El preu del lloguer a Barcelona, segons l’estudi mensual del portal Idealista, va créixer un 13,1% interanual el passat mes d’octubre. La mitjana dels pisos en arrendament a la capital del país cotitza a uns 23,1 euros el metre quadrat, una xifra que cada cop s’allunya més de les butxaques de la majoria de llogaters. El control de preus, segons les dades publicades pel Govern, dona fruits a un ritme marcadament lent, i el retrocés del 5% publicitat durant el segon trimestre d’enguany va deixar la mitjana dels contractes per sobre dels 1.131 euros mensuals; mentre la mediana salarial del país, segons dades de l’INE, se situava el 2022 en uns 24.000 euros bruts anuals, als volts dels 1.600 al mes. El mercat, doncs, ha arribat a una “situació insostenible”, tal com constata el portaveu del Sindicat de Llogateres Enric Aragonès. Fins al punt d’haver encetat, a parer dels moviments socials, un nou “cicle de protestes” capaç d'”impugnar” el funcionament d’institucions i empreses respecte d’un actiu econòmic que perceben com un dret. A Madrid, la primera marxa multitudinària del passat 13 d’octubre va aplegar més de 150.000 persones, segons els organitzadors; i Barcelona sortirà al carrer amb la seva rèplica el pròxim dissabte dia 23. Ho farà, però, la part social d’un puzle les peces del qual no semblen encaixar: per al director d’estudis i portaveu del portal Pisos.com Ferran Font, la frustració dels manifestants és més que comprensible, si Bé les solucions proposades tenen poc recorregut. “És senzill comprar eslògans fàcils com el de limitar els preus del lloguer”, etziba el representant empresarial.
L’habitatge a Barcelona, i al conjunt de l’estat espanyol, doncs, sembla esclatar com una guerra de trinxeres. L’aproximació dels manifestants, de fet, va en aquest sentit: bona part de la problemàtica es justifica -aquí hi ha consens- per una clara inacció de les administracions, que no han volgut o no han sabut trobar la manera d’aplicar una regulació adient per pal·liar els efectes de la crisi, especialment sobre els col·lectius més vulnerables a l’augment de preus. Ara bé, des del moviment per l’habitatge diagnostiquen una pulsió institucional per jugar a dues bandes: regular contractes i establir zones tensionades, sí, però “protegint les elits i els seus beneficis”, declara el portaveu de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca Juanjo Ramón. Per a Aragonès, la disjuntiva és clara: “No es pot governar alhora per als llogaters i per als rendistes”, com, asseguren, han intentat fer els successius governs a totes les escales. Així, les organitzacions darrere de la marxa del 23-N estableixen un programa centrat a la protecció del llogater, amb baixades de preu obligatòries, contractes indefinits o la recuperació dels actius en mercats paral·lels, com el turístic o el temporal. L’acadèmia i l’empresa, per la seva banda, reclamen una “regulació més laxa, que doni seguretat als propietaris”; així com un impuls constructiu d’habitatge assequible que ampliï el més que minso parc social català. En resum, “estímuls” per a l’oferta, a ulls de l’experta de la Càtedra d’Habitatge Digne i Sostenible de la UPF-BSM Maridalia Rodríguez.
Qui se’n beneficia?
Font, si bé reconeix que la “problemàtica de l’habitatge és evident”, aterra l’abast de l’escletxa al mercat de lloguer. L’estat espanyol, assegura, és encara un entorn “de propietaris”; en tant que poc menys del 20% de les llars estan constituïdes en format d’arrendament. Rodríguez treballa les mateixes xifres, si bé reconeix un progressiu canvi de model: “10 anys enrere, el percentatge de propietaris era del 86%; ara està més a prop del 75%”. Una gràfica, a més, amb un clar tarannà generacional. Les regulacions del crèdit hipotecari posteriors a la crisi financera del 2008 han igualat el mercat financer espanyol a l’europeu a costa d’allunyar “tres generacions” -en les estimacions de Ramón- del mercat de compravenda. Les dades són clares quan el focus es posa en els segments més joves de la població: “Més del 80% dels joves són llogaters, a causa de la precarietat laboral i els salaris baixos que redueixen la capacitat d’endeutament”, exposa Font. Així, en un trajecte des d’una societat de propietat cap a una amb un elevat component d’arrendament, la investigadora de la UPF-BSM detecta una sort de llimbs quant a la política urbana. “Està pendent generar mecanismes d’habitatge que cobreixin les noves necessitats”, comenta Rodríguez; que descarta els actuals. A parer de l’experta, les limitacions de preus que recull la llei de l’habitatge “van en contra de qui fa l’oferta, i contraposen el dret a l’habitatge al de la propietat”.
