L’autoconsum ha estat en els darrers anys el gran cavall de batalla de la Generalitat per celebrar la transició energètica a Catalunya. La resistència -administrativa i ciutadana- als grans parcs de generació fotovoltaica i eòlica ha animat el Govern a celebrar els avenços en la infraestructura privada, que ha arribat enguany a Catalunya als 1.000 MW. La immensa majoria de les instal·lacions, però, corresponen al consum particular: domicilis i petites comunitats que opten per generadors de baixa potència per al seu abastiment diari. De fet, segons dades de l’Observatori de l’Autoconsum -depenent de la conselleria d’Acció Climàtica– de les més de 90.000 instal·lacions que hi ha al país, unes 82.000 són de menys de 25kw; més de 60.000 de les quals no arriben als 5kw. L’autoconsum de més de 100kw, el que correspon majoritàriament a empreses, per altra banda, està pràcticament absent: suposa uns pocs centenars d’iniciatives -menys de 500, segons l’organisme-. El sector productiu del país, doncs, encara no ha aterrat a l’autoconsum al ritme que ho han fet els particulars. Malgrat això, la mala tendència d’enguany al conjunt del mercat no aplica al teixit de negoci: mentre que la demanda per al sector residencial, com constata el president de l’institut Ostrom Pau Vila, va a la baixa el 2023; la de gran potència -de nou, més relacionada amb l’empresariat- creix, amb unes 174 noves operacions de més de 100 kw per les 150 d’ara fa un any.
El president de la comissió d’Energia de la patronal catalana de les petites i mitjanes empreses Pimec, José Enrique Vázquez, apunta un motiu clar per a aquest augment a la contra del conjunt del mercat: una exigència del conjunt de la cadena de valor. “Les empreses que no tinguin aquesta capacitat de generar energia sostenible no tenen futur”, raona el representant patronal. No el tenen, però, per “pressions externes”: especialment aquelles firmes exportadores catalanes comencen a veure com els seus clients internacionals, a mercats més conscienciats amb els objectius de sostenibilitat, reclamen que els productes adquirits hagin reduït substancialment la seva petjada de carboni. “El client ho demana, el Govern ho demana… Hem de retre comptes sobre descarbonització”, coincideix Vila. A més, els factors que impacten la decisió d’un consumidor privat d’apostar per la fotovoltaica -l’accés a finançament, els tipus d’interès o les amortitzacions- no colpegen tant el balanç d’una empresa. “Les empreses han entès que l’energia és un factor de competitivitat; i l’autoconsum treu incertesa”, observa Helena Badger, portaveu de la patronal d’instal·ladors Unefcat i directora legal d’ACCIONA Energia Pimes i Llars. Així, mentre que un consumidor individual es veu més influït per les oscil·lacions a curt termini del mercat; una baixada de preus de la llum conjuntural no és prou per aturar les inversions dels negocis catalans. “Qui ens diu que no hi haurà un altre episodi inflacionista?”, qüestiona Vázquez.
La penetració de l’autoconsum renovable entre les empreses va a l’alça mentre la resta del mercat s’estabilitza, és cert; però malgrat els avantatges que hi detecten les veus del sector, continua sent, com recorda Badger, comparativament baixa. Els motius, segons les fonts consultades, són diversos, malgrat que els esculls reguladors marquen com cap altre factor el rendiment del mercat. Vila lamenta, de fet, “mancances encara importants” en l’àmbit administratiu; principalment per la falta de “centralització” de la presa de decisions. La instal·lació d’autoconsum de certa potència, a partir de 100kw, requereix una revisió més exhaustiva que no pas les petites estructures per part dels ajuntaments, que encara gaudeixen, segons l’empresari, de “discrecionalitat” per aprovar mesures que esquivin la llei catalana de renovables i aturin projectes energètics. Aquesta mena de decisions, assegura Vila, haurien “de ser recorregudes per la Generalitat, però no ho fa. No hi ha enforcement“.
“El procés administratiu per legalitzar i posar en marxa les instal·lacions fotovoltaiques a Catalunya és feixuc; ha anat millorant, però és feixuc”, critica Vázquez, que titlla l’aproximació de les administracions del país als permisos per a energies sostenibles de “massa intervencionista”. La solució, segons la patronal, no s’aplica per una manca de “voluntat política”. “Podem legislar i reduir la càrrega administrativa; podem simplificar molt les coses, igual que es va simplificar el tema residencial”, declara. La comunicació prèvia -el model pel qual els titulars de les instal·lacions informen l’administració de les obres necessàries i les enceten assegurant que compleixen els requisits, sense necessitat de cap procés addicional-, com reconeix Badger, funciona bé en el cas de les operacions en teulada de petit tamany. Les més grans, dedicades normalment al sector industrial, posen més problemes, lamenta el representant de Pimec. En aquest cas, de fet, la Generalitat sí obliga a un procés d’autorització previ per encetar els procediments. “100 kw és poquíssim -retreu Vázquez-; les pimes del país necessiten que es faciliti molt més”.
