La transició cap a l’energia provinent de fonts renovables és una de les escletxes obertes de Catalunya. Segons dades de Red Eléctrica, la potència renovable instal·lada al país es manté pràcticament estancada des de l’inici de la dècada. Els objectius de la Generalitat, fixats a la Prospectiva Energètica de Catalunya (Proencat), disposen que l’any 2030 el 50% del consum energètic previst s’haurà de cobrir amb energies verdes; una xifra que hauria d’escalar fins al 75% l’any 2050. Segons dades de l’Observatori de les Renovables, Catalunya el 2022 va finalitzar amb un llunyà 13,1% del total, i l’avenç és pràcticament inexistent. El que fora fins principis del 2023 gerent d’EolicCat Jaume Morron no és excessivament optimista, si bé manté l’esperança. “És possible arribar-hi. Que sigui probable és una altra cosa”, lamenta. Coautor del recent Renovables: l’energia de la llibertat (Pòrtic, 2023) amb el diputat de Junts i exconseller d’Empresa i Coneixement Ramón Tremosa i l’enginyer industrial i l’exdirector general d’Energia de la Generalitat Manel Torrent; Morron fa un diagnòstic clar dels problemes que encara presenta el país pel que fa a la transició: burocràcia, discrecionalitat del món municipal en una qüestió clau com és l’urbanisme i una oposició social que, assegura, es fonamenta en una “manca d’informació”. En les seves pàgines més recents, Morrón manté l’esperança que Catalunya pugui creuar la línia de meta a finals de la dècada. “Encara hi som a temps, doncs fem-ho”, declara en conversa amb Món Economia. L’expert se cita amb aquest diari per dibuixar el full de ruta per netejar l’energia del país, amb un calendari cada cop més ajustat.
Quin balanç fa del 2023 en termes de l’expansió de les renovables al país?
Un de preocupació. No s’ha notat cap canvi significatiu pel que fa al que més necessitem, que és que augmenti la capacitat de generació de renovables. En fotovoltaica, per produir electricitat i enviar-la a la xarxa, probablement haurem fet 10 o 11 MW, tirant al llarg. I en eòlica, han posat en servei només dos aerogeneradors, que sumen 7,5 MW. És a dir, no hem arribat a 20 MW entre les dues principals tecnologies; quan hauríem d’estar a un ritme de 1.200 MW l’any. Preocupació, també, perquè a l’únic sector en el qual Catalunya més o menys fa els deures, l’anomenat autoconsum fotovoltaic, les famílies han frenat la inversió. Principalment pels tipus d’interès elevats, la dificultat per accedir el crèdit, la inflació… Per tant, s’ha produït una recessió important en l’únic sector que augmentava.
Sí que hi ha un factor positiu: es van tramitant, molt lentament, nous projectes, sobretot de solar fotovoltaica. Es va creant un coixí de projectes autoritzats, això és bo, però tenen una gran dificultat per rebre la totalitat de les aprovacions. L’escull fonamental avui és urbanisme: les comissions territorials d’urbanisme no aproven en termini els projectes. Es donen tres, quatre, cinc mesos fins a l’aprovació, quan haurien de tenir llum verda en el termini màxim d’un mes després de la declaració d’impacte ambiental, segons la legislació catalana. Any rere any, Catalunya va més lenta.
Des del sector es fa una crítica constant a la discrecionalitat dels Ajuntaments, la llibertat per fer una mica el que volen.
Sempre s’al·lega l’autonomia del món local. La realitat és que els ajuntaments fan servir aquesta autonomia en la planificació urbanística per frenar la transició energètica. Molts consistoris demostren que no volen a casa seva quelcom que necessita el país, però els ajuntaments no poden fer la política energètica de Catalunya. La política energètica de Catalunya l’ha de fer la Generalitat. Sobre la base de l’urbanisme, en molts casos, el món local està impedint la instal·lació de parcs fotovoltaics i eòlics. Ho fan agafant-se, en molts casos, a excuses peregrines, com ara l’alçada de les edificacions agrícoles: extrapolen la limitació d’alçada dels edificis agraris a la d’un parc eòlic, fet absolutament ridícul.
