Els comerços emblemàtics de Barcelona, malgrat tot, gaudeixen d’una “bona salut”. Josep Cruanyes, advocat de l’Associació d’Establiments Emblemàtics de Barcelona i un dels principals experts en la conservació d’aquest “patrimoni immaterial”, en dona bon compte: “Som el país d’Europa que té més establiments històrics vius i en actiu”, celebra el lletrat. La tensió del mercat immobiliari, els impulsos gentrificadors que especialment assetgen la tradició barcelonina i la manca de protecció administrativa no és suficient, o no encara, per acabar amb aquesta mena de botigues i locals; i no ho és en bona manera gràcies al públic. Els compradors, celebra Cruanyes, hi veuen encara “una marca cultural de la ciutat”. Ara bé, si la tradició comercial de la capital del país ha de resistir és perquè està en perill: una sèrie de “factors externs”, especialment de caràcter jurídic, qüestionen una continuïtat que de seu estaria, per a l’expert, “garantida”.
“No s’han pres mesures de protecció”, lamenta l’advocat, de cara a unes botigues, tallers i establiments que conserven un tarannà barceloní llunyà a la marca que les administracions municipals semblen prioritzar. I el conserven, recorda Cruanyes, no només en les seves parets i retaules. “Cal protegir els establiments, no només l’espai, sinó la seva activitat; un establiment buit és una peça de museu”, critica el jurista. La fabricació de ganivets artesanals, el parallamps més antic del món o la història de la numismàtica barcelonina són, per a l’expert, “una activitat d’interès públic; un bé col·lectiu”. Similar és la percepció dels mateixos amos dels negocis, que es reivindiquen com garants del la cultura de la ciutat. “Què en quedarà, de Barcelona?”, interroga Lluís Torrente, gerent de la històrica Ganiveteria Roca.
Els comercials històrics barcelonins veuen, amb frustració, com altres capitals -on els locals emblemàtics no gaudeixen de la salut econòmica que encara poden enarborar els catalans- sí que fan ús de les eines jurídiques a la seva disposició per mantenir la tradició de negoci. “Demanaria que, com a altres països, es protegeixi els establiments i els antics comerciants que els portem”, exigeix Aurelià Monge, regent de la Filatèlia Numismàtica A.Monge, descendent del degà del col·leccionisme de monedes i segells a Barcelona. “Tots els centres de ciutat són el mateix, plens de Zara i Mango”, lamenta l’empresari, conscient de l’homogeneïtzació que pateixen les antigament úniques grans urbs europees. “La identitat del barri s’ha perdut”, etziba. En la mateixa línia, Cruanyes alerta contra les “actuacions especulatives desbocades”, un dels grans mals dels comerços tradicionals. Deixar via lliure a les grans multinacionals i l’especulació immobiliària, denuncia l’advocat, “perjudica l’interès col·lectiu” d’una ciutadania interessada en la continuïtat de l’oferta, literalment, de tota la vida.
Les administracions barcelonines i catalanes, recull Cruanyes, en són perfectament conscients del problema. De fet, fan un diagnòstic similar al dels establiments, i declaren constantment a favor de la conservació. Ara bé, “quan dius que els comerços s’han de protegir i no ho fas, és que ets incapaç”: la normativa en defensa del patrimoni és sovint insuficient, i no descriu correctament com es concreten les activitats tradicionals a la ciutat. A més, la lentitud administrativa, unida amb cicles electorals cada cop més curts, ja ha aturat diversos projectes de lleis de patrimoni que haguessin suposat passes endavant en les reivindicacions dels comerciants. Les actuals eines de defensa i promoció de la seva activitat, com és el barceloní segell d’emblemàtics, no fan el servei que caldria: el mateix Torrente, des de la ganiveteria Roca, qüestiona “de què em serveix ser emblemàtic? Sovint em causa més problemes que solucions”.
La propietat, al servei del col·lectiu
Entre les propostes més ambicioses dels emblemàtics, defensada amb èmfasi per Cruanyes, destaca el control d’un mercat immobiliari tendent a la crua especulació que s’ha erigit en el gran enemic de la tradició de negoci de la ciutat. “La propietat no és una cosa lliure i omnímoda; no pots dir això és meu i faig el que em dona la gana”, ironitza l’advocat. En aquest sentit, compara la situació d’un patrimoni immaterial com l’activitat comercial històrica amb el d’altres de ben materials: “Si algú vol fer un taller a La Pedrera, se’ls hi dirà que no. L’edifici està protegit”, raona l’expert, tot demandant una protecció similar cap a uns comerços emblemàtics que “són patrimoni col·lectiu, i els propietaris han d’actuar respectant això”. Entre les proteccions immobiliàries que suggereix hi ha allargaments automàtics dels lloguers o un control de preus allà on hi hagi un establiment històric; tot plegat per “garantir la continuïtat d’aquestes activitats”. Una reclamació que adreça directament bona part de les grans preocupacions dels propietaris, que veuen com els lloguers disparats forcen tancaments a tort i a dret al seu entorn immediat.
