Aquest “tot” incloïa cases de pedra i carrers que encara guarden històries de generacions passades. Però, entre l’activitat ramadera del segle XIX i la reconstrucció després de l’allau de 1803, Àrreu ha sobreviscut a molt… i encara guarda una mica de la seva màgia.
Avui, el poble té un sol habitant molt especial: Eloi Renau. Ell ha decidit reviure’l amb un projecte únic per recuperar l’artesania tradicional i mostrar que és possible una vida més sostenible i equilibrada. En entrevistes a mitjans locals ha destacat que no busca ser un exemple, sinó que només vol seguir el projecte de vida que sempre havia somiat.
Un viatge al passat
Arribar a Àrreu és tota una aventura. No hi ha carretera asfaltada i només s’hi pot accedir a través d’una pista forestal que va començar a construir-se el 2019 i que posa a prova fins i tot els totterrenys més resistents.
Aquesta dificultat afegeix un toc de misteri perquè visitar aquesta localitat és com descobrir un lloc on el temps sembla haver-se aturat. És un destí perfecte per buscar experiències autèntiques i úniques i desconnectar de la rutina quotidiana.
Entre 1950 i 1970 es va viure un ràpid creixement de la xarxa de carreteres als Pirineus i això, paradoxalment, va marcar un destí clar per a Àrreu. Mentre els pobles veïns es connectaven fàcilment amb les principals vies de la regió, aquest petit enclavament va començar a quedar aïllat, sense accés en condicions òptimes.
La manca d’infraestructures es convertiria en el factor que, finalment, segellaria el seu destí.
Tres joves i un mateix somni: tornar a donar vida a Àrreu
Tot i això, aquest racó pirinenc sempre ha despertat l’esperança de nous pobladors. En un projecte dels anys noranta, tres joves, d’entre 20 i 25 anys, van intentar repoblar-lo.
La seva idea era viure més a prop de la natura i mantenir viva la història del lloc. Entre ells hi havia Eloi Renau. Malgrat la il·lusió inicial amb què va començar aquesta empresa, no va aconseguir consolidar-se i, poc més de tres anys després, va acabar fracassant.
L’última dels tres a marxar va ser Demon, quan, el 1998 i després de gairebé quatre anys vivint completament sola entre les cases de pedra i els paisatges que encara avui conserven l’essència d’Àrreu, va dir definitivament adéu.
Renau recorda en una entrevista a un diari local, El Español, que per aquell temps era molt més complicat perquè no hi havia ni tan sols una pista per on pujar amb totterreny i havien de carregar-ho tot a coll. Això incloïa el menjar, el pinso dels animals, les bombones de butà i el que necessitessin.
La marxa dels joves que van intentar repoblar Àrreu es va produir per diverses raons, però la sortida de Demon es va accelerar després de l’anunci que l’empresa d’estacions d’esquí Baqueira Beret pretenia estendre les seves instal·lacions cap a la Vall d’Àrreu.
Afortunadament, la Unió Europea acabaria bloquejant aquell projecte, deixant intacta la tranquil·litat i l’essència d’aquest recòndit enclavament pirinenc.
Eloi Renau: l’home que va tornar a encendre la vida a Àrreu
El 2019, Eloi Renau va decidir fer el que molts considerarien una bogeria: tornar a Àrreu i començar-hi una nova vida. Amb els estalvis de tota la seva vida va comprar una casa i diversos terrenys. Corrien bons temps i va ser just abans que el món s’aturés per la pandèmia. La seva mudança va coincidir amb el confinament més estricte, fet que va convertir l’inici del seu projecte en una prova de resistència.
Abans d’arribar a Àrreu, Eloi vivia en un petit poble prop de Sort, on treballava la fusta artesanalment i amb tècniques tradicionals. Durant més de vint anys combinava la fusteria per viure amb la passió pels esports de muntanya com a entreteniment.
Però sentia la necessitat d’un canvi radical. Entre les muntanyes, Àrreu s’alça a 1.251 metres d’altitud i guarda les cicatrius del passat. Entre les seves moltes històries hi ha l’allau que va arrasar les cases i va acabar amb la vida de 17 persones a principis del segle XIX.
Però els supervivents van reconstruir la seva comunitat uns metres més avall i avui, gairebé dos segles després, Eloi segueix aquesta mateixa voluntat: mantenir amb vida un racó que es nega a desaparèixer.
El projecte en peu
Eloi Renau viu envoltat d’horts, gallines, ànecs, dues eugues joves i dos gossos de muntanya. Cada matí comença igual, amb el seu ritual d’alimentar els animals que, diu, són el motor que el sosté.
El projecte el subvenciona amb els seus estalvis i amb la venda de peces artesanals de fusta de noguera. Somia amb acabar la seva casa, ampliar el taller i obrir una petita botiga de confiança davant la seva porta, on qualsevol pugui comprar les seves creacions i deixar el pagament en una guardiola.
Un gest simple, però profundament humà, que resumeix la filosofia amb què Eloi ha decidit viure i qui ha declarat que desitja tenir veïns que l’acompanyin en aquest desafiament.
