“L’oli d’oliva català és el millor oli d’oliva”. Aquestes són les paraules amb què el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha intentat reconduir la forta polèmica que el mateix cap de l’executiu català va ocasionar el passat diumenge 17 de novembre formant part de la Festa del Primer Oli de Jaén, que es va celebrar a Sabadell –el mateix dia en què es feia la cloenda de la Fira de l’Oli Verd de Maials (Segrià), organitzada per una cooperativa catalana. La participació de l’inquilí del Palau de la Generalitat en la fira de promoció de l’oli andalús ha posat en peu de guerra l’independentisme polític i part dels productors de l’oli català, i ha evidenciat, un cop més, el “menysteniment” que pateix el sector agricultor a Catalunya per part de l’administració. Aquesta diferència entre l’oli català i l’oli andalús també es nota cada dia en l’experiència dels consumidors.
Comprar oli d’origen català –produït a Catalunya, no tan sols embotellat aquí– en un supermercat pot ser tot un repte per al consumidor. Tot i l’enorme varietat existent d’olis catalans, molts dels quals emparats dins les DOP Les Garrigues, Siurana, Terra Alta, Empordà i Baix Ebre-Montsià, localitzar-los dins les grans superfícies tradicionals es converteix en una veritable odissea apta, només, per als clients més motivats. El garbuix d’informació en les etiquetes, sovint, no n’especifica la procedència. De fet, olis que, pel nom, poden semblar catalans, realment provenen d’Andalusia -el gran productor d’oli espanyol a causa de l’enorme llençol d’oliveres del seu territori.
“Producte d’Espanya”. Aquest és el terme amb què s’identifiquen la major part dels olis que es poden comprar en els supermercats de Catalunya. Tal com ha pogut comprovar aquest diari, la majoria dels supermercats omplen les seves prestatgeries d’oli amb productes espanyols. Ara bé, dins de la tònica general de les grans superfícies, també hi ha excepcions. Aquest és el cas del Grup Bonpreu, on el 80% de les referències d’oli verge extra que ofereixen als seus locals -en tenen més de 100- provenen de cooperatives catalanes: “I si hi afegim la nostra marca pròpia, que també està elaborada a Catalunya, el 90% de les referències són catalanes”, assevera el cap de l’àrea de compres de Bonpreu, Marc Parrilla, en conversa amb Món Economia. “Apostar pels olis catalans és una decisió de grup, forma part de l’ADN Bonpreu”, afegeix.
Segons detalla el cap de compres del supermercat, per tal de portar l’oli català fins al gran consumidor, treballen directament amb el producte de proximitat, quilòmetre zero. “Sempre que obrim un nou establiment intentem potenciar els proveïdors de la zona [de les diferents DOP] i, a partir d’aquí, si veiem que té bona sortida, estendre’l pel territori”, argumenta Parrilla. Una estratègia que, segons explica, els ha funcionat molt bé tots aquests anys. “Els nostres clients tendeixen a decantar-se pel producte de proximitat sempre que el preu s’aproximi molt a l’espanyol, o, si més no, que el diferencial entre els dos productes sigui acceptable”, assevera. Tenint en compte que el preu mitjà per cada 100 kg d’oli d’oliva verge extra andalús és 720 euros -segons xifres de 2024- i el català és de 724 euros, la tendència que ha detectat Bonpreu entre els seus clients afavoreix les cooperatives catalanes. L’oli català, doncs, també té sortida en els supermercats. Ara bé, la majoria de grans superfícies escull el camí fàcil i omple les seves estanteries d’oli andalús, ja que n’hi ha molt més.
Un oli de qualitat i de proximitat amb dificultats per arribar al consumidor
Per al president de la comissió d’economia agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya, Francesc Reguant, aquesta tendència es deu a la manca d’una “bona estructura de comercialització” per al producte català cap al consumidor generalista: “Les estructures de comercialització són dolentes, és per això que l’oli d’oliva verge i verge extra català s’acostuma a vendre directament des de les cooperatives, no des dels supermercats”, argumenta. De fet, és per aquest motiu que l’expert considera que els productors catalans han “d’unir forces” i “coordinar-se” per competir amb el producte espanyol. Per a aquest especialista en economia agroalimentària, la configuració actual de les “estructures de comercialització”, és a dir, de les grans superfícies, porta els supermercats a centrar la seva oferta en el producte espanyol, especialment andalús: “Tenen la capacitat per garantir la quantitat de producte necessària per cobrir la demanda”, assenyala. Posant-ho en dades, l’any 2022 les prop de 100.000 hectàrees d’olivera de Catalunya van produir unes 14.000 tones d’oli, mentre que Andalusia en va produir 512.000, un 76% de la collita total de l’estat espanyol d’aquell any. Aquest pes significatiu de la producció andalusa, doncs, empeny els supermercats a decantar-se per l’oli elaborat a Andalusia abans que el català. A banda, cal tenir en compte, també, que Catalunya, tot i tenir menor quantitat de producció, exporta l’oli d’oliva a 118 mercats d’arreu del món. És a dir, que bona part del producte d’oliva catalana viatja fora del país.