La llosa que suposa haver de pagar un lloguer a preu de mercat la tenen molt present a la Ganiveteria Roca. Aquest establiment fundat per la família Roca el 1911 continua al peu del canó gairebé 114 anys després sota la batuta d’una agrupació de ganiveters, que en va assumir la gestió de la botiga de la plaça del Pi ara fa dues dècades quan la falta de relleu generacional va posar en dubte la seva continuïtat. “Ara farà més de 110 anys que estem pagant lloguer en aquesta finca i el preu ens ha anat pujant. Nosaltres tenim sort que el negoci funciona i de moment podem parar el cop i pagar-lo, però sempre vius amb aquest neguit“, assegura el gerent de l’establiment. Els responsables de la ganiveteria són conscients que el local es troba en una ubicació privilegiada en ple cor de la ciutat, però consideren que les administracions no haurien de permetre que l’ascens fulgurant dels preus del lloguer acabi collant l’activitat de les botigues històriques. “Cada cop és més difícil generar la facturació suficient per pagar els lloguers i aquesta és la gran problemàtica dels emblemàtics. Lluitem molt perquè la feina funcioni i per tirar endavant, però sempre tens una mica la soga al coll perquè no depèn de tu que puguis continuar amb el negoci, sinó d’un tercer”, remarca.
Obligar a conservar sense ajudes
Part de la limitada visió del patrimoni que deixen les normes culturals actuals és l’èmfasi en l’espai per sobre de l’activitat: els comerços emblemàtics són els locals, no qui els ocupa. Així, l’Ajuntament obliga els establiments a conservar les característiques originals dels locals, sovint fetes malbé i difícils de reparar, sense oferir cap ajuda per fer-ho. “Restaurar elements antics, materials antics, té un cost superior”, avisa Cruanyes, que reclama als governs “mesures que ajudin a aquest manteniment”.
Sobre l’alt cost i el desgast que suposa el manteniment d’un establiment emblemàtic en podrien fer una tesi doctoral a Parallamps Torrente. La quarta generació d’aquesta nissaga familiar regenta actualment un negoci que va iniciar la seva activitat al Raval l’any 1860, fet que el converteix en l’empresa de parallamps més antiga del món. Amb aquest bagatge a l’esquena, l’actual responsable de la botiga, Carles Torrente, considera que les administracions haurien d’introduir mesures per evitar que el reconeixement com a establiment emblemàtic acabi encotillant en alguns casos l’activitat d’aquests negocis, donat que hi ha una sèrie de costosos requisits i premisses de protecció patrimonial que s’han de respectar per normativa. “No vendré més parallamps per gastar uns diners en mantenir la botiga tal com estava. Això val un dineral i l’ha pagat la família Torrente”, lamenta.
“Fins a quin punt té dret l’Ajuntament a dir-me què puc o no puc fer, quan no ha invertit diners?”, reflexiona, Torrente. En la mateixa línia es pronuncia el gerent de la Ganiveteria Roca, que casualment és el germà del responsable de Parallamps Torrente. “Això no és una botiga convencional on canvies el taulell i prou. Aquí tot és fusteria i s’ha de restaurar. Tot això ho fem nosaltres perquè ens agrada i perquè ho volem mantenir, però els costos són alts. Volem que això sigui patrimoni de la ciutat i que es conservi? Doncs parlem-ne”, conclou.
Un segell que “no serveix de res”
Més contradictori encara és el cas de la històrica Filatèlia Numismàtica A. Monge. Aquest negoci fundat el 1878 pel comerciant malagueny José Monge va ser el pioner del sector de la filatèlia i la numismàtica a la capital catalana i va viure la seva època daurada als anys setanta, quan es va celebrar a la ciutat l’exposició mundial del sector. Un dels seus grans atractius era sens dubte era el local magnífic que ocupaven des del 1948 en règim de lloguer als baixos de la Casa Cornet, un palau neoclàssic també del segle XIX protegit com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).
La venda de tot l’edifici l’any 2014 va obligar la quarta generació de la família a traslladar-se a un fosc entresol del carrer dels Boters, perdent d’aquesta manera un local emblemàtic que després de quatre dècades ja havia quedat lligat indestriablement a l’activitat de la filatèlia. Actualment, la façana de la Casa Cornet no conserva cap rastre del pas del negoci, ni tan sols la placa que els identificava com a comerç emblemàtic. Els formosos i característics aparadors exteriors i interiors, que es van reubicar peça per peça en un altre emplaçament perquè estaven protegits com a part del patrimoni barceloní, tampoc han recuperat la seva esplendor original. “La nostra botiga era una de les més emblemàtiques de Barcelona i tenia un dels graus de protecció més elevats, però davant els diners… El segell no ens ha servit de res, ara està tot mort de fàstic”, lamenta Aurelià Monge, l’actual responsable del negoci.
