Primer arriba l’olor. Un perfum suau però distintiu, que s’escampa abans que puguis veure cap rastre d’aigua. És una d’aquelles olors que delaten que el que tens al davant no és un rierol qualsevol, sinó un indret on la terra parla, respira i brolla.
A mesura que avances, el bosc es fa més dens, la humitat s’enfila per la pell i el soroll de la riera et guia. És un lloc senzill, discret, fins i tot tímid, però carregat d’una història que ha fet d’aquest petit racó una mena de refugi natural.
Un manantial que no ha deixat de brollar
No totes les aigües termals s’amaguen rere entrades de balneari o tiquets d’accés. Algunes, com aquesta, broten lliures a 28,5 graus, fumegen a l’hivern i regalen als visitants un bany inesperat enmig del paisatge.
Aquest racó de l’Alt Empordà ha estat, durant generacions, un petit tresor compartit. Sense grans estructures ni cartells cridaners, la piscina natural s’ha anat formant a partir d’una font que la gent coneixia pel nom i, sobretot, per l’aroma que la precedia.
Un lloc de trobada que ve de lluny
A principis del segle XX, quan el termalisme vivia el seu moment de glòria, famílies senceres passaven aquí les tardes d’estiu. Hi havia un banc i una taula de pedra sota una platanera, i uns antics safareigs on les dones rentaven la roba amb l’aigua calenta natural mentre els infants corrien entre pedres i escuma.
El manantial era part del batec quotidià del poble. Tant, que el 1915 un veí, va deixar en testament una suma important per construir-hi un balneari. No es va arribar a materialitzar, però diu molt de la consideració que es tenia per aquest lloc.
Per què “Font Pudosa”?
La resposta és directa: pel sulfur d’hidrogen que conté l’aigua, responsable d’aquest perfum suau i característic que anuncia el manantial abans de veure’l. És un aigua carbonatada sòdica, considerada mineromedicinal, i tradicionalment s’havia recomanat per afeccions digestives i cutànies.
Però ni tan sols la fama d’aquests beneficis la va salvar del declivi. A partir dels anys seixanta, amb el boom de la costa, la zona va quedar cada cop més oblidada. La degradació va ser lenta però evident, fins que un aiguat, el 1993, va arrasar bona part de la font i la vegetació que l’envoltava.
La revifada d’un espai natural
L’interès pel patrimoni natural i les aigües termals va obrir, a finals del segle XX, un camí de recuperació. El municipi va iniciar un procés de protecció del manantial, i la Universitat de Girona en va estudiar les propietats, reforçant el seu valor terapèutic i cultural.
Entre el 1999 i els primers anys 2000 es van impulsar actuacions clau: una escollera per protegir la riera, la neteja general del paratge i la reforma dels antics safareigs. Un d’ells es va ampliar per permetre que una persona s’hi pogués estirar i banyar, donant lloc a la petita piscina termal actual.
El 2009, el BOE va confirmar oficialment el que la gent sabia des de feia segles: les aigües de la Font Pudosa són mineromedicinals i termals.
Més que aigua: una excusa per aturar-se
La recuperació no només va retornar dignitat al manantial; també va donar vida a l’entorn. A pocs metres d’allà, una zona de barbacoes municipals, reservable per tres euros, s’ha convertit en un lloc ideal per passar el dia. La riera, plena de peixos i tortugues, afegeix un encant inesperat a la visita.
És el tipus de racó que convida a quedar-s’hi: a portar un llibre, a remullar-se els peus, a encendre una barbacoa o a escoltar simplement el moviment constant de l’aigua.
Com arribar-hi
L’accés és senzill. Des de la AP-7, només cal prendre la sortida de Figueres Sud i continuar per la N-II en direcció a Figueres. Des d’allí, una carretera local mena a Sant Climent Sescebes. La font es troba a la via cap a Roses: uns 300 metres després d’un pont, a mà dreta, al costat de la riera.
Des de Barcelona, el recorregut és el mateix, amb un trajecte que s’allarga fins a una hora i quaranta-cinc minuts. A les immediacions hi ha espai per estacionar i, després d’una breu caminada pel sender, s’arriba al manantial.
A vegades, els millors llocs són els que no es busquen, sinó els que s’anuncien amb una olor que ve de lluny. Aquesta petita piscina termal, discreta i persistent, n’és un exemple perfecte.
