Un petit racó de Mieres s’ha convertit de sobte en l’epicentre de la passió ornitològica a tot el país. (Sí, nosaltres també alucinem amb la capacitat d’aquesta afició per mobilitzar a tanta gent en qüestió d’hores). Desenes d’aficionats i curiosos rastregen sense descans els matorrals d’un conegut parc asturià perseguint l’ombra d’un ocell extremadament poc freqüent en el nostre territori.
La misteriosa visitant que ha desatat aquesta autèntica bogeria no és ni molt menys una espècie habitual. Segons va confirmar Clemente Álvarez Usategui, responsable de la Coordinadora Ornitolóxica d’Asturies, ens trobem davant d’una curruca gavilana, una autèntica joya per als amants de la natura que només s’ha pogut observar un total de 14 vegades a Espanya.
El descobriment que ha revolucionat astúries
tot va començar al mes d’octubre, quan Álvarez Usategui va localitzar l’exemplar durant un dels seus passeigs habituals pel Parc Aníbal Vázquez. Després de tornar en diverses ocasions per confirmar les seves sospites, la veu va començar a córrer com la pólvora entre els cercles d’especialistes. No era per menys, ja que els registres anteriors homologats a la península Ibèrica es remuntaven a dècades enrere, concretament a Menorca l’any 1983 i a Formentera el 1989. (Un autèntic viatge en el temps per a la nostra fauna).
l’àrea de distribució natural d’aquesta espècie se situa normalment a milers de kilòmetres de distància d’aquí. Habita de manera habitual a les costes del Báltico, l’est d’Alemanya, el nord-est d’Itàlia i arriba fins a regions tan llunyanes com Mongòlia. El seu comportament migratori de llarga distància l’obliga a passar l’hivern a l’Àfrica oriental, especialment a zones properes a Kenya, utilitzant una ruta que normalment voreja el Mediterrani per l’est.
Val la pena aturar-se a pensar com un ocell capaç de creuar mig món acaba despistant-se en un parc urbà de Mieres. Són aquests girs inesperats de la natura els que ens recorden que el planeta encara guarda sorpreses majúscules.
per motius que encara avui continuen sent un autèntic misteri, alguns exemplars han decidit recalar a Astúries trencant totes les previsions. Des de la primera observació datada el 12 d’octubre i el posterior registre a Asturnatura per Javier Alonso Almeida, l’arribada d’observadors s’ha convertit en un degoteig constant d’entusiastes armats amb prismàtics i càmeres de llarg abast.
Com és aquesta misteriosa visitant
la descripció física d’aquesta aus ajuda a entendre el motiu pel qual desperta tanta fascinació entre els experts. Mesura aproximadament uns 15 centímetres, compta amb una cua relativament llarga i mostra una expressió facial molt particular que recorda inevitablement a la d’un ocell rapinyaire. (D’aquí ve precisament el seu nom comú i aquest aspecte tan intimidatori).
els mascles adults es distingeixen amb facilitat gràcies a les seves parts superiors de color gris i uns ulls grocs molt cridaners. Aquest tret tan característic resulta molt menys visible en els exemplars més joves. Des de SEO/BirdLife assenyalen que les aus de primer any presenten un iris obscur i un aspecte general més robust, a més de comptar amb indicios de franges alars i un bec gran de base clara.
durant l’època reproductora, els nius d’aquesta espècie s’amaguen amb cura en arbustos densos i espinosos, compartint sovint hàbitat amb l’alcaudón dorsirrojo. Pel que fa a la seva dieta, s’alimenta principalment d’escarabajos i altres insectes, tot i que aprofiten l’arribada de l’estiu i la tardor per incorporar fruits amb l’objectiu d’acumular les reserves necessàries abans d’emprendre la llarga ruta cap a Àfrica.
El futur d’un registre històric
tot aquest fenomen que manté en suspens a la comunitat ornitològica haurà de ser analitzat i avaluat amb deteniment pel Comité de Rarezas de SEO/BirdLife en les pròximes setmanes. En cas de ser homologat oficialment, ens trobaríem davant d’un fet absolutament inèdit per a aquesta espècie concreta a la península Ibèrica durant tot el segle XXI. (Una oportunitat única que no sabem quan es tornarà a repetir).
la presència d’aquesta petita viatgera ha posat de nou sobre la taula la fragilitat i la fascinació de les rutes migratòries. Mentrestant, els veïns de Mieres continuen convivint amb una expectació inusual als carrers que envolten el parc. Qui ens anava a dir que un simple passeig matutí podia acabar convertint-se en la notícia de l’any per a la zoologia estatal?
