Fa unes setmanes es va viralitzar de nou una frase que apareix cada cert temps: America innovates, China replicates, Europe regulates (Estats Units innova, Xina còpia i Europa regula). Aquesta és una sensació força consensuada: és evident que les darreres dècades han propulsat Xina com la gran fàbrica del món, no només dels productes més mundans i de baix valor afegit sinó també de tecnologia avançada, i cada cop més, fiable i d’alta qualitat. Alhora, Estats Units ha retingut una part rellevant del desenvolupament tecnològic – té un domini innegable del software global, des d’ordinadors fins a smartphones i, més recentment, de la intel·ligència artificial. Europa ha anat perdent, una darrere l’altre, totes les grans onades d’innovació i lideratge de les darreres dècades: cap fabricant d’ordinadors personals rellevant a Europa, cap presència al boom dels smartphones (si excusem Nokia, que va acabar malvenguda als americans, que van desmantellar en temps rècord), cap aparició rellevant en intel·ligència artificial i replegament en el mercat automobilístic, que té una gran bretxa oberta en costos i en velocitat d’electrificació respecte a Àsia. Fins i tot en les àrees on Europa té un cert lideratge moral, com la transició energètica o la manufactura de microprocessadors a través de la maquinària holandesa ASML, ha resultat impossible no dependre d’altres potències globals – de fet, pràcticament tots els panells solars estan fabricats a Xina i els microxips a Taiwan.
Perdre els trens de la innovació sistemàticament té conseqüències. El creixement en facturació empresarial entre 2015 i 2022, ajustat a inflació, ha estat del 4% a Estats Units i del 2,7% a Europa. La Unió Europea té economies en recessió, com Alemanya, i les que no ho estan tenen un teixit productiu indubtablement més dèbil que fa vint o trenta anys, com França o Itàlia. La capitalització bursàtil dels índexs europeus està estancada o en retrocés, i té valors vergonyosament baixos: el valor de la major empresa tecnològica europea (l’alemanya SAP) és inferior al creixement de valor de la tecnològica Nvidia durant la darrera setmana – és a dir, en cinc dies, de dilluns a divendres, una sola empresa d’Estats Units ha crescut més que tot el valor generat per la joia de la corona del software europeu.
Les eleccions europees que s’acaben de tancar han fet aflorar aquesta tendència a la decadència i n’han obert un debat sobre les causes. Una de les més comentades és la profusió regulatòria: des dels taps de les ampolles de plàstic fins a la intel·ligència artificial, passant pels carregadors dels telèfons mòbils o les cookies de pàgines web… la regulació europea té un grau de detall profund. Per altra banda, Europa també és el bloc global que ha actuat amb més força contra els possibles monopolis: per això a la UE no es pot accedir a mapes de GoogleMaps des del propi Google, entre d’altres. Totes aquestes qüestions probablement tenen arguments vàlids, però resulten en una intensitat de temps i recursos dedicats al ‘compliance’ que a altres blocs globals més laxos es poden dedicar a I+D. Per altra banda, la regulació bancària europea és particularment dura – sobretot des de la Gran Recessió de 2008-2010. Això ha permès que Europa sigui aliena als problemes bancaris que passen tot sovint a la resta del món; per exemple, la caiguda del Silicon Valley Bank a Estats Units o les greus preocupacions entorn de la fallida de crèdits immobiliaris de Xina. Ara bé, eliminar el risc bancari no és gratuït: a Europa hi ha problemes de finançament de l’economia productiva, que deriven en una incapacitat crònica de generar grans empreses i un estancament de la dimensió industrial, fonamentalment formada per pimes. Els programes d’incentius públics, com el famós Next Generation,han resultat lents i dispersos, amb alguns fons destinats a qüestions que no resultaran de cap manera en una millora de la competitivitat europea.
La política europea és indubtablement un referent del que cal fer, del que és correcte: no només en termes ambientals, amb una transició energètica avançada i una gran protecció dels ecosistemes; en termes de desenvolupament urbà, sinó també amb un grau de protecció als consumidors superior que a altres geografies, amb un urbanisme de qualitat i amb una generació de residus relativament baixa i ben gestionada. Ara bé, Europa competeix en un món global: exporta béns i serveis fora de la UE, i n’importa d’arreu del món. El preu de fer el correcte és perdre agilitat i competitivitat als mercats internacionals, amb els quals ens separa una distància cada vegada major. No només això, sinó que al no poder exigir la mateixa sensibilitat als productes importats de fora – altrament acabaríem vivint en una autarquia – també ens fem un tret al peu, fomentant la deslocalització de la producció. La paradoxa s’explica sola: sota la millor de les intencions, sovint no només no aconseguim el llindar de respecte ambiental i social que buscàvem sinó que contribuïm a deslocalitzar activitats cap a indrets on els estàndards són encara pitjors que el que es feia abans a Europa.
