sentit, alerta que les bones connexions internacionals de l’economia catalana tenen dues cares. “Som molt oberts, però això ens fa ser més fràgils globalment”, argumenta. En aquest equilibri rau una part important del futur a mitjà termini de la indústria del país.
