L’avenç de Barcelona com a entorn digital està en boca de totes les entitats, empreses i administracions del país. Segons les xifres publicades al recent Digital Talent Overview, l’informe anual amb el qual la Mobile World Capital Barcelona -la fundació vinculada al congrés MWC- estudia any a any l’avenç de l’ecosistema tecnològic de la ciutat, prop del 6% de tota la força de treball barcelonina desenvolupa les seves tasques en aquest àmbit; una taxa marcadament superior a la del conjunt de l’Estat espanyol. En xifres absolutes, dels dos milions i escaig d’empleats actius a la capital del país, més de 122.000 ho són -o ho eren a finals del 2023- en feines digitals. L’escalada és aclaparadora: ja van tres anys consecutius -després de l’impàs de la pandèmia- que la plantilla d’experts tecnològics creix a doble dígit. El curs passat, l’alça interanual va ser del 12,4%, impulsada per la demanda dels nous hubs, ja més de 150, de companyies que hi aterren a la cerca de talent i un entorn innovador robust. Ara bé, tot i la capacitat de generació, retenció i atracció d’aquest bé de primera necessitat per als empresaris que concentra Barcelona, el fonament material respecte de la competència no hi és. En termes absoluts, els professionals digitals barcelonins cobren no només per sota de les principals referències europees; sinó també de la mitjana del continent. Si bé és cert que roman com la ciutat que millor paga els especialistes a l’Estat, queda lluny de la mitja taula comunitària que dibuixen Roma, Múnic o Milà -i més encara del cap de l’escamot, amb Zúric i Copenhaguen a nivells inabastables-.
Segons les xifres publicades per la Mobile World Capital, els professionals digitals barcelonins van percebre de mitjana un sou anual de 47.771 euros, un 1,77% més que 12 mesos abans. “No podem dir que sigui baix, perquè és molt més alt que el de la mitjana de la ciutat”, explicita a aquest mitjà Jordi Arrufí, director del programa de talent digital de la Fundació. Ara bé, si el mirall són la resta de capitals comunitàries, la competència és ferotge. Zúrich, Londres i Copenhaguen conformen el podi europeu dels salaris al món tecnològic: la metròpoli suïssa escala per sobre dels 150.000 euros anuals, més del triple que Barcelona; mentre que la capital danesa supera els 91.000 euros. Els perfils a sòl britànic, lleugerament per sota, abasten els 87.000. Per la seva banda, la mitjana de les grans ciutats de la unió treu amb dificultats el cap per sobre dels 66.000 euros anuals. L’escletxa amb Barcelona, doncs, és innegable; tot i que hi apareixen factors d’ambient a tenir en compte. Arrufí recorda una qüestió gens menyspreable que detalla també la recerca de la Capital: el salari necessari per viure amb comoditat a la capital del país és molt més baix que al seu entorn immediat. Les xifres adaptades són menys amenaçadores, però ni de bon tros arriben a ser falagueres: amb el factor del cost de la vida inclòs al càlcul, Barcelona es manté al terç més baix de la taula, per sota dels grans centres de coneixements italians, de París o de Viena; i encara lluny de la mitjana europea, que amb aquest coeficient baixaria fins als 53.337 euros. La més damnificada per la inflació local, val a dir, és Londres: de la tercera posició, cau a la dotzena: “els sous allà són el doble, sí; però llogar un pis costa el triple”, alerta Miquel Martí, CEO del Tech Barcelona.
El context macroeconòmic, doncs, explica part de la història; però no l’ofereix sencera. L’escletxa que encara allunya Barcelona dels veritables centres de poder digital de la UE és substancial des de tots els angles. Això, però, no és necessàriament una àncora: si bé és cert que el talent cerca retribucions elevades, el capital queda d’allò més satisfet amb una massa salarial més baixa. “Un salari més moderat és atractiu per a la inversió estrangera -puntualitza Arrufí-, part de l’èxit de l’atracció de hubs ve perquè els salaris són raonables”. També, val a dir, els mateixos treballadors trien la ciutat sovint malgrat l’estat de les seves nòmines: el talent internacional ja suposa el 30% de la plantilla digital barcelonina, “i la majoria d’ells venen de països europeus”; entorns directes on, de fet, la retribució és molt superior.
Les feines tech, doncs, són “prou competitives envers la resta de l’economia” perquè els professionals mirin cap a la ciutat. Martí matisa, però, que la dels expats no és encara una tendència “estructural”. El dirigent empresarial allunya, en aquest àmbit, el perill inflacionista dels nòmades digitals, especialment en un àmbit com l’habitatge. “Que vinguin rendes altes a viure a Barcelona està bé; la pujada de preus respon al fet que els inversors internacionals hi han entrat com han volgut”, argumenta.
