El conflicte polític entre PSOE i PP derivat del pacte d’investidura que va fer Pedro Sánchez amb els partits independentistes va deixar en el tinter possibles acords essencials per pal·liar crisis latents a l’estat espanyol. La llei del Sòl va ser un d’aquests esperats pactes que mai va veure la llum del dia, tot i que els populars havien impulsat el canvi. Amb un text que pràcticament concedia als promotors llibertats absolutes per a crear plans urbanístics sense massa burocràcia, el PP va optar pel bloqueig. No va ser l’únic partit –Sumar, el partit de Yolanda Díaz, eterna mà dreta de Sánchez, també s’hi va negar-, però sí que va ser l’oposició més sorprenent, donat que era un dels pocs acords que feia guanyar la partida al sector privat i immobiliari. Mesos després del fatídic intent del PSOE de tirar endavant aquesta llei i a l’espera que un ofès Alberto Núñez Feijóo presenti el seu esborrany de reforma de la mateixa el setembre, la ministra d’Habitatge, Isabel Rodríguez lamentava en declaracions a la premsa que “és una eina imprescindible” i afirmava que el seu partit no trigaria a tornar a portar-la al Congrés, aquest cop, amb l’esperança que algú els faci costat.
“De vegades l’afany de guanyar un discurs polític entorpeix la creació de bones reformes“, explica Paco Campos, director de ViSO, el think tank d’habitatge assequible i fundador de la companyia We Rent. En declaracions al Món Economia, l’expert remet contra el bloqueig del PP i els altres partits polítics d’una llei que, a parer seu, “és essencial per començar a generar sòl nou i revertir la falta d’oferta”. Precisament l’argument de l’espai per construir habitatge és la raó de ser de la normativa, però la rapidesa amb la qual es vol abordar aquesta construcció va fer que partits d’esquerres, com per exemple Sumar, decidissin no donar-hi suport. La nova llei pretenia arreglar els anys de burocràcia i documentació que es necessitaven per a aconseguir l’aprovació definitiva per fer un pla urbanístic. Tal com s’havien queixat alguns promotors privats, les constants traves d’organitzacions mediambientals o altres empreses competidores havien provocat endarreriments d’anys. Davant la situació i la clara necessitat de més promoció per a remeiar la crisi d’habitatge, el ministeri de Rodríguez va conformar una reforma de la llei que feia realitat els desitjos del sector privat, però “deixava fora de joc les queixes i esmenes que podia fer la ciutadania”, lamenta Jaime Palomera, codirector d’IDRA, l’Institut d’Investigació Urbana de Barcelona.
Així doncs, mentre el PP bloquejava la llei, també vetllava per la seguretat de la ciutadania per sobre el sector privat, “un viratge curiós per un partit que normalment defensa els drets del sector immobiliari”, expressa Palomera. En aquest sentit, després del bloqueig es respirava un aire de sorpresa en el sector immobiliari, ja que la resposta contundent de Sumar contra la proposta dels seus aliats lligava amb els principis del partit d’esquerres, però no la posició del PP. “Va ser una falta de consens polític”, remarca Ferran Font, cap d’estudis de pisos.com, qui també afegeix, però, que si hi ha la possibilitat de tornar a presentar una reforma “és imperatiu que s’aprovi per a la millora de l’oferta”. El mateix replica Campos qui recorda totes les promeses de Sánchez per a enfrontar la crisi dels pisos: “Digueren que seria la legislatura de l’habitatge, però de moment només és la dels anuncis”. El codirector d’IDRA, però, assegura que el bloqueig va frenar una llei que pretenia beneficiar els promotors privats després del pal de la llei de l’Habitatge. “Es rumorejava que la llei del Sòl era una concessió per compensar els efectes negatius pel sector privat de la llei de l’Habitatge”, explica l’expert.