La Generalitat hauria d’intervenir. Quan jo encara estava al sector, ja havíem fet aquesta petició a la secretaria d’Administració Local, però no va haver-hi resposta. El Govern no pot permetre que els ajuntaments facin servir la legislació territorial per un interès espuri. No es pot utilitzar l’urbanisme des del món local per frenar la transició energètica.
Les reticències dels ajuntaments pel que fa als projectes de renovables correlaciona sovint amb la resistència social als parcs. A què respon aquest rebuig social?
Són molts anys de vici, i d’acomplexament davant de certs moviments. Molt al contrari del que passa als països més avançats en la transició energètica: Alemanya ha canviat la legislació per endurir les possibilitats que té un opositor als projectes de renovables per bloquejar-los. S’ha de fer confiança a la legislació que tenim -i la de Catalunya és de les més estrictes d’Europa- i a les autoritats substantives que tramiten els projectes. No pot ser que amb un simple contenciós administratiu, amb interessos que no estan gaire clars, es pugui bloquejar la implantació de l’eòlica o la solar fotovoltaica. Cada kilowatt/hora renovable que no produïm, el fem amb fòssil i nuclear; cada kilowatt hora que no fem a Catalunya, l’haurem de portar d’altres parts de l’Estat. I ja hi ha projectes en aquest sentit, perquè si un país no fa la feina, uns altres la faran per ell.
Quins són aquests interessos? Des de part del sector s’ha fet en alguna ocasió referència a la propietat agrària.
És una barreja molt gran que comença amb la ideologia. Es veu el món les renovables com un que només beneficia les grans empreses, però ja m’agradaria a mi que tots els grans traficants d’armes decidissin un dia fabricar tractors! Si totes les grans energètiques decideixen invertir en eòlica i fotovoltaica en comptes d’en mineria de carbó i en petroli, jo estaré encantat. Sense les grans companyies del món de l’energia, la transició energètica és impossible, perquè les inversions que s’han de realitzar són d’una magnitud extraordinària. A Catalunya van entre els 80.000 milions d’euros –el que identifica la Prospectiva Energètica de Catalunya (Proencat)– i més de 200.000 milions d’euros.
Respecte de la propietat agrària, oposar-s’hi seria una equivocació gran. La transició energètica, i en concret la generació d’energies renovables en el món local, és una gran oportunitat per al sector pagès i ramader a Catalunya. Els hi proporcionarà uns ingressos addicionals molt importants. Aquí sí que la Generalitat té una feina a fer: facilitar l’accés de petits propietaris a finançament perquè participin d’aquestes instal·lacions. I té les eines, com pot ser l’ICF, per tirar-ho endavant. Els interessos, doncs, són més polítics que no pas econòmics. A la comissió d’Acció Climàtica del Parlament no es crida a la indústria. És una desfilada continuada del moviment contrari a les renovables. Les associacions del sector de les renovables no han estat cridades, però el més petit grup contrari a les renovables sí que hi ha comparegut. Això no és normal, i el Parlament ho ha d’esmenar.
Comentava la necessitat de fer arribar els beneficis de les renovables a la població, també econòmicament. Altres països, com ara Alemanya, han fet un important esforç en aquest sentit. S’està fent aquesta tasca a Catalunya?
No. S’ha fet en el passat: quan es va fer la implantació eòlica a la Terra Alta, entre el 2009 i el 2012, va haver-hi una col·laboració molt important entre el sector, els ajuntaments i l’Institut Català de l’Energia (ICAEN) per explicar poble a poble què significava això. Aquest esforç no s’ha tornat a fer, i hauria de ser una activitat permanent del Govern. L’òrgan ideal és l’ICAEN, que és l’autor de la Proencat. Aquest document s’ha de publicitar, i s’ha de dir per què s’ha de fer tot això, quins beneficis traurà Catalunya si ho fem, i quins perjudicis tindrem si no ho fem. Això serviria per tombar molta oposició, que sovint està fonamentada en la manca d’informació.