Una composició canviant
Més enllà dels seus efectes, doncs, i constatat que les retribucions barcelonines continuen sent baixes si s’hi aplica el factor cost de la vida, l’origen d’aquest mal és divers. La composició del món digital de la ciutat n’és un dels pares: històricament, les senyeres tecnològiques de Barcelona han estat vinculades al món de l’e-commerce, el B2C i altres aplicacions de serveis -l’exemple és Glovo-; un “model de negoci que no ofereix tanta rendibilitat i, per tant, no genera tantes remuneracions”. Aquelles ciutats on la tendència és el desenvolupament de productes digitals propis; o on l’ecosistema ha madurat prou per centrar-se en iniciatives B2B que cerquin clients corporatius, generen “empreses hiperrendibles que permeten pagar molt bé”, continua Arrufí, atès que “tenen els mateixos costos de vendre 100.000 unitats o vendre’n un milió”. Els nuclis on les retribucions són més competitives tenen, doncs, en comú aquesta química sectorial: més producte únic i més valor afegit, que acaben donant més marges per, al torn, pagar millor. L’exemple més clar és Zúric: els seus sous, en progressió geomètrica respecte de la resta del continent, responen a un clima empresarial “molt dedicat al maquinari, amb molts projectes i molt sofisticats”, en paraules de Martí. Ara bé, Barcelona ja comença a mostrar una “gran transformació” que promet millores substancials en el seu valor.
Malgrat que la ciutat ha viscut durant anys dels serveis i el digital marketing, el potencial formatiu i creatiu en branques de tecnologia profunda, combinat amb l’atracció de grans empreses productives que ja concentren la seva activitat digital a Catalunya, fa que “pivotem” cap als perfils més valuosos i cotitzats: de negocis dirigits a clients a tot un teixit d’empreses amb “més base tecnològica, on has de ser bo en deep tech“. Així, la capital camina cap a un context de “companyies més completes, on la propietat intel·lectual cada cop té més pes”, celebra el CEO del Tech. Similar és l’apreciació d’Arrufí, que detecta a l’ambient “indicadors que demostren que tindrem més producte propi”. El canvi de paradigma de l’entorn emergent -amb menys finançament i capital més exigent- garanteix un trànsit cap al valor afegit, els rendiments i l’escalabilitat; un camí que promet traure el món start-up català de les sorres movedisses. Un, a més, que no ha d’anar vinculat necessàriament al món deep tech. Ja hi ha exemples, de fet, de serveis digitals d’aquest tarannà: “Factorial -recorden des de la Capital- és un producte propi, escalable”, que ja funciona en el sentit del valor afegit que cerca la ciutat.
Més enllà de la rendibilitat empresarial, la nova sofisticació de l’oferta digital barcelonina avança també pel que fa a la seva pool de talent: les empreses de serveis, comerç o aplicacions agrupen professionals que -per exigència, valor o demanda- tenen generalment sous més baixos; mentre que les firmes especialitzades, amb producte propi o dedicades a la tecnologia profunda s’apropen al mercat a cercar treballadors molt més valuosos. Sense anar més lluny, i segons les dades de la Capital, el sou anual a Barcelona d’un professional especialitzat en ciberseguretat escala per sobre dels 57.000 euros; mentre que entre els dedicats a experiència d’usuari, la xifra cau fins als 41.000. Al món del màrqueting digital, tan usual a la ciutat, la baixada és encara més pronunciada: l’estipendi per exercici se situa en els 36.200 euros. Així, a mesura que les companyies catalanes necessitin més i més perfils relacionats amb tecnologies d’avantguarda -núvol, intel·ligència artificial, BI…- es veuran obligades a fer ofertes més ambicioses.
L’escalada de la Barcelona dels ‘hubs’
Val a dir que aquest procés no s’està donant només en l’ecosistema emergent, o en els àmbits de pura transferència tecnològica. El CEO de la Mobile World Capital, Francesc Fajula, recordava en una recent entrevista amb Món Economia que els nombrosos hubs tecnològics que empreses de la mida de Lufthansa, Pepsi o Danone han situat a Barcelona “abans oferien serveis digitals; però ara són autèntics centres estratègics” per a les respectives multinacionals. “Primer venien com a simples proveïdors; després esdevenen centres de producte propi”, sosté Arrufí, en un sentit similar. El focus tècnic de les empreses globals que aterren a la ciutat, doncs, és diferent que en els primers mesos després de la pandèmia: “abans parlaven de màrqueting i estratègia digital; ara d’intel·ligència artificial, de tecnologia profunda”, lloa Martí, que qualifica de “salt quàntic” la potència empresarial del món tecnològic de la ciutat. L’escalada, a més, dona signes de continuïtat: Catalunya és amb certa diferència el territori de l’Estat que més empreses derivades genera al seu sistema acadèmic; i molta de l’atracció de grans companyies ve relacionada a la disponibilitat d’un sistema innovador al voltant. “La Catalunya del 2050 tindrà més companyies d’avantguarda; i això estirarà la resta de factors”, conclou el CEO.