Escac i mat a organitzacions i ciutadania
La reforma principal de la llei del Sòl anava lligada a la burocràcia. Els promotors, però també els ajuntaments, s’havien queixat de la llarga llista de requisits essencials per a dur a terme un pla urbanístic. No només això, sinó que en molts casos només calia un document o una esmena per llançar a la paperera tot el projecte, és a dir, un defecte de forma podia cancel·lar tota la iniciativa. Aquest article de la llei va ser substituït en la reforma que Rodríguez no va poder tirar endavant. Segons el ministeri, calia alleugerir la càrrega de documentació als promotors perquè la rapidesa d’aprovació dels plans és una clau necessària per al creixement del parc d’habitatge. De fet, sobre la construcció de l’habitatge nou, Rodríguez destacava en una roda de premsa que el govern espanyol liderava noves promocions per a aconseguir pisos a preus assequibles, però, “per a agilitzar els tràmits en les entitats locals, calia accelerar l’aprovació de la llei del Sòl”. Unes declaracions que ja havia aplaudit el sector privat i amb les que coincideixen alguns experts consultats per aquest diari: “És hora de posar mesures per a la construcció d’habitatge i remarcar que part d’aquest sigui protegit”, confirma Campos.
Palomera, però, assegura que feta la llei, feta la trampa. “El problema d’aquesta agilització de tràmits és que deixa a l’estacada la possible participació de la ciutadania i algunes organitzacions en els plans urbanístics”, explica l’expert. D’aquesta manera, la llei proposa que totes les esmenes a aquests nous plans no siguin motiu d’aturament de la promoció, sinó que si es presenta algun recurs, l’empresa propietaris tingui un any per a continuar treballant a millorar la queixa, però en cap cas es cancel·la la promoció, com es feia fins ara. “Això perjudica directament a la ciutadania, però també a les plataformes d’afectats”, descriu el codirector d’IDRA. Amb aquest segon grup, però, la llei encara és més dura. Segons la reformulació de l’article 4 de la nova normativa, les queixes de les organitzacions es regularien a partir de l’article 62, que limita la possibilitat de fer esmenes a associacions que hagin estat formades almenys de dos anys abans de l’inici del pla. “Amb aquest canvi, totes les plataformes que sorgeixen arran d’un pla urbanístic ja presentat no tenen cap possibilitat de presentar un recurs o arribar a aturar el projecte”, explica Palomera, qui concreta que “la base de la reforma treu poder a la població i li ho dona al sector immobiliari”.
La col·laboració publicoprivada: parasitària o virtuosa
La reforma de la llei del Sòl pivota sobre un eix molt clar: la necessitat estatal de pactes amb el sector privat. Tot i que no es pugui provar l’opinió de Palomera sobre la naturalesa de “concessió” que té la llei de cara al sector privat, la realitat és que l’administració pública pretén fer créixer la col·laboració publicoprivada. “El problema és que busquem una col·laboració virtuosa, però el mercat premia la parasitària”, explica el codirector de l’institut barceloní. La llei del Sòl, doncs, podria ser la primera pedra d’un castell on sector públic i privat podrien conviure en matèria d’habitatge, però caldria veure un article dins la nova reforma que poses per sobre de tot la necessitat d’habitatge assequible. “Les mesures per la construcció de més pisos protegits hi haurien de ser”, coincideix el director de ViSO, qui repeteix que “una llei del Sòl ha de tenir en compte que la promoció també haurà de treballar per l’habitatge assequible”. Una mesura que Campos no veu impossible, però que Palomera percep com a “desencaminada”: “El nou mercat és l’hereu d’aquella frase que assegurava que menys d’un 8% de benefici no val la pena“. En altres paraules, l’expert lamenta que el sector privat a l’estat espanyol -i sobretot en l’habitatge- sempre s’ha regit per una clara obsessió per obtenir beneficis i, per tant, sense mesures restrictives “estem destinats a una col·laboració publicoprivada sense esperances de virtuositat”.
