Hi ha llocs on la natura sembla haver escrit la seva pròpia història amb pedra i silenci. Són paratges on el temps no es mesura amb hores, sinó amb esquerdes antigues, formes impossibles i un misteri que només s’explica caminant. Davant d’aquests gegants minerals, un pressent que el paisatge murmura, tot i no tenir veu.
Un regne de pedra viva i quietud profunda
Al sud de Catalunya, allà on el relleu es trenca en barrancs profunds i les muntanyes s’alcen com fortaleses, s’obre un escenari de força indòmita i bellesa colpidora: els Ports de Tortosa-Beseit, coneguts simplement com Els Ports.
Aquest espai natural, que abraça les comarques del Baix Ebre, la Terra Alta i el Montsià, és molt més que un parc protegit. És un món de pedra on cada cinglera té ànima pròpia i cada agulla apunta al cel amb veu pròpia. L’escriptor Àngel Solà i Vidal el va definir com “un somni fet poesia”. I difícilment es pot dir millor.
El visitant que hi posa els peus, encara que només sigui unes hores, difícilment en surt igual. Hi ha alguna cosa en el silenci d’aquestes muntanyes que et transforma. Vista la web del Parc Natural dels Ports.
Els primers passos: fonts, ermites i gúbies
A tocar del Mont Caro, el cim més alt dels Ports, neix un barranc que acull un petit tresor: Els Xorros, una font recoberta de molsa on l’aigua cau amb paciència infinita. Al costat, l’ermita de la Magdalena recorda la presència humana en aquests paratges, enmig d’antics masos i camins que han vist passar segles.
Seguint els senders que s’endinsen en la roca, es descobreixen les Gúbies de la Vallfiguera: una gola vertical, estreta i espectacular, esculpida per l’erosió al llarg dels segles. És un dels escenaris més impressionants de tota la ruta, un lloc on el visitant queda petit davant l’alçada de les parets que l’envolten.
El repte del Mont Caro
El Mont Caro (1.441 m) és el sostre de les comarques de Tarragona. La seva silueta s’identifica fàcilment gràcies a les antenes que coronen el cim, però el que de debò el fa especial és l’entorn salvatge que l’envolta.
L’ascensió clàssica comença al barranc de la Caramella i suma més de 17 quilòmetres amb un desnivell que posa a prova fins i tot als excursionistes més preparats. És una jornada de vuit hores llargues, plena d’exigència i bellesa.
Però hi ha camins més amables que permeten assolir la cota sense tanta duresa. Des de l’urbanització del Mascar, per exemple, es pot fer un itinerari més curt que mostra la grandesa del Caro sense necessitat d’una gran epopeia física.
La Moleta i la Coscollosa: talaies de foc i resistència
Des de l’àrea de lleure de la Font Nova, s’inicia una altra ruta que condueix fins a la Moleta d’Alfara (812 m) i la Coscollosa (879 m). Són dos miradors privilegiats des d’on es contemplen les cicatrius que els incendis han deixat sobre el paisatge.
Tot i els danys, el camí es manté practicable gràcies a la feina incansable dels bombers. És un recordatori de la fragilitat d’aquest entorn, però també de la seva capacitat de renaixement.
El Tossal d’Engrilló i la Punta de l’Aigua
Al nord dels Ports, prop del poble de Paüls, un camí ascendeix fins al Tossal d’Engrilló (1.072 m) i la Punta de l’Aigua (1.019 m). Des d’aquí, la vista s’obre cap al Montsagre i la Bassa de la Refoia, un dels paisatges més icònics del parc.
Tot i que és possible acostar-s’hi en cotxe fins al Coll Roig, val la pena fer l’ascens a peu. El premi és observar des de dalt el poble d’Horta de Sant Joan i la muntanya de Santa Bàrbara, que inspirà al pintor Picasso durant la seva estada a la Terra Alta.
Les Roques de Benet: el símbol
Si hi ha una imatge que simbolitza els Ports, aquesta és la de les Roques de Benet. Aquest conjunt rocallós, que supera els 1.000 metres d’altitud, és visible des de quilòmetres de distància.
El nom prové d’un antic assentament àrab, Bene, que va ocupar aquest indret a l’edat mitjana. Tot i que ja no en queda rastre, pujar al Castell, una de les formacions, continua sent una experiència fascinant. Sorprèn descobrir que la ruta no és especialment tècnica, i l’esforç queda més que recompensat per les vistes que s’obren cap a la Terra Alta.
El Castell de l’Airosa: fortalesa natural
Al sud del Caro, el relleu es fa més capriciós. Allà s’alça el Castell de l’Airosa, una fortalesa calcària que domina la vall amb una presència gairebé mítica. Per arribar-hi cal superar alguns trams de grimpada equipada, però fins i tot acostar-s’hi permet sentir-se part d’un escenari primigeni, on regna el silenci.
A prop es troba la Font del Paradís, un racó que fa honor al seu nom. L’aigua, que s’escola entre la roca, ofereix un respir al caminant i recorda que, malgrat l’hostilitat aparent, la muntanya sempre guarda espais d’acollida.
Un museu natural a cel obert
Recórrer els Ports és com entrar en un museu natural sense sostre. Aquí no hi ha vitrines ni cartel·les, però cada roca explica una història i cada barranc amaga llegendes. Els gegants de pedra que s’aixequen en aquest paisatge no necessiten paraules: parlen a través de les seves formes, del seu silenci i de la seva persistència.
Potser per això, molts excursionistes tornen una vegada i una altra. Perquè més enllà de la dificultat física o de la bellesa dels cims, hi ha una connexió íntima amb la natura que només s’entén quan s’hi és present. I tu, t’atreviries a endinsar-te en aquest regne de pedra i silenci on els cims i les agulles expliquen històries sense veu?
