El 15 de març del 2023 va entrar en vigor la llei d’habitatge estatal. Aquesta era la primera solució del govern espanyol per intentar pal·liar l’augment incansable dels preus de lloguer i la reducció de l’oferta. Ara bé, el que va ser una decisió per a protegir les famílies vulnerables, es podria haver convertit en una normativa dubtosa que els experts asseguren que fa més mal que bé. Tampoc ha estat la mesura preferida dels sindicats, que tot i que asseguren que està en el bon camí, encara queda feina per fer. Així doncs, la llei, que ja fa un any que es va posar en marxa -a la qual només s’hi ha adherit del tot Catalunya– encara té alguns serrells per tancar. L’increment de les desigualtats entre famílies en risc d’exclusió, la falta d’informació en matèria de sancions, la poca insistència en l’augment de l’habitatge públic i els dubtes sobre què és un gran tenidor, són algunes de les incongruències que els experts enumeren d’aquesta llei.
Un dels primers avisos que va rebre el govern espanyol de part d’alguns estudis d’empreses relacionades amb el sector immobiliari i observatoris de l’habitatge, van ser la preocupació que la reducció de l’oferta per la llei fes que les famílies més vulnerables no poguessin accedir a l’habitatge. D’aquesta manera, els pocs propietaris que quedaven en el lloguer tradicional es veien amb la possibilitat de triar els seus llogaters, i “segurament triaran els que tenen rendes més altes per tranquil·litat”, explicava en unes declaracions a Món Economia, Paco Campos, director de ViSO, el think tank per l’habitatge assequible i sostenible. De fet, des de KPMG també reconeixien que es posaria en risc d’exclusió a unes 30.000 famílies a tot l’estat espanyol per la reducció de l’oferta.
Un altre dels punts controvertits d’aquesta llei van ser les sancions. En aquest sentit, es parlava de sancions als tenidors que no posessin el topall del lloguer acordat en el territori. I també per a tots aquells que incomplissin d’alguna manera la llei. Tot i això, el cap d’estudis de pisos.com, Ferran Font, reflexionava sobre la poca informació d’aquest braç sancionador. “Qui posarà les sancions, de quants diners estem parlant, qui ho vigilarà?”, es preguntava l’expert i afegia que la llei no ho acabava de deixar clar. A més , un problema adjacent a aquest i també relacionat amb el topall del lloguer era que els lloguers que es trobessin per sota el límit establert, automàticament pujarien. “Aquesta llei només estabilitzarà el preu, no el farà baixar”, argumentava Campos.

Polítiques de parc de l’habitatge públic
La part de la llei que menys va agradar a sindicats i el sector va ser la minsa menció del parc de l’habitatge públic. En aquest sentit, es va delimitar que els inversors d’obra nova que entressin a l’estat espanyol haurien de destinar el 30% dels seus habitatges a lloguers assequibles. Això no va agradar del tot al sector, que van anunciar que seria una manera de perdre inversió estrangera. Els sindicats, però, van estar més d’acord amb la normativa, tot i que es quedava curta, ja que sense una aposta real del govern espanyol per comprar habitatge, l’oferta continuava caient. “Necessitem lleis a llarg termini i una d’elles és la construcció massiva d’habitatge assequible per a les famílies vulnerables”, reconeixia el director de ViSO.
Habitatges a l’estranger i altres modalitats
Si bé és cert que la llei es va fer per protegir els més vulnerables, algunes empreses es van preocupar també pels tenidors. La norma general a l’estat espanyol és que les grans corporacions no tenen el percentatge més alt d’habitatges de lloguer, sinó que són els propietaris individuals. La llei va establir que tenir cinc o més habitatges et convertia en un gran tenidor. Una de les primeres reticències del sector fou que els habitatges a l’estranger també entraven dins d’aquest recompte, el que va aixecar algunes crítiques, ja que es considerava que si el pis no formava part del mercat tensat, no podia comptar-se. Paral·lelament, algunes empreses també es van plantejar dubtes sobre el percentatge dels pisos, és a dir, si tenir una part de cinc habitatges també et feia gran tenidor. D’aquesta última qüestió, KPMG assegura que encara no se n’ha tret l’aigua clara.