Ambdós experts apunten que les regulacions llastren el negoci de propietaris relativament petits, amb un grapat d’immobles al seu nom. Els grans tenidors, estableix Rodríguez, “són un percentatge molt minso” respecte de les persones físiques amb un patrimoni relativament elevat que lloguen els seus pisos. Per a Aragonès, però, no hi ha una distinció reguladora entre ambdues tipologies de propietari. “El que ens importa no és si hi ha una persona física o una de jurídica; sinó que li interessa que els lloguers continuïn pujant”, etziba el portaveu del Sindicat. De fet, reconeix que “el paper dels grans fons no és tan central” en la crisi com el dels inversors privats; malgrat que aquests articulin la seva activitat de negoci a través d’administradors de finques, portals o immobiliàries. “El rendisme és només un 6% de la societat, però actua corporativament; fins i tot aquells que sembla que tenen pocs habitatges”, afegeix. El gran altre, doncs, no és necessàriament Blackstone; sinó el benefici mitjançant la inversió improductiva en béns immobles. Les facilitats a la propietat, continua Aragonès, contraposa els dos drets, però en el sentit oposat.
Un programa contra l’especulació
A parer d’Aragonès, les institucions “han venut la crisi de l’habitatge com un problema, quan en realitat és un conflicte“. Un amb postures irreconciliables: o llogaters, o rendistes. Cada cop, a més, amb una escletxa més gran entre ambdues: el lloguer, raona l’activista, és una “transferència de rendes de les capes més humils a una minoria rica”; atès que els arrendadors són “de mitjana el doble de rics que els llogaters” -segons dades d’un recent informe del Banc d’Espanya-. El rol de les administracions en aquest sentit, reclamen des del moviment, és decidir cap a qui va el benefici; una decisió que intenten posposar, com a mínim de cara a l’ull públic. El sindicat, de fet, recorda amb indignació la reunió que el president del govern espanyol Pedro Sánchez va convocar amb el sector de l’habitatge per acordar un full de ruta conjunt. Hi estaven convidades les organitzacions de base i les principals patronals immobiliàries i de promotors. “Vam decidir no participar-hi perquè no blanquejarem el seu discurs; allò era una foto, no una reunió de treball”, denuncia el portaveu. Així, les reclamacions de la marxa de dissabte són clarament antagonistes amb la propietat: una rebaixa dels lloguers del 50%, l’establiment d’un mecanisme de renovació automàtica dels contractes, la prohibició de la compra com a inversió i la recuperació dels pisos en format de lloguer de temporada o turístic per al mercat indefinit. “Les institucions han de garantir que no s’especuli amb l’habitatge, perquè el primer que fa qui té diners és invertir-hi”, sentencia Ramón.
Aquestes solucions reguladores estan, per al capital, lluny de ser eficaces. Font, de fet, recull les experiències amb topalls al preu del lloguer a altres capitals europees, que “segons els darrers estudis, han estat contraproduents”. També Rodríguez apunta en el mateix sentit: si bé la investigadora reconeix que el control de rendes “sembla una mesura a favor de l’usuari”, rebla amb una “reducció de l’oferta i pujada del mateix arrendament” en el conjunt del mercat. En aquest sentit, el portaveu de Pisos.com recepta una normativa que animi els inversors a posar els seus actius en els canals de lloguer tradicionals. “Cal fer que el mercat sigui atractiu”, declara; amb avantatges fiscals, seguretat jurídica i preus ajustats a les relacions entre oferta i demanda. Sovint des dels moviments socials apunten a la regulació dels mercats temporal o turístic per aixecar tanques més elevades contra la fugida dels propietaris cap a entorns menys vigilats. Font, però, en limita l’efecte: “Em sembla molt optimista pensar que controlant el preu del lloguer temporal, els pisos tornaran al mercat de llarga duració. El que provocarà és que el lloguer sigui encara menys engrescador”, respon. Ans al contrari, provoca una “reducció del mercat” que afecta especialment “els joves i els col·lectius més vulnerables”.
