Els estudiants universitaris catalans no sempre contemplen viure en una residència. Els models del nord d’Europa o els Estats Units, on els joves habiten instal·lacions pensades per a l’acadèmia i l’oci a prop dels centres superiors, no són una tendència que en els últims anys s’hagi posat de moda. En canvi, els catalans prefereixen buscar un lloguer a alguna de les grans ciutats del país, des d’on començar d’hora la seva vida adulta. Tot i això, en els últims anys el lloguer a les grans ciutats de Catalunya, sobretot a Barcelona, ha patit grans pujades de preu que han provocat molta inestabilitat dins del sector. Una situació que els fons d’inversió han llegit com una oportunitat de mimetitzar el comportament dels joves nòrdics i transatlàntics, on les estades a una residència duren el mateix que dura la carrera universitària, i reflotar el sector de l’habitatge estudiantil al país. A parer dels inversors, la rendibilitat i el baix risc d’infraestructures per a joves que paguen els seus pares les fa esdevenir “el negoci perfecte”, segons Paco Campos, director de ViSO i cofundador de WeRent.
En el mercat de l’habitatge existeixen diferents perfils, entre ells els estudiants. Al voltant d’uns 190.000 dels joves que estudien a Catalunya ho fan fora de casa, i, naturalment, necessiten un espai on viure. És per això que en l’últim semestre Barcelona ha concentrat tota la inversió de l’Estat en residències d’estudiants, i ha aconseguit un volum de 219 milions d’euros, un increment del 68,5% en comparació amb el mateix període de l’any passat, segons dades de la companyia immobiliària especialitzada en consultoria i serveis immobiliaris CBRE. Tanmateix, aquesta inversió no arriba a cobrir les necessitats de tots els estudiants de Catalunya, ni tampoc els que hi ha a la capital catalana. “Parlem d’una cobertura del voltant d’un 10% de la demanda”, lamenta Campos, qui assegura que “no és suficient”. De fet, des de la consultora també reconeixen que les xifres demostren que calen més infraestructures amb necessitats personalitzades per acollir els joves estudiants. “El creixement del nombre d’estudiants i l’increment de la població estudiantil internacional ha incrementat la necessitat de residències d’estudiants”, diu Olga Beltrán, responsable de Living Barcelona de CBRE.
La principal raó d’aquesta nova fixació amb les residències estudiantils podria ser causa del canvi de mentalitat de la joventut que estudia a Catalunya. Segons el director de ViSO i cofundador de WeRent, “no seria estrany que els fons d’inversió haguessin pogut avançar-se a una tendència que encara no ha arribat a Catalunya”. En altres paraules, Campos relata que en els països del nord d’Europa, les residències funcionen com a alternativa real al lloguer i no com un “impàs” entre la vida a casa els pares i l’emancipació. No obstant això, l’expert també augura que aquest possible canvi de tendència que haurien vist els grans inversors, “trigarà anys a ser una realitat”, i per tant calen alternatives reals si es busca destensar el mercat de lloguer. “Els joves no marxaran del sector a residències d’un dia per l’altre”, repeteix el director del think tank d’habitatge assequible. Així doncs, mentre l’augment de les residències pot ser una mesura alternativa per destensar el mercat de lloguer, el seu poc atractiu entre la joventut que estudia a Catalunya i sobretot a Barcelona, posa traves al que podria ser el nou coliving estudiantil.
La dicotomia del lloguer de temporada
Actualment, els estudiants de Barcelona s’estan entre un i dos anys en una residència. Després d’aquest temps d’adaptació, fugen amb amics a algun dels pisos del centre de la ciutat per viure plenament el que significa ser un adult jove emancipat a la capital catalana. “Les residències funcionen bé perquè els pares es quedin tranquils, però al cap dels anys els joves busquen una altra cosa”, explica Campos. A més, ell mateix argumenta que no és cap secret que són un negoci rendible pels inversors, però que no són la solució immediata a la crisi del mercat de l’habitatge català: “Tens seguretat de pagament i molta demanda”, diu Campos, qui afegeix que per a un inversor “és molt bon negoci”. Amb tot, però, aquesta estabilitat només dura uns anys, ja que la majoria dels joves acaben trobant un lloguer de temporada dins la ciutat des d’on continuar els seus estudis. “Per això són tan importants els lloguers de temporada”, remarca Campos.
L’abril del 2024, el govern català va aprovar un decret llei que regulava el lloguer de temporada. Amb ànims d’intentar pal·liar l’auge del turisme de borratxera, l’administració pública buscava solucionar la manca d’habitatges de lloguer tradicional, amb la conversió d’alguns temporals. Tot i això, ni un mes després, gràcies a l’abstenció del PSC i el vot en contra de Junts per Catalunya, la normativa va quedar aturada. “Quan es troni a posar en marxa caldrà tenir en compte els estudiants”, alerta Campos, qui reconeix que són un gran gruix de les persones que demanen lloguer de temporada. “Ens centrem molt en l’educació i la millora de les infraestructures, però si deixem els estudiants fora dels lloguers temporals, on viuran?”, es pregunta l’expert, qui afirma que “mentre les residències no siguin un reclam pels estudiants, cal donar-los alternatives coherents”.
L’èxit inimitable del lloguer a Viena
Les solucions que s’han presentat en els últims anys per intentar parar el creixement descontrolat dels preus en el mercat de lloguer català sempre han estat temporals. El codirector d’IDRA, l’Institut d’Investigació Urbana de Barcelona, Jaime Palomera, lamenta que les propostes continuen sent curtterministes i assegura que per molt que augmenti el parc de residències estudiantils “caldrà veure de quants llits nous estan parlant”. Palomera remarca que les polítiques han de tenir molta més repercussió en el mercat a llarg termini: “Alleugerir la càrrega del pes del lloguer sobre la població passa per plans públics molt ambiciosos que combinin regulacions lloguer privat i un gran pla d’habitatge protegit”.
En aquest sentit, el codirector d’IDRA posa sobre la taula el model de la ciutat de Viena, on gairebé el 30% de l’habitatge és social. El que fa especial el programa d’habitatge de la capital d’Àustria és que considera els pisos com un dret dels ciutadans i no com un bé amb el qual poder especular. És un sistema on els promotors, constructors, arquitectes, segueixen unes regles. Els arquitectes, per exemple, han de dissenyar i planificar habitatges de qualitat i des del principi en el concurs públic, l’administració deixa clar el preu del metre quadrat. Per contra, Palomera lamenta que a Catalunya encara hi hagi inversors que s’aprofitin de la situació per lucrar-se: “S’aposta per residències estudiants i altres modalitats com lloguer temporada perquè no hi ha limitacions i, per tant, ofereix rendibilitats molt altes”.
