La comunitat matemàtica continua continguent l’alè davant els darrers esdeveniments tecnològics. Després del terratrèmol provocat el passat sis d’octubre amb la publicació de més de set-cents resultats matemàtics generats per un model de frontera d’OpenAI, la maquinària no s’atura. (Si, nosaltres també alucinem amb aquest ritme). Ara, el laboratori de intel·ligència artificial liderat per Sam Altman assegura haver aconseguit avenços en tres problemes científics d’una complexitat extrema.
No parlem només de nombres purs en aquesta ocasió, sinó d’un salt que frega àrees tan diverses com la física teórica i la informàtica. Un dels punts forts torna a ser de caire matemàtic, però els altres dos sacseixen de ple els fonaments d’altres disciplines. La qüestió no és menor (i el nostre futur digital depèn directament de com s’integra tot això), ja que la comunitat acadèmica té ara mateix la última paraula per avaluar la validesa real d’aquests assoliments.
Tres fites que posen a prova la ciència
En el terreny de les matemàtiques, el model intern d’OpenAI ha contribuït en teoria al esclareiximent del cèlebre problema de Kakeya. Es tracta d’una conjetura que porta dècades, concretament més de trenta anys, amb els investigadors completament enfrascats intentant entendre les propietats dels conjunts que contenen un segment de longitud unitat en totes les direccions. (Una definició que ja de per si fa mal de cap).
Però la cosa no acaba aquí perquè el segon resultat aterra directament en el camp de la informàtica teórica. Aquí s’afecta la coneguda com a hipòtesi del temps exponencial, una tesis que sosté que determinats problemes computacionals complexos no es poden resoldre mitjançant algoritmes exactes en un temps subexponencial. El nou model posa en dubte aquesta premissa, qüestionant allò que fins ara es considerava una veritat inamovible dins del sector.
El tercer pilar es mou en l’àmbit de la física teórica abordant la cromodinàmica quàntica. Aquesta és la teoria encarregada de descriure la interacció forta entre els quarks i els gluons, un altre trencaclosques majúscul per a la ciència moderna. Tanmateix, a diferència de l’avalot muntat a principis d’octubre, l’empresa no ha llançat aquests tres resultats de forma massiva al vent digital.
La estratègia de silenci i col·laboració
La raó d’aquesta prudència is evident per a qualsevol que segueixi el sector de prop. L’organització vol evitar a tota costa rebre la mateixa pluja de crítiques que va patir per part dels investigadors fa poques setmanes. (A vegades val més frenar a temps que córrer cap al precipici). No tenen una altra opció si volen mantenir una relació mínimamente cordial amb els acadèmics.
Per intentar reconduir la situació, des del laboratori reconeixen obertament que el seu procés de publicació continua evolucionant segons els comentaris rebuts. A hores d’ara, consideren que el més adequat és tractar aquests manuscrits simplement com una forma de dades d’investigació sense processar. Un enfocament diferent per evitar que el xoc entre la intel·ligència artificial i la ciència tradicional acabi en un carreró sense sortida.
El nostre procés de publicació segueix evolucionant en resposta als comentaris de les comunitats acadèmiques d’aquestes disciplines, considerant aquests manuscrits com una forma de dades d’investigació sense processar.
Per transformar aquest material cru en autèntic coneixement científic, s’estan provant vies inèdites de col·laboració. S’ha contactat directament amb experts externs perquè assumeixin una funció de coordinació, organitzant grups de treball específics. Segons assenyalen, aquests mateixos especialistes han recomanat tres estratègies de publicació totalment diferents segons la naturalesa de cada problema.
En el cas de les matemàtiques, l’aposta passa per publicar directament el contingut generat per la màquina i deixar que els investigadors s’organitzin lliurement per explicar-ho. Pel que fa al resultat informàtic, la fórmula combina un grup extern de col·laboradors amb l’obertura del contingut perquè qualsevol pugui examinar-lo i avançar a partir d’aquí. Finalment, per al bloc de física, es delega completament en les mans d’un grup extern la decisió sobre la publicació dels materials.
El filtre real de la comunitat
Arribats a aquest punt, cal recordar una premissa essencial que no podem oblidar sota cap concepte. Que un model de tecnologia avançada entregue una demostració formalitzada no significa automàticament que el problema científic estigui resolt del tot. La comunitat acadèmica ha de comprovar minuciosament que els raonaments tenen validesa real.
Això implica verificar que la formalització encaixa en l’enunciat apropiat i que les conclusions resisteixen sense fissures el dur escrutini dels experts. Encara no tenim la certesa absoluta de si la institució acadèmica donarà el seu vistiplau a tot aquest paquet de resultats que posen damunt la taula. Tot i això, la velocitat a la qual es mou tot plegat ens indica que probablement no haurem d’esperar gaire per veure el desenllaç d’aquesta història.
La intersecció entre els algorismes de frontera i la recerca pura continua avançant cap a un territori desconegut on ningú té el manual d’instruccions definitiu. Estem assistint en directe al moment exacte en què la teoria es troba amb la pràctica sintètica, i el nostre calaix de dubtes no fa més que créixer. Com acabarà aquesta nova prova de foc per al coneixement humà?