Next Generation, una via aturada
Si bé és cert que l’accés a finançament dels negocis catalans és, naturalment, més fluït que el de qualsevol ciutadà, la mida de la companyia acaba definint la seva capacitat de despesa. “La gran indústria té capacitat d’inversió i té fàcil arribar a finançament; les pimes industrials, majoritàries a Catalunya, ho tenen més complicat”, lamenta Vázquez. Les ajudes públiques a la descarbonització venien, doncs, a accelerar la transició energètica de la petita i mitjana empresa, especialment d’ençà de l’arribada dels fons Next Generation, i la demanda no es va fer esperar. De fet, va ser molt superior a les convocatòries del govern espanyol, que, en el cas de les renovables per a empreses, van arribar en primera instància als 340 milions d’euros a tot l’Estat. “Els ajuts es van acabar ràpidament, i l’ampliació que han anunciat està més que esgotada”, alerta Badger, per la llarga llista d’espera que es va establir en primera instància. A més, coincideix amb Vázquez que s’han alentit substancialment els processos per les traves burocràtiques. “S’han eternitzat”, etziba el representant de Pimec, “i la majoria d’empreses que han demanat els fons encara no els han rebut”. Les administracions, però, ja preparen la seva resposta, i asseguren que els diners acabaran arribant. “El novembre es cobren les primeres ajudes, de fa dos anys. Anem lents, però hi anem”, tranquil·litza la portaveu d’Unefcat.
Vila, però, nega la major. Si bé és cert que l’aposta pel finançament de les renovables ha significat un impuls per al sector, injectar-hi diners no era l’aproximació adequada. “El capital privat ja hi era per a l’autoconsum; l’stopper no eren els diners, era la regulació”, lamenta el president d’Ostrom, que afegeix que “finançant no es desbloquegen projectes”. “Aquells que ja tenien la decisió pressa d’instal·lar fotovoltaica, els hi ha sortit més barat, sí; però els que no ho feien era per la complexitat burocràtica”, argumenta. I aquest segment de les empreses no s’han agafat, des del seu punt de vista, al braç estès per Europa.
Una segona solució al problema del finançament, com planteja Badger, és el format de contractació amb Power Purchase Agreements, o PPAs. Mitjançant aquests acords, l’empresa instal·ladora s’encarrega de les estructures, i n’és propietària durant un temps tancat -normalment uns 15 anys-. Durant aquest temps, estableix una entesa de prestació d’energia renovable al client a un preu tancat, fet que ofereix, com expliquen des d’Unefcat, “estabilitat” a les companyies en un mercat especialment volàtil i que, a més, escalfa molt fàcilment la columnes de despeses del balanç. Un cop s’amortitza la inversió, al final del contracte, el propietari passa a ser el client final, o bé es prorroga l’entesa amb un preu de l’energia inferior. Mitjançant aquesta mena de pactes, les empreses del país s’estalvien l’obstacle de la inversió inicial. El sector privat celebra, doncs, les modalitats contractuals que milloren el procediment. “Qualsevol forma que les pimes puguin tenir energia a un preu estable a llarg termini, i que aquesta sigui sostenible i competitiva, és un bon mecanisme”, lloa Vázquez.
El maldecap de la col·lectiva
El consum individual és ja positiu, segons les fonts consultades, per a la transició energètica de les empreses. Malgrat això, per a Badger, els formats comunitaris, les conegudes com a comunitats energètiques, són una “necessitat absoluta del creixement i l’aprofitament de les teulades industrials”. Les modalitats col·lectives es basen, principalment, en el retorn a la xarxa dels excedents energètics que es generen amb una instal·lació: una empresa, per exemple, podria invertir en una capacitat productiva superior a les seves necessitats, reintroduir aquest excedent a la xarxa i vendre’l a un preu estable a altres empreses, o bé compartir el cost de la instal.lació entre diverses empreses permetent que una que no té una bona teulada pugui associar-se a les plaques ubicades a una nau propera, fet que suposa un afegit rendible al negoci en qüestió. “Si jo li dic a una empresa que pot vendre energia a altres clients, ocuparà la seva teulada al 100% perquè hi traurà rèdit”, apunta Badger. Aquesta modalitat, però, pateix d’una certa joventut. “És una figura legal molt verda; encara està aterrant el seu esquema jurídic”, exposa Vila.
Això fa que, sovint, les companyies no vegin la viabilitat a apostar per la reintroducció a la xarxa. Com recorda Badger, només un 3% de les instal·lacions d’entre 15 i 100 kw són amb excedents; i el motiu és purament administratiu. “No s’endollen a la xarxa per no haver de tramitar el permís amb la distribuïdora”, lamenta la representant patronal. Aquest xoc, doncs, és amb el sector privat: les titulars de la xarxa de distribució “no tenen incentius” per tramitar l’autoconsum, fet que alenteix o fins i tot atura molts dels processos d’aquest perfil. “Hi ha empreses que podrien estar evacuant energia a la xarxa que no ho fan per complicacions administratives. És més fàcil fer una instal·lació amb excedent zero”, afegeix Vázquez, que considera aquest escull un “absurd” -un absurd, però, que no es dona en tots els casos: les distribuïdores locals, de mida més petita, “ofereixen un procés fluït”; fet, lamenta, que no es dona en les majoritàries-.
2 