Vostè esmenta sovint que els projectes de renovables a Catalunya moren als calaixos de les conselleries. És la burocràcia el gran aturador de la transició al país?
L’administració actua com un regne de taifes, no com un únic òrgan davant d’un projecte. Per això, des de sectors empresarials i econòmics es proposa la creació d’un comissionat o comissionada per a la transició energètica. Una persona amb rang de conseller en cap que tingui la capacitat d’anar als departaments implicats en les renovables, detectar-hi els colls d’ampolla i corregir-los. Que cada dimarts a la reunió del consell executiu del Govern es plantegin els problemes: si la legislació diu que el pla d’actuació específic en sol no urbanitzable d’un projecte de renovables s’ha d’aprovar en el termini màxim d’un mes després que obtingui la declaració d’impacte ambiental favorable, no pot ser que n’hi hagi que fa un any que l’esperen. Això s’ha de desencallar abans.
Una altra manera de desencallar-ho és el silenci positiu. No és inventar la roda: simplement, Catalunya ha de copiar el que diu la directiva europea de renovables. L’exemple més recent és Alemanya: s’hi han incorporat molts silencis positius, excepte l’autorització final del projecte, que ha de ser un acte clar de l’administració. Però si urbanisme no aprova el pla en un mes, silenci positiu i endavant. Ens hem d’adonar que estem en una situació d’emergència.
El silenci positiu, així com les declaracions responsables, requereixen una important fiscalització de cada projecte. Hi ha els recursos per fer-ho possible?
S’han augmentat, aquests recursos! La Direcció General d’Energia diu que ha contractat més de 70 persones, s’han creat oficines de suport a cada comarca. També es pot fer el que ha fet l’administració general de l’Estat: si no tenim prou recursos per tramitar l’allau de projectes que hi ha, externalitzem. El govern central ha sigut capaç de tramitar tots els projectes de l’aragonesa Forestalia per subministrar Catalunya, el País Valencià i el País Basc. Això són milers de megawatts, probablement uns 12.000 pel cap baix. Això s’està tramitant a temps, perquè el govern espanyol s’ha anticipat i ha delegat els tràmits a una empresa. Les autoritzacions finals sempre les signa l’administració substantiva, però el moviment de papers ho fa un agent extern.
Per què no es fa a Catalunya, això? Estem més que avisats. La Proencat es comença a treballar l’any 2015. La llei de canvi climàtic catalana és del 2017. El decret llei que regula les renovables a Catalunya és del 2019. Havíem d’haver reaccionat ja. Encara hi som a temps, doncs fem-ho. El gener del 2021, la nova potència eòlica que s’havia de construir a Catalunya era de 4.000 MW. I ho continua sent ara, perquè no hem fet res. Cada any, l’objectiu es complica més.
S’han rendit les administracions pel que fa a l’assoliment dels objectius de renovables a Catalunya?
Ho sembla. La transició energètica s’ha de fer. I qui no es vegi capaç, que faci un pas al costat. Les administracions no es poden rendir, i si hi ha algú que no sigui capaç de fer la feina que cal fer, que deixi pas a gent que sí que la farà.
Recordava vostè el projecte de Forestalia, la iniciativa que pot portar energia renovable a Catalunya des de l’Aragó. Quin és l’impacte econòmic per al país de dependre d’una altra regió per a la producció d’energia?
Són impactes diversos, i acumulatius. Els ingressos derivats de la implantació eòlica i solar fotovoltaica a l’Aragó, els impostos per als ajuntaments, els perdem. Més els lloguers dels terrenys, tot això es queda a l’Aragó; i les administracions estaran encantades. Si això es fes a Catalunya, es quedaria a Catalunya i qui estaria encantat són els ajuntaments i els propietaris catalans. I vinculat a això hi ha l’ocupació: serà un període llarg de construcció d’aquestes instal·lacions. La transició energètica permet donar una visibilitat als inversors fins a l’any 2050, però cal crear l’atmosfera perquè els inversors es creguin que Catalunya pot fer la feina. Després, tota l’ocupació vinculada a l’operació i manteniment dels projectes: feina garantida, en territori rural i amb salaris industrials durant 25-30 anys, que és el que duren els parcs. És una pèrdua tremenda de possibilitats per progressar, per fixar població en el territori.
