Els catalans dediquen el 58% del seu sou, de mitjana, a pagar el lloguer del seu habitatge. Així ho confirma el darrer estudi del mercat d’arrendaments immobiliaris elaborat pels portals Fotocasa i Infojobs, que també apunta que es tracta de la ràtio més elevada de la darrera dècada. Els disparats preus que pateixen els llogaters del país els situen com els més perjudicats de tot l’Estat, juntament amb els ciutadans de Balears (58%), per la present emergència residencial. Al conjunt del mercat espanyol, la dedicació per llogar un habitatge mitjà –de 80 metres quadrats, segons estableix el document– és del 43%, tres punts més que ara fa un any.
Val a dir, a més, que la ràtio del salari respecte del preu de l’habitatge es mou en muntants diferents del conjunt de l’Estat i a Catalunya. Durant l’any 2022, el salari brut mitjà anual d’un treballador espanyol s’elevava fins als 24.395 euros; mentre que el d’un català era prop de 1.800 euros més elevat, uns 25.991,81 euros. Així, la relació entre ingressos i despeses en habitatge és, si cap, encara més tensa al país, en tant la base per calcular el percentatge és substancialment superior.
Barcelona és, de fet, la demarcació més cara de l’Estat per trobar un habitatge de lloguer. Segons l’estudi de Fotocasa i Infojobs, el metre quadrat al territori barceloní es paga a uns 16,10 euros. Així, un ciutadà de Barcelona ha de dedicar un demencial 62% del seu sou al lloguer –tenint en compte que la recomanació financera estàndard és que l’habitatge habitual ocupi als volts del 30% dels ingressos–. La situació empitjora tendencialment, amb un encariment del 7,3% del preu del lloguer en el darrer any, com apunta el paper.
El mercat immobiliari espanyol bull
Amb tot, fins a quatre territoris de l’Estat pateixen una dedicació al lloguer superior al 50%: a banda de Catalunya i les Balears, la Comunitat Autònoma madrilenya (57%) i el País Basc (52%) també mostren una tensió residencial elevada. Als volts de la meitat del salari se situa també el mercat de Canàries, amb un 49% del salari; mentre que el País Valencià i Cantàbria, amb un 42 i un 43% respectivament, s’anivellen amb la mitjana estatal. A territoris com Múrcia (32%); Extremadura (25%) i Castella-La Manxa (24%) sí que es compleix la màxima del terç de dedicació –amb salaris, a més, molt més baixos de mitjana que a les regions més competitives–.
Limitació del preu de l’habitatge
La nova llei de l’habitatge ha tornat a posar al centre del debat públic la regulació dels preus del lloguer mitjançant la imposició d’un topall a l’encariment dels contractes. Tant petits com grans tenidors, en endavant, hauran d’ajustar-se a l’índex de preus que correspongui a l’immoble que posen al mercat. El límit d’aquestes actualitzacions s’ha establert en el 3%, desvinculant els contractes de l’IPC –una xifra que molts tenidors feien servir per encarir els habitatges i que, en un context inflacionista, ha agreujat encara més la crisi que pateix el sector–.
Si bé diverses institucions i veus sectorials han apuntat als efectes adversos de la regulació dura dels preus del lloguer –de la manca de progressivitat fins a la retallada efectiva de l’oferta–, els partidaris de la llei desmenteixen que la situació empitjori per posar un sostre a l’escalada del cost de viure a una casa. En la seva darrera compareixença al Cercle d’Economia, el candidat d’Esquerra Republicana de Catalunya a la batllia de Barcelona Ernest Maragall, tot concedint que durant el curt període d’aplicació del límit de preus al país l’oferta era molt baixa, va etzibar que, amb la seva retirada, el mercat no ha millorat. “Ara no regulem els preus, i hi ha tan poc lloguer que el que surt s’ha de posar a subhasta”, concloïa.
