A finals del segle XIX, en un racó de la Terra Alta on l’aire és net i la llum es fa daurada sobre la pedra, un jove artista va descobrir que el món es podia mirar d’una altra manera. En aquest poble tranquil, que encara respira l’essència rural de fa cent anys, Pablo Picasso va trobar una revelació que marcaria per sempre la seva obra i la seva manera d’entendre l’art.
El que havia de ser una simple estada de repòs es va convertir en un despertar creatiu. A Horta de Sant Joan, Picasso va aprendre a escoltar la natura, a disseccionar la llum, a veure formes allà on altres només veien muntanyes. Les dues estades, 1898 i 1909, no només el van recuperar físicament: li van donar una nova mirada. Una manera de veure el món entre la senzillesa i l’infinit.
El descobriment d’un jove malalt i curiós
El 1898, un Picasso adolescent, exhaust i malalt, va acceptar la invitació del seu amic Manuel Pallarès per refugiar-se en el seu poble natal. Ningú podia imaginar que aquell retir enmig de camps i muntanyes es convertiria en una experiència fundacional per al futur geni del segle XX.
Allunyat de Barcelona, el jove artista va trobar a Horta una vida que no coneixia: la del ritme lent, del silenci que acompanya el vent, de la gent que encara viu en compàs amb la terra. S’hi va allotjar en una casa modesta, i omplia hores dibuixant animals, camperols, senders i perfils de muntanyes que li resultaven tan estranys com familiars.
A poc a poc, el paisatge el va anar habitant. Les pedres, la llum blanca, l’olor dels olivers i la calma serena del poble es van convertir en una nova manera de veure. Anys més tard diria que allí va comprendre que “el veritable art no és als museus, sinó en l’ànima de les coses.”
El paisatge que li va ensenyar a mirar
Horta de Sant Joan és com un balcó obert al cel. Davant del poble, les imponents Roques de Benet s’alcen com monòlits que observen el temps. La seva geometria natural, tan pura i contundent, va captivar Picasso des del primer instant.
Llum i pedra: aquesta va ser la seva veritable escola. A la Terra Alta va aprendre a simplificar el món en línies, en volums, en formes essencials. Va descobrir que la natura podia ser abstracta, que la realitat tenia moltes capes, i que la llum podia convertir un paisatge en emoció pura. D’aquell aprenentatge en brotaria, anys després, l’arrel del cubisme.
Picasso hi tornaria sempre amb el record: “Tot el que sé, ho he après a Horta de Sant Joan.” Una afirmació que no era exagerada, sinó un homenatge a la terra que li va donar una mirada nova.
El retorn amb Fernande Olivier i el naixement d’una nova mirada
El 1909, ara ja un artista emergent, Picasso va tornar a Horta, aquesta vegada acompanyat de Fernande Olivier. Tornava no per curar-se, sinó per retrobar les arrels creatives que l’havien transformat.
Aquell estiu va pintar de manera incessant. El paisatge que abans havia observat amb ulls d’aprenent, ara el descomponia amb una precisió quasi científica. Cases, camps i muntanyes es van convertir en estructures geomètriques. La llum ja no era només inspiració: era llenguatge.
Els veïns encara en parlen: Picasso caminava sol al trenc d’alba, buscant l’angle, el contrast, la forma. Horta es va convertir en el seu laboratori. I d’aquell laboratori sorgiria l’impuls definitiu del cubisme.
El poble que conserva intacta la petjada de Picasso
Avui, més d’un segle després, Horta de Sant Joan continua detenint el temps. Els seus carrers empedrats, les places porticades i les cases de pedra mantenen la mateixa calma que va captivar el jove Pablo. Aquí, la memòria no s’exhibeix: es respira.
Al Centre Picasso d’Horta es poden veure reproduccions d’obres, cartes i fotografies que revelen la intensitat d’aquells estius. L’antic convent de Sant Salvador conserva el silenci que acompanyava els seus dies de treball, i just a les afores descansa el venerable oliver mil·lenari Lo Parot, que fa més de 2.000 anys que guarda secrets de vent i de terra.
La gent del poble parla de Picasso amb naturalitat, sense grandiloqüències. La seva presència és part del paisatge, com les roques o els olivers. Aquí no hi ha presses ni rutes comercials, només la invitació a mirar amb atenció i deixar-se transformar.
L’essència que no envelleix
Horta de Sant Joan és més que un destí d’art. És un recordatori que la inspiració viu en els llocs on el temps s’alenteix. El sol que un dia va il·luminar els quadres de Picasso encara encén les façanes del poble amb la mateixa intensitat. El vent que feia ballar els olivers continua movent les fulles amb la mateixa música.
Els visitants que arriben a Horta no només trepitgen un territori: trepitgen una història. Cada racó conté una part del jove Picasso que, sense saber-ho, es preparava per revolucionar l’art del seu temps.
On tot va començar a tenir forma
“Tot el que sé ho he après a Horta.” Aquesta frase, pronunciada ja fa més d’un segle, continua rebotant entre les Roques de Benet com un eco fidel. En aquest racó de Tarragona, la màgia que va transformar Picasso continua intacta, esperant aquells que vulguin aprendre a mirar de nou.
Potser per això, qui visita Horta surt amb la sensació que alguna cosa ha canviat. Que la llum pesa diferent. Que les formes s’ordenen d’una altra manera. Que el paisatge parla. Potser, com el mateix Picasso, també aprenen a veure el món amb una nova mirada.
