El mercat de l’habitatge de lloguer viu temps convulsos. No només l’oferta s’ha reduït més d’un 70% en l’última dècada, sinó que els preus cada vegada són més alts. Aquesta situació fa que moltes famílies de classe mitjana, que no havien tingut problemes per accedir a l’habitatge, hagin d’estrènyer-se el cinturó igual que ho fan les persones vulnerables, sobretot a Barcelona, on la pujada és més intensa. Ara bé, el problema no acaba aquí. Moltes famílies es veuen obligades a canviar de pis per aquest augment constant dels preus; són acords que passen desapercebuts i no arriben als mitjans, però que aglutinen bona part de la població barcelonina. Els anomenats desnonaments invisibles són el recull d’accions que fan que una família es vegi obligada a deixar el seu pis, sigui per augment de preu, la manca de renovació del contracte o les pressions immobiliàries.
“El 38% de les mudances són forçoses: desnonaments invisibles sense ordre judicial”. Així ho recull un estudi de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA). Segons les dades, aquest és el percentatge que es coneix de famílies inclou les persones que es busquen la vida a un altre lloc i no precisament per voluntat pròpia. Aquí s’inclou: no renovació o pujada del lloguer, incapacitat per continuar pagant i assetjament immobiliari. Si bé és cert que el 62% de les mudances són canvis voluntaris (per motius laborals, familiars, etc), cal tenir en compte que canvis percebuts com a voluntaris poden amagar constrenyiments estructurals. En altres paraules, no perquè una decisió es prengui de manera voluntària no vol dir que la família ho hagi decidit perquè és la millor opció.
Les raons per les quals una persona abandona un habitatge de lloguer són molt diverses. En un primer moment, es pot arribar a pensar que és simplement una decisió de canvi de vida, però la situació tan complicada que es viu en el mercat de lloguer amb la caiguda de l’oferta, fan reflexionar sobre les raons invisibles que porten les famílies a canviar de llar. A part, cada vegada són més les persones que busquen un lloguer, ja que fa anys que es va trencar el fals mite que els joves eren els únics que no tenien propietats. Tot i que el 65% de les persones que viuen de lloguer a Barcelona tenen menys de 35 anys, els habitatges en propietat han caigut. Així doncs, el problema ja no només afecta una porció petita de la societat barcelonina, sinó que esdevé un problema estructural que s’amaga darrere de la manca d’oferta i la rotació que demanen els tenidors.
Voluntarietat implícita, però difícil de provar
L’estudi d’IDRA apunta que un percentatge considerable de la gent no vol marxar de casa seva, però se’ls fa impossible pagar el nou preu que els reclama el propietari. En segona instància també hi ha la decisió de no renovar el contracte, és a dir, després dels cinc anys que estableix la llei, un tenidor pot decidir que no vol que els inquilins continuïn en el pis. Aquesta situació torna a deixar les famílies sense altra opció que no sigui canviar d’habitatge. L’última raó -i la més difícil de provar- són les pressions de les immobiliàries, és a dir, des de les empreses que gestionen l’habitatge es demana a les famílies que marxin.
Totes aquestes accions passen desapercebudes per l’administració i fins i tot pels sindicats, ja que no passen per un procés judicial i, per tant, no es considera que siguin decisions involuntàries. Ara bé, les estadístiques d’IDRA demostren que sí que hi ha una certa reticència per part d’algunes famílies llogateres a marxar de les seves llars, però acaben fent-ho perquè no els queda més remei. D’aquí, doncs, sorgeix el terme de desnonaments invisibles, ja que no hi ha una instància judicial oberta, però tampoc es pot demostrar que hi ha una voluntarietat directa.