La capacitat del binomi oferta-demanda per definir els preus de l’habitatge, val a dir, no està clara a parer del moviment. “Ens diuen que més oferta abaixarà els preus, però s’ha demostrat que no és així, -reforça el portaveu de la PAH – aquesta va ser la política que ens va portar a la bombolla immobiliària”. Tampoc ho veuen altres experts: durant la seva ponència en la primera Assemblea Internacional Popular per l’Habitatge, l’investigador Manel Gabarre assegurava que “oferta i demanda no defineixen el preu del lloguer: ho fa el sistema d’habitatge: el planejament urbà, la llei del sòl…”.
Construir o no construir
Malgrat que Rodríguez reclama una estratègia a llarg termini en termes de promoció residencial -atès que “cap mesura per si mateixa és la panacea”-, la construcció de nou habitatge social ocupa un lloc central en el seu full de ruta. “S’hauria de fer un pla de recuperació de l’habitatge a mitjà termini, de forma que es vagin veient els assoliments”, reclama l’experta. Un projecte que contempli l’obra nova, però també la requalificació o la reforma i renovació. Tot plegat, però, amb caràcter social: vehiculant la inversió pública mitjançant entitats del tercer sector o empreses que hi concorrin. Similar és la visió de Font, que lamenta la “inexistència de construcció pública per part de les administracions”. “Estem pagant la infraconstrucció d’habitatge de la darrera dècada i mitja, i és molt difícil solucionar un problema tan antic amb una sola llei o mesura”, analitza el portaveu de Pisos. En aquest sentit, rep amb optimisme el compromís del Govern de Salvador Illa de construir 50.000 habitatges durant la legislatura, si bé dubta de la capacitat de la Generalitat per arribar a bon port. “La construcció té problemes importants per desenvolupar oferta: hi ha poc sol finalista i els costos són molt elevats”, lamenta. En aquest sentit, apunta a la col·laboració amb el sector privat com a única sortida plausible.
Els moviments, com ja és tònica general, són menys entusiastes amb les promeses del PSC. Ramón recorda, per exemple, el compromís al qual ja va arribar el president José Montilla l’any 2009, exactament en els mateixos termes. “Tot són titulars que queden molt bé: el 2030 hi haurà 50.000 pisos més. Però, i el 2024, què?”, interroga el portaveu de la PAH. Aragonès dubta encara més de la necessitat de la mesura, atès el pes que els pisos turístics, els lloguers temporals i fins i tot els immobles buits tenen encara al sector. “Primer recuperem-ho tot, i després, si cal construir, parlem-ne”, discuteix el sindicalista.
Bones perspectives per a la mobilització
Sindicat i Plataforma, atesa la conjuntura, esperen que la marxa del 23-N esdevingui una pedra de toc. “El carrer clama, i el que fan les institucions és insuficient”, eleva el to Ramón; tot celebrant que “cada cop més sectors de la societat” s’adhereixin a les seves tesis. Més encara davant l’augment de la tensió entre els moviments i el món empresarial, a qui Aragonès veu “cada cop més nerviosos”. “Se n’estan adonant que està canviant el sentit comú de la majoria social del país”, identifica el portaveu; una remor que pot esdevenir el vehicle per una objecció generalitzada a “l’estat actual de les coses”. Les següents passes són, anuncia, encara més ambicioses: les entitats ja han aprovat “un pla per caminar cap a la vaga de lloguers”; i l’adhesió de cada cop més organitzacions de fora del sindicalisme social -CCOO, UGT, Greenpeace, el moviment escolta o el Consell de la Joventut, entre altres- fa pensar en una força suficient per assolir els objectius. “Creiem que les coses es poden moure”, conclouen les llogateres.
4 
