Totes som aquí buscant el secret, el truc definitiu per viure més i millor, oi? Sembla que el ritme frenètic de la vida moderna ens allunya d’aquesta meta tan desitjada, forçant-nos a mirar lluny, cap a les superaliments exòtics o les dietes de moda. Però i si la veritable clau estigués molt més a prop, en la senzillesa d’una vida connectada a la terra i a la gent? El que està passant ara mateix en un racó d’Espanya ens obre els ulls de bat a bat.
Imagina una regió sencera amb l’ambició de transformar-se en la setena Zona Blava del món, un títol que només ostenten uns quants llocs privilegiats on la gent no només viu més anys, sinó que ho fa amb una qualitat de vida que nosaltres només podem somiar. Aquesta aspiració té un nom i un rostre: el d’en Manuel Prada Merayo, conegut per tothom com “Carabín”, un home que, als seus cent anys, continua baixant cada dia a l’hort.
Sí, ho has llegit bé. En Carabín, amb un segle de vida a l’esquena, és la inspiració viva d’aquesta autèntica revolució silenciosa a la comarca del Bierzo, a Lleó. El Consell Comarcal d’El Bierzo ha posat els seus ulls en ell i en el seu estil de vida com a model a seguir. No és cap miracle aïllat, sinó la suma d’uns hàbits profundament arrelats que revelen una solució gairebé oblidada per a la longevitat i el benestar.
La rutina d’or d’en Carabín: l’hort com a gimnàs i rebost
Cada matí, en Carabín es dirigeix al seu hort de 200 metres quadrats a Toral de Merayo, on conrea pèsols, tomàquets, porros, cebes i pebrots. Aquesta activitat física diària, que per a ell és senzillament part de la seva existència, és exactament el tipus de moviment constant i de baixa intensitat que els estudis sobre les Zones Blaves identifiquen com a imprescindible. No són sessions de gimnàs intenses, sinó la feina que el camp exigeix.
La seva alimentació és un altre punt clau. La taula d’en Manuel és un reflex directe del seu hort: verdures de temporada, ous frescos de les seves gallines i menjars casolans, preparats amb la saviesa de generacions. Aquí no hi ha ultraprocessats ni menjar ràpid; només allò que la terra dóna a prop de casa. (I potser és el que el nostre estómac, i el nostre pressupost, demanen a crits).
El meu secret? La terra i la gent. No hi ha més.
Aquesta continuïtat en l’activitat i la dieta no és una moda que hagi adoptat, sinó el fil conductor de tota una vida. Des de jove, en Carabín va treballar el camp, va cuidar el bestiar i va cultivar vinyes. Més tard, va portar una cantina i una ferreteria. Fins als 95 anys va conduir, i ara, amb 100, manté una autonomia envejable, sempre vinculat al seu poble natal.
La xarxa invisible que sosté una vida plena
Però la longevitat d’en Carabín va molt més enllà de l’alimentació i l’exercici. La seva història és la d’una xarxa de relacions humanes que s’ha mantingut activa al llarg dels anys. Viu amb la seva germana Pilar, a qui va acollir, i compta amb el suport d’Ana, una veïna de tota la vida, i de Leidy, que l’assisteix en les seves cures. Això ens recorda que la connexió amb la comunitat és un pilar ocult de la salut.
En Carabín va ser també regidor de Toral de Merayo durant vuit anys. La seva cantina i ferreteria van ser durant dècades punts de trobada essencials, on els veïns no només compraven, sinó que compartien converses i partides de cartes. Fins i tot la seva casa va albergar l’únic telèfon i un dels primers televisors en color del poble, convertint-se en un centre social on s’arribaven a reunir un centenar de persones per veure la programació. Aquest sentit de pertinença i la implicació activa en la vida social són elements que no podem subestimar.
Va participar en obres de pavimentació, canalització d’aigua i control d’inundacions, i va fundar la Ronda El Salvador, un grup de cant popular. També va tocar l’orgue i va publicar un llibre de poemes, “Flores del Bierzo, amores y versos”, el 2011. Llegir i escriure, com la lectura diària d’en Quixot que ha repetit quatre vegades, mantenen la seva ment activa. Veiem, doncs, que l’activitat intel·lectual i creativa també juga un paper crucial.
El Bierzo i la seva aspiració a ser un model mundial
La història d’en Carabín s’emmarca en la iniciativa Bierzo2030, que busca identificar i promoure experiències de vida lligades a la longevitat i l’arrelament territorial. L’objectiu no és només comptar centenaris, sinó estudiar les condicions que permeten a la gent gran mantenir rutines, vincles i autonomia. És una oportunitat única per a la regió d’esdevenir un referent global en l’art de viure més i millor.
Les Zones Blaves són un fenomen reconegut a nivell mundial, des d’Okinawa fins a Sardenya. Ara, El Bierzo es postula amb força per unir-se a aquest selecte grup, inspirat per l’exemple d’en Carabín. La seva vida, marcada per l’hort, una dieta de proximitat, una existència activa, la lectura, els afectes familiars i veïnals, i un profund sentit de pertinença al seu poble, és un manual de vida que ens arriba directament al cor i al cervell.
El que ens revela en Carabín i l’aposta del Bierzo és que el futur de la nostra salut no està només en la ciència més puntera, sinó en la saviesa ancestral. No hi ha temps a perdre si volem recuperar aquests hàbits que tant benefici poden aportar al nostre benestar i al de les futures generacions. Aquest és un tren que ningú hauria de voler deixar escapar.
Al final, en Carabín ho resumeix amb una frase plena de saviesa i humor: “El que vingui ja és regalat. Jo aquí estic de regalao.” I tu, estàs preparat per abraçar els secrets d’una vida llarga i plena que la tradició i la terra ens han estat ensenyant durant segles?
