Salvador Illa no ha necessitat estudiar per superar el seu primer exàmen al capdavant de la Generalitat. En un Debat de Política General massa proper a la investidura per ser res més que un tràmit, el primer cap d’un executiu monocolor socialista a Catalunya ha estat capaç d’escenificar, resolució rere resolució, el sosteniment de la majoria que el va portar a la Plaça Sant Jaume, flanquejat per ERC i els Comuns. Marcat pels eixos econòmics que es va autoimposar a l’inici de la legislatura, Illa ha situat sota els focus més brillants el finançament -essencial per a la supervivència per a la legislatura- i l’àmbit que promet ser l’estrella dels pròxims quatre anys: l’habitatge. Enmig d’una profunda crisi residencial, amb preus disparats a la majoria de nuclis urbans del país, el president hi ha reservat el gran cop d’efecte de les jornades: l’anunci de la construcció de 50.000 pisos “accessibles” en els pròxims sis anys, fins al 2030, amb una inversió pública de 1.100 milions d’euros anuals dedicats a les promotores de país. Es tracta d’una mesura que constava en l’extens capítol d’habitatge del document presentat pels de Jessica Albiach, aprovada còmodament amb el vot dels tres socis.
D’aquesta manera, la majoria progressista que fonamenta el Govern Illa comparteix amb patronals i agrupacions empresarials del món de la promoció i gestió de l’habitatge que el focus de la resolució de la crisi es troba en l’ampliació de l’oferta. De fet, una altra de les mesures dels Comuns que ha arribat a bon port amb el sí dels tres socis ha estat una inversió de 350 milions d’euros en els pròxims quatre anys per a afegir al parc públic uns 5.000 habitatges mitjançant el dret de compra per tanteig i retracte. Cal recordar, en aquest sentit, que el parc d’habitatge públic català és dels més pobres d’Europa, amb només un 1,7% de l’oferta disponible sota titularitat de les administracions, lluny del 7,5% on se situa la mitjana europea, i a anys llum de les principals potències com els PaÏsos Baixos (34,1%), Àustria (23,6%) o Dinamarca (21,4%). La formació de l’arc de l’esquerra que no es va sumar a la majoria d’investidura, la CUP, pren com a referència les normes centreeuropees, per la seva banda, en un altre sentit: els anticapitalistes, sense èxit a l’hemicicle, proposen estudiar una norma que prohibeixi l’adquisició d’immobles per a usos que no siguin residencials, amb l’objectiu de “desmercantilitzar un bé objecte d’un dret humà”; una norma que Àmsterdam, entre altres, ja fa complir.
La rebuda des del món de l’habitatge de la iniciativa ha estat freda. Tant moviments socials com empresaris han entomat els 50.000 habitatges, amb una certa incredulitat; si bé des de posicions diferents. En primer lloc perquè, amb aquesta mateixa xifra, el darrer president socialista, José Montilla, ja va fer bandera durant el segon tripartit d’una expansió de l’habitatge públic que finalment mai es va donar. En aquest sentit, la patronal dels promotors immobiliaris de Catalunya, l’APCE, ha valorat les intencions de Govern, si bé es manté a l’espera, atès que es pot quedar en una “declaració de bones intencions” si no s’implementa de la forma més eficient. Més contundents han estat les associacions de veïns del país, que acusen l’executiu de buscar “titulars” amb unes metes cridaneres, però “insuficients” relativament a la necessitat dels catalans. Els 1.100 milions d’euros anunciats, com constata la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya (Confavc), “és només un 0,37% del PIB del país”, una xifra llunyana a la que consideren adient. Similar és l’aproximació del Sindicat de Llogateres: el seu portaveu, Enric Aragonès, assegura en conversa amb Món Economia que “estem tan lluny dels objectius que, fins i tot amb aquesta resolució, la immensa majoria dels habitatges quedaran sotmesos a les lògiques del mercat”.
Els moviments per l’habitatge, més enllà de les quantitats proposades, critiquen una aproximació que fa que “els empresaris es freguin les mans”. Així, el sindicat s’expressa en termes similars a la diputada cupaire Laure Vega, que, en la seva intervenció durant el Debat de Política General, lamentava un programa que “entrega milionades a constructores perquè facin habitatges que acabin en les mans dels que ja els compten entre centenars”. Així, a parer d’Aragonès, a les curtes xifres plantejades pel Govern i els socis d’investidura s’afegeixen dubtes sobre “el model”. A una construcció d’aquesta magnitud, continua el portaveu del Sindicat, s’hauria d’afegir un escut legal per “garantir que siguin habitatge protegit per sempre” -atesa la quantitat de pisos socials que han acabat al mercat lliure per la fi de les llicències que els consideren com a tal-. Sense aquesta tanca reguladora, alerta, l’augment d’habitatge social “garantirà el negoci més que no pas un dret”. Val a dir que les propostes de resolució aprovades recullen les intencions de la majoria parlamentària de prendre les accions legals necessàries perquè la condició es mantingui. Des d’altres punts del món associatiu veuen un important buit en el calendari de posada en marxa del projecte i edificació dels immobles: a parer de la portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca Delia Cerare, una solució amb l’horitzó temporal 2030 no cobreix les necessitats de la munió de ciutadans que no poden accedir a un sostre digne el 2024. “Què faran fins llavors? Els desnonaments continuaran donant-se”, critica l’activista, tot exigint a l’executiu que “es plantegi no allargar tant” els seus propis tempos, atès que la crisi s’agreuja cada cop més: “estem anant a pitjor en un moment ja molt complicat”.
