Hi ha llocs que semblen trets d’un altre continent, veritables anomalies en el paisatge que ens conviden a reescriure la nostra pròpia geografia mental. Avui destapem un d’aquests secrets, un parc natural a la Comunitat Valenciana que, malgrat ser a Alacant, amaga un bosc de conte i una història tan improbable com fascinant. Prepárate per aturar l’scroll, perquè el que et revelarem és imprescindible si busques una escapada que et deixi sense alè.
Però, què passaria si et diguéssim que el cor d’aquest paratge no només batega amb la natura més exuberant, sinó amb la llegenda d’una flor? Una aparició en uns simples lliris silvestres va canviar per sempre el destí d’aquesta muntanya, donant origen a un santuari que avui és la joia arquitectònica i espiritual de tot el parc. La seva història és un fil que teixeix fe, enginy i una natura que resisteix.
Parlem del Parc Natural del Carrascal de la Font Roja, una extensió protegida de més de 2.300 hectàrees a la serra del Menejador, entre les ciutats d’Alcoi i Ibi. Declarat parc natural el 1987, aquest enclavament és un tresor ocult que desafia qualsevol expectativa, amb el seu cim més alt a 1.356 metres. Aquí, la natura ha creat un microclima que permet una biodiversitat que pocs llocs al sud de la península poden igualar.
La tradició ens murmura que el 21 d’agost de 1653, una imatge de la Mare de Déu va aparèixer gravada als bulbs d’uns lliris silvestres en aquesta mateixa muntanya. Aquest fet extraordinari va convertir la Mare de Déu dels Lliris en la patrona d’Alcoi i va propiciar la construcció d’una ermita que, a través dels segles, s’ha transformat en l’actual santuari. És un testimoni viu de com la natura i la fe poden convergir, una història d’origen que ja, per si sola, justifica la visita (i sí, nosaltres també al·lucinem amb aquesta connexió).
Quan el bosc del nord es muda al sud
El que fa del Carrascal de la Font Roja un lloc realment únic és la seva vegetació. Mentre esperaries trobar només alzines i matoll mediterrani, la muntanya frena els vents humits del mar, i la seva orientació al nord crea una ombría prodigiosa. Allà, per sobre dels 1.250 metres, sobreviu un bosc de fulla caduca amb roures valencians, freixes, arços, teixos i moixeres; una formació singular i escassíssima al territori valencià.
Aquest racó de món, que sembla trasplantat d’altres latituds, esclata en colors ocre i vermells amb l’arribada de la tardor, oferint un espectacle visual d’un altre nivell. Més avall, l’alzinar mediterrani sí que domina, amb heura i lligabosc a les zones més fresques, i pebrella i timó a les assolellades. Però és la convivència d’aquestes dues realitats, la mediterrània i la gairebé atlàntica, el que el converteix en un bosc realment especial.
El Parc Natural del Carrascal de la Font Roja és un espai on el passat i el present de la natura i la història valenciana es donen la mà, revelant-nos un paisatge que crèiem impossible.
La fauna no es queda enrere. Aquí hi viuen senglars, genetes, gats salvatges i teixons, que es mouen amb llibertat per les extensions del parc. També espècies més esquives i valorades com l’àguila cuabarrada, el falcó pelegrí i el duc. I atenció a un detall: una papallona que sobreviu aquí com a relíquia d’antics climes. És un recordatori viu de la resiliència de la vida i de la importància de preservar aquests ecosistemes.
De fàbriques de gel a senders amb història
Abans que existissin els frigorífics, les cimeres del Menejador ja eren una fàbrica de fred a cel obert. Al segle XVIII, els nevaters recollien la neu a l’hivern, l’apisonaven en capes dins de grans pous de pedra (les ‘caves de neu’) i la venien a l’estiu a la costa. Aquests pous, com la imponent Cava de Simarro amb gairebé 15 metres de diàmetre i més de 16 de profunditat, són un testimoni de l’enginy humà. Es diu que d’aquest comerç va néixer la tradició gelatera d’Ibi, una història que ens fa preguntar-nos quants secrets amaga encara la nostra terra.
El parc ofereix una xarxa de senders per explorar tots aquests estrats històrics i naturals. Des del santuari, una ruta ens porta a la Cova Gelada, al Pla de la Mina (una antiga carbonera), i al mirador de Pilatos, amb vistes espectaculars a la Serra de Mariola. Una baixada per la senda de les Carboneres o el Barranc de l’Infern tanca un cercle perfecte per als amants de la muntanya i la història.
Però la innovació i la transformació també tenen el seu lloc. Al peu del parc, una de les vies verdes més singulars d’Espanya recorre un traçat ferroviari que mai no va veure circular cap tren. El projecte d’unir Alcoi i Alacant per ferrocarril, iniciat el 1926 i abandonat als anys 80, s’ha reconvertit en un camí per a caminants i ciclistes. Els seus túnels, alguns de gairebé un quilòmetre, i viaductes, com el Pont de les Set Llunes, són una obra d’enginyeria que ara serveix per a l’oci i la connexió amb la natura.
Aquesta via, que s’endinsa en el bosc amb túnels i ponts impressionants, és un exemple definitiu de com un fracàs pot convertir-se en un èxit. Un recorregut que ens permet connectar amb el paisatge d’una manera diferent, accessible per a tothom. A la vora, la Masia La Mota, una antiga casa de labor del segle XVII, restaurada com a hotel, ens convida a allargar l’estada amb vistes a aquests dos parcs naturals que abracen Alcoi.
No deixis que la tardor passi sense tu
La tardor és el moment clau, el període definitiu per visitar el Carrascal de la Font Roja. Els seus arços i freixes es vesteixen de gala, oferint un espectacle de colors que no es pot veure en cap altra estació. El bosc cobra vida amb una intensitat que et convida a submergir-te en les seves profunditats, a respirar l’aire fresc i a connectar amb una història que molts desconeixen.
Aquesta experiència, aquesta connexió amb la natura i la història, és un regal que et farà sentir part d’una comunitat que valora la bellesa del nostre territori. No hi ha error possible si decideixes aprofitar aquests mesos. És ara, abans que els colors de la tardor es desvaneixin, quan has de planificar la teva escapada. Perquè hi ha oportunitats que no tornen, i aquesta és una d’elles.
Després de llegir això, ja no veuràs un parc natural de la mateixa manera, oi?
