Viure a la gran ciutat, una promesa de futur per a milers. Per a molts, la comoditat definitiva. Però darrere d’aquesta brillantor urbana, s’amaga una realitat que pot resultar asfixiant. De vegades, el somni es transforma en una presó inesperada.
Aquesta sensació d’estar atrapat, de viure sota un sostre que esdevé massa petit, no és només una anècdota. És un fenomen creixent. La gent es pregunta si la velocitat i l’accés constant compensen el preu ocult. Estem sacrificant la nostra llibertat per una comoditat que potser no és tan còmoda?
Aquesta és exactament la pregunta que es va fer en José. Després de quatre anys en un pis a Tineo, aquest asturià va prendre una decisió que el va alliberar. Va tornar al seu poble, un dels centenars de petits nuclis asturians que lluiten contra la despoblació. I la seva raó és clara: per a ell, el pis era literalment una gàbia.
La història d’en José no és una excepció. És el reflex d’un malestar. Havia marxat a viure amb la seva parella, que no volia residir al poble. Però la vida urbana, tancat entre quatre parets, no era per a ell. “Per a mi, el pis era com si fos una gàbia”, recorda amb una claredat que travessa la pantalla.
Ara, en aquest racó d’Astúries on ha passat pràcticament tota la seva vida, en José s’ha convertit en l’últim habitant de diverses cases que abans bullien de vida. Treballa pel seu compte, cuida els seus animals i troba ocupacions que omplen el seu dia. El camp, els boscos, la llibertat. És la seva solució definitiva a una vida que abans no el feia feliç.
No és un camí fàcil, ho admet sense embuts. Viure sol al camp té les seves dificultats. “No tens amb qui parlar, no és fàcil viure sol tampoc”, reconeix. Però hi ha un factor que ho compensa tot: la seva feina. Cada dia surt, es relaciona amb altres persones. La seva rutina evita l’aïllament total. Per a ell, la llibertat de treballar és imprescindible.
La llibertat que et roba la ciutat: el secret del camp
En José ha estat llenyataire i es descriu com algú que es dedica a “moltes, moltes coses” relacionades amb el camp. Fins i tot va ser ramader de carn. Quan li van proposar treballar en una empresa, va refusar. El motiu? La llibertat.
Prefereixo estar així; un dia, pel que sigui, no puc anar o no vull, o no em ve de gust i ningú em pot dir res ni he de donar comptes a ningú.
Aquesta autonomia és el que el camp li ofereix i el que la vida en un pis, amb la seva rutina de netejar i cuinar, no li podia donar. “Aquí, com sigui, tens coses a fer tot el dia”, assegura. És una veritat incòmoda per a molts que somien amb la tranquil·litat del cap de setmana i la rutina de l’oficina.
Però no tot és idíl·lic, és important entendre-ho. L’electricitat arriba, sí, però no hi ha enllumenat públic. Quan cau la nit, la foscor és total. L’accés a casa seva no arriba amb cotxe; ha de deixar-lo i caminar. Els serveis bàsics, com hospitals o botigues, estan lluny. Són les petites dificultats que acumulen un cost diari.
En José, però, no atribueix l’abandonament d’aquests llocs només a l’aïllament. Per a ell, el gran error ha estat la manca de suport de les administracions al camp. “Les administracions no van fer per la gent del camp, sempre estaven posant traves”, lamenta. Recorda que els vedells valien més fa trenta anys que ara. Sense incentius, és gairebé impossible mantenir-se.
L’última connexió amb el món: la cartera
Hi ha una imatge que ho resumeix tot. La cartera arriba al seu poble. Per a en José, que pot passar una setmana sencera sense veure ningú, aquesta persona és sovint l’únic contacte amb el món exterior. Una de les poques interrupcions en el seu aïllament voluntari.
La mateixa cartera explica que també visita un altre veí que viu encara més avall, en un lloc sense accés per a cotxes. Cal caminar quinze minuts per arribar-hi. La història d’en José és un mirall d’una realitat que s’esvaeix. Pobles que es queden buits, vides que resisteixen amb una força increïble.
Hem d’escoltar aquestes històries, perquè ens mostren una altra manera de viure. Una alternativa que, tot i les seves dureses, ofereix una llibertat que molts anhelem en silenci. És una reflexió urgent sobre allò que realment valorem i sobre el veritable preu de la vida que hem escollit.
La seva decisió, la seva lluita, és un recordatori que la felicitat no sempre es troba en la comoditat. Potser el secret està en saber viure sense la gàbia, oi?