El front conjunt “insuficient” contra la crisi de l’habitatge
Més enllà dels acords per la construcció d’habitatge protegit, PSC, Comuns i ERC s’han concedit un llarg reguitzell de normatives que busquen, en el seu conjunt, pal·liar els efectes de la crisi de l’habitatge. Començant pels republicans, no han trigat a exigir al govern espanyol la posada en marxa d’un índex de preus per a topar el lloguer a 131 municipis més que es van proposar durant el govern de Pere Aragonès. En resposta, els socialistes han promès aquest diàleg amb l’Estat amb l’acceptació de la proposta, un fet que posa altra vegada en el punt de mira l’especulació de les zones tensades de Catalunya i busca posar-hi un final. “Necessitem parar el degoteig de persones que són expulsades del mercat de lloguer perquè no se’l poden permetre”, anuncia Delia Cerare, portaveu de la PAH Barcelona. Per ella, la mesura podria ser eficaç, però “insuficient”, ja que només una combinació de normatives estrictes pot arribar a fer front a la manca d’habitatge i sobretot, “l’increment de famílies vulnerables”, continua Cerare. Precisament, aquest augment de famílies i persones en risc d’exclusió és el que han posat sobre la taula els Comuns per reiterar en les seves propostes.
Sense dubte, però, el consens més gran s’ha trobat en la reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU), en específic en la regulació del lloguer d’habitacions i de temporada. Els pisos temporals han estat motiu de debat en els últims mesos, fins i tot anys. Fou el Govern d’Aragonès qui va impulsar una normativa que restringia aquesta classe de lloguers i posava més traves als propietaris per mantenir-los en el mercat de temporada. La proposta, que va tombar la comissió permanent del Parlament amb la notòria oposició de PSC i Junts, va quedar enterrada entre paperassa. Mesos després la desenterraria Sumar, però aquesta vegada al Congrés dels Diputats, on amb el suport de Sánchez tornaria a ressorgir la necessitat política de regular aquests lloguers. Aquest cop, però, seria Junts el que acabaria per desmuntar el pla, amb una abstenció a última hora que escenificava la negativa de la formació al control dels arrendaments turístics i d’habitacions i els sumava, en aquella trinxera, al bloc conservador. “Era evident que els partits de dretes no volien que aquesta regulació s’aprovés”, relata la portaveu de la PAH. No obstant això, a la tercera va la vençuda: PSC, ERC i Comuns fan un últim intent després del debat de política general per posar aquesta mesura altra vegada en el tauler de joc amb l’esperança que sigui finalment aprovada.
La voluntat política de “protegir grans tenidors”
El règim sancionador contra aquells arrendadors -grans i petits- que atempten contra les llibertats i drets dels llogaters també sembla que serà una realitat pactada entre els partits. En totes les propostes de resolució hi ha algun punt que relata la necessitat d’un òrgan similar a la inspecció de Treball que persegueixi les males praxis. De fet, una proposta similar és la que el govern d’Illa li ha comprat a la CUP. Sota el lideratge de Laia Estrada, els cupaires apunten a la publicació d’un cercador públic que identifiqui aquelles persones que són grans tenidors: “Necessitem un registre que mobilitzi els pisos buits, lloguers de temporada i habitacions”, explica el portaveu del Sindicat de Llogateres. Aquest llistat, atesa la proposta que el PSC ha comprat a la CUP, aniria acompanyat d’una forta divulgació de les normatives i informacions necessàries perquè llogaters d’arreu coneguin els seus drets. Així doncs, un portal públic i de fàcil accés que podria assimilar-se a la iniciativa de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA), que van dissenyar un portal anomenat Reviu, des d’on els llogaters podien ressenyar tot allò que sabien dels seus pisos.
Si bé és cert que la CUP en aquest àmbit ha arribat a un acord final amb el govern català, sindicats i associacions reconeixen un cert gust agredolç en sentir les propostes. “Hi ha molts buits i forats que no s’entenen”, descriu Aragonès, qui es pregunta “per què no s’ha trobat la solució abans?”. D’aquesta manera, el mateix portaveu del Sindicat de Llogateres respon la seva retòrica i argumenta que “no hi ha voluntat política”. Una opinió que també comparteixen des de la PAH i asseguren que “el Govern no vol ajudar”. Lluny de semblar pessimistes, sindicats i associacions es remeten als fets i recorden anteriors proclames dels governs que no s’han acabat complint mai. La raó és senzilla, a parer seu, el Govern se centra a engreixar l’engranatge que fa girar el mercat especulatiu que alimenta als grans tenidors: “Hi ha molts interessos perquè no es faci pública certa informació”, etziba Aragonès. Al cap i a la fi, mentre el govern s’ho mira, els catalans perden el seu dret d’accedir a un habitatge digne i “alguns fan el negoci del segle”, recrimina el sindicalista.
