La joventut està patint les conseqüències de les últimes crisis d’una manera directa i sense precedents. Si bé és cert que en altres moments de la història catalana els joves havien perdut nivell adquisitiu i preocupava la possibilitat de viure pitjor que els progenitors, actualment aquesta situació ja és una realitat. En aquest sentit, les persones de menys de 35 anys concentren els sous més baixos i, per tant, són els més afectats per la crisi de l’habitatge. Els dos factors combinats empobreixen encara més aquesta generació i els priven de poder estalviar. Sense aquest fonament per accedir a la propietat immobiliària, alimenten el ja saturat mercat de lloguer, en clara fallida. Els experts no són optimistes amb la situació, que empitjora any rere any, i des dels sindicats exigeixen al Govern més mesures de protecció dels que indubtablement “són els amos del futur”, tal com argumenta en una conversa amb el Món Economia, José Sánchez García, l’antropòleg i investigador del departament de Comunicació de la UPF.
“Vivim una era d’un adultocentrisme molt fort”, descriu Sánchez García. Per a ell, les dificultats del jovent per poder tenir una feina digna i un bon habitatge són el caldo de cultiu perfecte per a la pèrdua del seu poder adquisitiu, fet que amenaça, remarca l’expert, “la seva estabilitat”. A més, aquesta priorització dels adults per sobre dels joves en el mercat laboral només fa que alimentar la falsa creença que el jovent ha d’adaptar-se a condicions precàries per a sobreviure. “Contractes menors, pràctiques no remunerades, males praxis… sembla que els joves hagin d’aguantar-ho tot abans de poder viure tranquils”, lamenta Lucía Aliagas, representant d’Acció Jove de Comissions Obreres. De fet, aquesta bretxa generacional cada vegada més extensa no només és una teoria dels experts: en la seva última Enquesta Financera de les Famílies, el Banc d’Espanya va constatar com la riquesa de les llars amb un cap de família menor de 35 anys havia caigut un 26%, dels 27.000 euros als 20.000 euros. En canvi, en va percebre un augment d’aquesta mateixa riquesa neta en els grups per sobre els 35 anys. “Els joves encadenen contractes precaris fins als 35 anys, moment en el qual alguns poden començar a cobrar un sou decent”, explica Sánchez García.
Mentre la precarietat laboral i la crisi de l’habitatge estiguin presents en les vides de molts joves, les perspectives d’estabilitat desapareixen. Una rebaixa constant del nivell de vida, sense millores en les condicions laborals i d’accés al sostre, obliga el jovent a “viure al dia”, denuncia Aliagas. Precisament, no tenir el poder adquisitiu suficient per estalviar és la raó principal de l’estancament dels joves, que es veuen obligats a quedar-se a casa dels seus pares o entrar en un ferotge mercat de lloguer, obstinat a fer-los fora. “Els joves ni poden comprar un pis ni llogar-lo”, insisteix la sindicalista, que reconeix que en aquestes condicions es perpetua un conflicte complicat de superar. En conseqüència, la taxa d’emancipació a Catalunya ha tornat a pujar i és ja una de les més preocupants d’Europa. Actualment, els catalans s’independitzen amb 30,4 anys de mitjana, i es col·loquen -juntament amb l’estat espanyol- entre els quatre països amb la taxa d’emancipació més alta d’Europa.
Arribats a aquest punt, l’empobriment dels joves és el peix que es mossega la cua. Sense bons sous no hi ha manera de poder arribar a final de mes i sense arribar a final de mes, és impossible estalviar. Si se suma que el mercat de lloguer impossibilita encara més aquest esperat estalvi, la joventut està destinada a viure amb els pares o compartir un estudi. “Necessitem fer front al problema de l’accés a l’habitatge per destensar la generació de joves”, recomana Antoni Cunyat, professor dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC. Per a ell, el problema recau sobre la falta d’oferta, en especial la de lloguer social. Des de CCOO també exigeixen al Govern més partides per a fer habitatge protegit i així incrementar les possibilitats dels joves d’emancipar-se, i fins i tot de poder estalviar. “No ens cansem de dir que l’habitatge és un dret, no un actiu, però en el cas dels joves encara és més important entendre la diferència”, diu Aliagas, que assegura que “ens hi estem jugant el futur”.
El mercat laboral insuficient que expulsa el talent
No és cap secret que el jovent català és una de les generacions més preparades de la història del país. De fet, Cunyat reconeix que els joves s’han format molt millor que els seus pares, “però reben salaris molt més baixos”. En aquest punt, el mateix expert lamenta que no tinguin més opció que marxar fora del país, “on les oportunitats són millors”. Aquesta decisió, que en molts casos no és voluntària, afecta de manera directa al mercat laboral català i obliga les empreses a buscar joves estrangers disposats a acceptar aquestes condicions. “Estem expulsant els joves nosaltres mateixos”, afegeix Cunyat. El mateix opina Sánchez García: enumerant les diferents crisis que ha patit el país, l’expert reconeix que, entre el trencament de la bombolla immobiliària del 2008 i la crisi de la covid, “els joves estan molt lluny de poder viure i treballar com els seus pares”.
La intervenció de l’administració pública és essencial per revertir aquesta situació, a parer dels experts. En el cas del mercat laboral, la necessitat de fer ofertes ambicioses als joves i intentar retenir al màxim possible el talent que es genera aquí són els pilars principals de la possible recuperació de la riquesa. No obstant, les dificultats per solucionar la precarietat laboral recauen directament sobre la tipologia de mercat que hi ha a Catalunya. Cunyat apunta a la important terciarització que pateix el país, amb un cert abandonament de la prioritat industrial per centrar el model productiu en els serveis, generalment molt menys propensos a oferir salaris dignes. En aquest sentit, l’expert argumenta que “la pèrdua de competitivitat industrial” a escala mundial està perpetuant aquesta tendència de sous a la baixa. “Això està passant a tot Europa i canviar la naturalesa del mercat és molt complicat”, diu el professor de la UOC.
El trist servei de les subvencions
L’horitzó dels sindicats és intentar pal·liar la situació amb l’ajuda de l’administració pública. Tanmateix, però, Cunyat enumera les diferents raons per les quals utilitzar les subvencions per solucionar els greuges “només l’empitjoren”. L’explicació a aquesta percepció del professor de la UOC és el fet que quan una subvenció es fa pública, posant d’exemple el bo jove pels lloguers, els beneficiaris es converteixen en l’objectiu dels seus arrendadors. D’aquesta manera, és més que probable, a parer de l’expert, que els propietaris juguin amb l’avantatge de saber que els joves estan rebent ajudes i amb això apugin els preus dels seus actius. “Les bonificacions i les ajudes fiscals han provat ser molt més eficients en aquests casos”, recalca Cunyat.
L’empobriment dels joves “és un problema de salut democràtica“, expressa Aliagas, i tal com demostren les dades, es troba molt lluny de millorar. Els experts remarquen que calen més iniciatives de control de preus i ajudes fiscals per apropar els joves a aquesta estabilitat somiada. Mentrestant els sindicats repeteixen que “es necessiten solucions ara” i afegeixen que les persones joves també “es mereixen poder viure”, perquè tal com relata la representant d’Acció Jove de CCOO: “No és només una qüestió de joves, si no solucionem la situació, acabarà afectant a tothom”.
