La nova política agrària comuna (PAC) de la Unió Europea, en vigor des del passat 1 de gener, aprofundeix el caràcter estratègic dels horitzons ecològics en la regulació del camp al continent. Mitjançant recomanacions i normes com la cura silvícola, la prohibició d’alguns productes fitosanitaris -químics per al control de plagues- o l’aposta per l’agricultura i la ramaderia extensiva enfront dels models intensius, Europa aspira a un model de producció alimentària sostenible i d’alt valor afegit. El sector agrari català, si bé coincideix a valorar els “lloables objectius” del nou full de ruta europeu -no només la PAC afecta aquesta indústria; es tracta d’una munió de regles que apunten en una direcció similar- planteja importants reserves. Des de la rendibilitat de les empreses agràries fins a l’autonomia alimentària del continent, una aproximació “informada per dogmes” a la transició ecològica, com apunta el president de la comissió d’economia agroalimentària del Col·legi d’Economistes Francesc Reguant, pot fer més mal que bé a una indústria imprescindible, que fonamenta la resta de l’activitat econòmica al continent.
D’entre les recomanacions ambientals i socials que la nova PAC proposa als estats membres a l’hora d’establir regulacions per al camp, el sector es mostra especialment preocupat per qüestions com la limitació de l’ús de productes fitosanitaris en el control de plagues. El president de Pimec Agroalimentària, David Coll, raona que demanar una “reducció d’entre un 40 i un 50% de l’ús d’alguns fitosanitaris ens posa en inferioritat de condicions a l’hora de tenir una producció que fa rendible un conreu”. En un sentit similar, el director tècnic de l’Institut Agrícola Sant Isidre, Ignasi Sans, apunta que les limitacions a l’ús de productes químics per al control de plagues s’afegeixen a la substancial reducció de la disponibilitat de molts d’aquests compostos al mercat. Sense algunes d’aquestes solucions, adverteix Sans, “algunes plagues no tenim com controlar-les”. “Al final la producció serà més baixa”, afegeix l’especialista.
“La pregunta és, hi haurà prou menjar per tots?”, qüestiona Reguant davant unes mesures mediambientals que poden posar topalls productius al camp europeu. Les fonts consultades coincideixen a valorar els objectius climàtics -fins i tot des del punt de vista de negoci, en tant que un producte en bones condicions ecològiques genera “més valor afegit- si bé, en paraules de l’economista, “s’està pecant d’optimisme”. Segons les dades que manega l’economista, els procediments d’agricultura ecològica, si bé més sostenibles, poden limitar molt la capacitat de cultivar aliments clau. Sense anar més lluny, en el cas dels cereals, aporta Reguant, els rendiments de les explotacions podrien ser entre el 30 i el 50% dels actuals. “Amb això el món passaria gana; hem de ser prudents”, etziba.
“Totes les mesures agroambientals afecten el resultat productiu: si produïm menys, importarem més”, insisteix Reguant. Precisament en les condicions de les importacions rau una de les claus de volta del conflicte. Sans posa la compra d’un fruit sec del què Europa que Europa importa regularment: l’avellana. “A Turquia -explica- fan servir uns herbicides que aquí estan prohibits; i això ens suposa una competència deslleial”. No és només la PAC la que genera aquests riscos, sinó tota una “maror de fons” de la transició ecològica que, en cas de no concretar-se correctament, pot suposar un “risc per a la sobirania alimentària europea”, postil·la el director tècnic.
“Dificultats serioses” per als agricultors
Més enllà de l’afebliment del projecte europeu en matèria alimentària, una implantació descuidada dels objectius ecològics continentals pot atacar la ja fràgil sostenibilitat econòmica de moltes explotacions agrícoles al país i a tota la unió. “Com ens defensarem dels mercats exteriors?”, es pregunta Reguant. Una externalització de la producció d’aliments clau a mercats exteriors on la manca de regulacions mediambientals els fa més rendibles per als empresaris agrícoles provoca que, si bé ens queda el “consol mediambiental”, els productes “deixen de ser competitius”, com lamenta el mateix Sans.
Aquesta escletxa entre els costos i els ritmes productius -i, per tant, els guanys- en les explotacions agrícoles europees respecte de mercats menys regulats pot arribar, augura Coll, a qüestionar la continuïtat de moltes empreses del sector. “No podem vendre a pèrdues, perquè al final haurem de tancar”, continua, tot avisant que unes regulacions massa restrictives acabaran per encarir el producte intern, contribuint encara més a la crisi de preus que pateix l’alimentació al continent. La concessió de la producció d’alguns aliments a entorns fora de la Unió -menys regulats que els europeus- té, a més un altre “efecte pervers”: “tindrem taronges iguals que les d’aquí -ironitza el representant de Pimec- però cultivades amb productes que nosaltres no hem fet servir”. És a dir, el mercat europeu pot acabar ple de productes importats, més barats i subjectes a estàndards reguladors molt més laxes en detriment dels aliments locals -de més qualitat, respectuosos amb el medi ambient, però molt més cars precisament per les obligacions ecològiques recomanades per Europa-.
En aquest sentit, Coll posa sobre la taula mesures de regulació del mercat agrícola exterior, des d’exigir els mateixos mínims ecològics als productes importats a “que se’ls apliqui un plus quan entrin per frontera de forma que no els faci més barats que els d’aquí”. Aquesta qüestió, però, xoca amb les consideracions de l’Organització Mundial del Comerç. Com ha apuntat sovint Francesc Reguant -i reitera a TOT Economia– l’organisme internacional ja ha avisat que “tota mesura que no sigui assumida pel conjunt de membres serà considerada inacceptable”. És a dir, si bé les altes instàncies del mercat accepten les preocupacions ecològiques de les autoritats europees, exigeixen que les mesures de protecció del producte local siguin acordades amb altres actors, i no unilaterals.
Fer les coses fàcils
Si bé la Unió Europea ja estableix una sèrie de normatives cada cop més exigents, Catalunya no ha fet sinó enquadrar encara més l’activitat agrària. “Hem tendit a ser més papistes que el Papa”, bromeja Reguant, tot reclamant una simplificació dels tràmits i les demandes “que és possible sense perdre el control” al país. L’economista, així, demana facilitar els processos d’accés a ajudes, d’obtenció de permisos i altres traves burocràtiques que obstaculitzen encara més una transició digital i ecològica que tindrà efectes desiguals sobre les diverses explotacions agràries catalanes. “Tot allò que demanem per ser més competitius i sostenibles, a una explotació molt petita li costarà”, reconeix.
“Necessitem una cultura que s’anirà explicant” afegeix Coll. Els objectius ecològics s’implementarien millor, defensa, acompanyats per iniciatives d'”assessorament agrari” que facilitessin la navegació administrativa d’aquestes adaptacions ecològiques i tècniques. Una connexió més fluida amb el sector permetria, doncs, implementar mesures “acceptades i consensuades”, garantint-ne el funcionament. En aquest sentit, des del sector reclamen una escolta constant als agricultors per avaluar el funcionament de les polítiques que es vagin aplicant. “Si el que ens diuen no funciona, la gent treballarà com pot; i si poden aguantar aguantaran, però si no, no ho faran”, conclou el representant de Pimec.