I sobre la indústria?
Les empreses tendeixen a situar-se a prop dels centres de producció de renovables, que generen l’electricitat més barata. Si no fem els deures, veurem com emigra indústria cap a fora de Catalunya. O com es deslocalitzen empreses tan importants com les del polígon petroquímic de Tarragona. Tenim un exemple en marxa molt clar: la inversió de Lotte Energy Materials a Mont-roig del camp. Aquest projecte va associat a la implantació d’una planta solar fotovoltaica de 96 hectàrees. L’empresa vol tenir l’energia al costat, i la vol, a més, barata. Si Lotte no té l’autorització per a aquesta instal·lació, no s’instal·larà a Mont-roig.
Diuen que “si tens un producte i no te’l compren, cal sortir a vendre’l”. No es projecta Catalunya com a destinació de renovables? Hi han tret els ulls els inversors del sector?
No s’està venent. Això seria feina del comissionat de transició energètica, tornar a l’esperit que es va detectar a Catalunya quan el govern del president Quim Torra va aprovar el decret llei 16/2019, que recuperava el país per a les renovables. Vam tornar a la lliga, i immediatament van aparèixer fins a 14.000 MW de projectes, efectivament uns 12.000 viables. Les iniciatives hi eren, amb nom i cognom: l’empresa pública noruega Statkraft, grans empreses com Enel, Repsol, Naturgy, SSE; i també petites, catalanes. Els grans actors del sector van mirar cap a Catalunya, però han passat els anys, i no s’ha avançat.
L’any 2023, només s’han presentat davant la Generalitat tres nous projectes de parcs eòlics. Això, per mi, significa que els inversors han perdut l’interès. Per tant, el Govern ha d’agafar la maleta i sortir a la carretera, a dir els inversors que sí que hi ha aquest interès. Però els fets l’han de demostrar, i la manera de fer-ho és que el DOGC cada dia publiqui aprovacions de projectes de nova capacitat renovable.
Catalunya ofereix les condicions materials perquè els inversors tornin a mirar cap aquí?
Es va demostrar, el 2020 van venir. Ara, hi ha una sèrie de restriccions que, parlant clar, caldrà revisar. Catalunya té prop del 30% de la seva superfície protegida: cal veure si les proteccions que es van posar en el seu dia, l’any 2000, l’any 2002; si amb el que sabem ara de la tecnologia eòlica i fotovoltaica, encara són vigents. A Catalunya s’han modificat hàbitats de l’àliga cuabarrada per permetre que hi passés una línia per evacuar parcs eòlics. I això s’ha fet a favor de l’àliga cuabarrada: les mesures que s’han aplicat a la Terra Alta ha permès que una parella d’animals que no es reproduïa, ara sí que ho faci. Això es pot fer a més zones.
A l’àrea metropolitana de Barcelona segurament no hi ha sol per instal·lar solar fotovoltaica sobre terreny. Sí que hi ha teulades, però són complicades: totes tenen un amo. Segurament, la regió metropolitana serà deutora d’energia d’altres àrees de Catalunya. Hi ha d’haver un pacte camp-ciutat, s’ha de legislar. Les àrees que siguin excedentàries han de tenir compensacions, el preu de l’electricitat ha de ser diferent.
Això forma part de les compensacions que comentava a les zones on s’instal·lin els parcs.
S’han de comunicar bé les compensacions, però primer s’han de crear. S’han de donar les bones notícies, i també les dolentes. I si una mala notícia és que cal obrir zones on ara està prohibit posar parcs eòlics o fotovoltaics, això s’haurà d’explicar. Trobo absolutament incomprensible que havent-hi un indret com la serra de Collserola, on es poden posar dos aerogeneradors, ara estigui prohibit. Aquesta prohibició s’ha d’aixecar.
Comentava l’impuls de la fotovoltaica a teulades. En primer lloc, és necessari per a la transició energètica? I en segon, és suficient?