Tot i que Catalunya produeix 30.000 tones d’oli d’oliva a l’any de mitjana -una xifra que s’assoleix en els bons anys de collita, però que no es produirà aquest 2024, de la mateixa manera que no es va produir l’any 2022-, els consumidors catalans consumeixen cada any 90.000 tones d’oli. És a dir, en els anys bons, el total de la producció catalana -incloent les exportacions- permetria cobrir un terç de la demanda total d’aquest producte. “L’oli d’oliva de Catalunya és molt bo, però té molta menys producció“, insisteix Reguant. És per aquest motiu, doncs, que la majoria de grans superfícies recorren a altres localitats amb clima mediterrani, com ara Andalusia o Itàlia, per adquirir aquest producte de primera necessitat i cobrir la demanda dels consumidors.
Una pagesia ofegada per la sequera i la burocràcia
El responsable nacional del sector de l’Oli d’Unió de Pagesos, Jordi Pascual, que és pagès i productor d’oli al Baix Penedès, coincidint amb les paraules de Francesc Reguant, recorda que la pagesia -en general, però també els productors d’oli- han viscut anys “molt durs” a causa de la persistent sequera que flagel·la Catalunya. La falta de pluges i les altes temperatures, que han assolit rècords històrics els darrers estius, ha perjudicat “greument” la producció i el creixement de les oliveres: “Les pluges dels darrers anys ens han posat en una situació en què una olivera triga tres anys a aconseguir el nivell d’aigua suficient per fer bona oliva, mentre que normalment s’assolien aquests volums en un sol any”, apunta. “Les oliveres no estan prou carregades d’aigua”, afegeix. Aquesta problemàtica, doncs, condiciona directament la producció d’oli d’oliva. De fet, la collita d’oli d’oliva caurà un 50% aquest any respecte a la producció mitjana històrica i només arribarà a les 16.500 tones, segons dades de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC) -una xifra força similar a la de la collita de 2022.
Aquest descens de la producció, que no ha vist millores tot i els darrers temporals de pluges, també ha forçat a algunes cooperatives catalanes a no poder obrir els molins per a la temporada d’enguany. “Les cooperatives paguen les seves infraestructures amb els quilos de la seva producció. Si no poden produir, les lletres continuen arribant i els diners han de sortir d’una altra lloc”, assevera Pascual, que insisteix que el preu de l’oli de les cooperatives -igual que el dels supermercats- s’ha disparat a causa de les exigències del mercat. El productor del Baix Penedès, però, assegura que les grans superfícies, a diferència de les cooperatives, fan servir l’oli d’oliva com a “reclam”, cosa que condiciona indirectament els preus del mercat: “L’oli andalús és qui marca el preu del producte mundial. Com que té una gran producció, incideix directament en el preu del producte català i les cooperatives s’hi adapten”, apunta el sindicalista, que recorda que la qualitat dels olis “no és la mateixa”, ja que el simple fet de formar part d’una de les cinc DOP catalanes marca uns estàndards que no han de complir els productes andalusos: si no és oli d’oliva verge extra (OOVE), no es pot embotellar dins la denominació d’origen.
En aquesta línia, Francesc Reguant, apunta que la sequera també ha condicionat els mètodes de cultiu de l’oliva, ja que, abans de la falta de pluges, bona part del conreu era de secà, mentre que l’emergència hídrica ha obligat als productors a collita de regadiu: “Aquest mètode té avantatges pel que fa als costos, però incideix directament en el resultat final del producte”, argumenta. La sequera, però, no és l’únic factor que ofega la pagesia. El responsable nacional del sector de l’oli d’Unió de Pagesos insisteix que “l’excés de burocràcia” -una de les grans problemàtiques del sector- i els “entrebancs de l’administració en la distribució” són dos elements que condicionen directament la producció catalana: “A diferència d’altres països productors, com el Marroc, estem sotmesos a molts controls. Necessaris, però que a vegades se’n fa un gra massa…”, lamenta el sindicalista. Aquest còctel de condicionants, doncs, entrebanquen la producció d’olis catalans, que es veuen obligats a fer mans i mànigues per competir en un mercat desigual amb Andalusia com a gran referent.
1 