És absolutament necessari, naturalment, però està clar que no és suficient. No podem argumentar que amb la fotovoltaica a teulades assolirem el 50% de la demanda actual. I no volem cobrir la demanda actual: anem a la del 2030, i la del 2050; que serà molt diferent. L’estudi està fet pels millors tècnics de Catalunya, els de l’ICAEN. A la Proencat està avaluat el potencial de les teulades, i amb una mica de sort podrem cobrir el 10 o el 15% del que necessitem. I l’altre 85? A on s’ha de fer? No hi ha altre lloc que el sòl no urbanitzable. On hi ha vent, aerogeneradors. On hi ha Sol, que és a tota Catalunya, plaques fotovoltaiques. Allà on hi hagi potencial per generar biogàs i biometà, plantes de biogàs i biometà. I arreu on hi hagi infraestructures per instal·lar bombes en les centrals hidroelèctriques per convertir-les en reversibles, fer reversibles.
En les reversibles, precisament, poseu èmfasi en l’anterior llibre que signeu amb en Ramon Tremosa (Energia sobirana). Heu vist algun avenç en aquest darrer any?
No, zero. Es pren, això sí, una decisió molt important. Al ple de l’octubre es vota que el Govern ha de fer un estudi sobre el potencial d’aquestes reversibles. Ja n’hi ha estudis fets, un del Col·legi d’Enginyers que el situa en uns 16 GW. Però el Govern té tres mesos per fer-lo. El 26 de gener hem de tenir aquest informe. Sóc pessimista, perquè el primer compromís era fer públics els balanços energètics de Catalunya en un mes. Aquest mes va vèncer el 26 de novembre, i no sabem res. Bé, el 26 de gener és la data per a l’informe de les reversibles. Veurem.
Els reactors nuclears de Catalunya es tancaran el 2030, el 2032 i el 2035, això no està en la mà del Govern de Catalunya. Si hem de substituir aquesta generació per electricitat procedent de fonts variables, com la solar fotovoltaica i l’eòlica, necessitem emmagatzematge. I el Pirineu està en una posició privilegiada per ser la bateria de la península Ibèrica.
El disseny del sector energètic a l’Estat, amb unes poques empreses molt grans, està alentint la implantació de renovables?
Crec que no. Les grans empreses del sector elèctric tenen molt interès en les renovables, hi estan fent grans inversions per substituir la generació fòssil i nuclear. Pot donar-se algun cas en què no facilitin la connexió d’instal·lacions d’autoproducció –en el cas català correspon a eDistribución, que és Endesa–. I si això passa, tenim l’autoritat reguladora, que és la direcció general d’Energia, que ha d’actuar.
I pel que fa a Red Eléctrica, i la seva responsabilitat en l’evacuació de l’energia?
Jo crec que Red Eléctrica és una de les millors empreses del món. Però el ministeri fa cada cinc anys una planificació de la xarxa elèctrica. El darrer que hi ha aprovat demostra que Red Eléctrica no es fia de Catalunya, no confia que desenvolupi el potencial renovable que ha de desenvolupar. Aleshores preveu el subministrament elèctric a Catalunya per assegurar que no es quedi a les fosques. Però no preveu la massiva modernització de la xarxa elèctrica al país per fer front a l’allau de nous projectes que hi ha d’haver –perquè no n’hi ha–. Si els projectes no hi son, Red Eléctrica no fa la inversió. Red Eléctrica no és el problema: el problema és Catalunya, que no ha fet els deures.
Amb tot, veieu possible que s’assoleixi el ritme necessari per arribar als objectius del 2030?
Possible ho és. Probable és una altra qüestió; però possible és. S’ha d’augmentar molt el ritme. S’ha de dir que les últimes reunions de comissions territorials d’urbanisme a Catalunya, especialment les que tenen més potencial de renovables, hem detectat que hi ha una revisió de tots els projectes que tenen en cartera. Això em va donar una certa alegria en veure-ho, perquè demostra que són conscients del problema. Ara veurem si s’activen. Hem d’anar a un ritme de l’ordre de 1.500 MW cada any per arribar als objectius que la mateixa Generalitat s’ha fixat.
