Venècia està lliurant una batalla èpica contra el mar, i per primera vegada en segles, les notícies no són bones. La icònica ciutat dels canals s’enfonsa a un ritme de dos mil·límetres per any, una xifra que, sumada a l’imparable ascens del nivell del mar, dibuixa un escenari apocalíptic per a finals de segle. Tanmateix, la ciència ha decidit passar a l’ofensiva.
Ja no n’hi ha prou amb el MOSE, el sistema de dics mòbils que actualment protegeix la llacuna. La comunitat científica internacional ha posat sobre la taula quatre megaproxectes viables que sonen a ciència-ficció, però que podrien ser l’única esperança real perquè Venècia no acabi sent la nova Atlàntida. (I no, no s’hi val a posar més sacs de sorra).
La injecció d’aigua: aixecar la ciutat des de sota
Un dels projectes més ambiciosos i sorprenents consisteix a injectar aigua de mar en els aqüífers profunds sota la ciutat. La idea és senzilla però tècnicament extrema: en introduir aigua a alta pressió a uns 700 metres de profunditat, les capes de sorra s’expandirien, provocant un aixecament del sòl venecià.
Segons els estudis de la Universitat de Pàdua, aquesta tècnica podria elevar la ciutat fins a 25 o 30 centímetres en tot just una dècada. Seria un respir vital per a Sant Marc, la zona més baixa i castigada per l'”acqua alta”. És, literalment, inflar el sòl sobre el qual caminen els turistes per mantenir-los a la vora de les onades.
Tancar l’Adriàtic: la solució radical
Si Venècia s’inunda perquè l’Adriàtic empeny, per què no tancar l’Adriàtic? Aquesta proposta suggereix la construcció d’un dic gegantí a l’Estret d’Otranto, on el mar s’estreteix. Això permetria controlar el nivell de l’aigua en tot el mar interior, protegint no només Venècia, sinó tota la costa italiana i croata.
Parlem d’una obra d’enginyeria sense precedents que transformaria l’Adriàtic en un llac controlat. El cost seria astronòmic i l’impacte ecològic massiu, però els experts adverteixen que, si el desgel dels pols continua al ritme actual, les solucions locals com el MOSE es quedaran curtes en menys de 50 anys.
L’anell de protecció i la renaturalització
No tot és formigó i acer. El tercer projecte aposta per l’enginyeria verda. Es tracta de reconstruir les marjals i bancs de sorra que protegien la llacuna de forma natural. Aquestes defenses biològiques actuen com esponges que absorbeixen l’energia de les marees abans que arribin als palaus venecians.
Complementant això, es planteja la creació d’un anell exterior d’esculls artificials. Aquests esculls no només frenarien l’onatge, sinó que ajudarien a restaurar la biodiversitat marina, creant un escut viu que creixeria al mateix ritme que puja el nivell del mar. És la ciència aprenent de la natura per salvar la cultura.
Dics de nova generació: més enllà del MOSE
L’actual sistema MOSE té data de caducitat. Per això, el quart megaproxecte proposa una evolució total: barreres fixes i submergibles de resposta intel·ligent. Aquests murs, controlats per Intel·ligència Artificial, s’activarien de forma selectiva segons la direcció del vent i la pressió atmosfèrica, optimitzant l’intercanvi d’aigua per no asfixiar la llacuna.
La inversió necessària per a qualsevol d’aquestes opcions és colossal, però el cost de no fer res és la pèrdua total d’un dels tresors de la humanitat. El temps dels debats teòrics s’ha acabat; ara toca decidir quin preu estem disposats a pagar per mantenir a la superfície la Serenissima.
Venècia segueix sent aquell lloc màgic on el temps sembla haver-se aturat, però sota l’aigua, el rellotge corre més ràpid que mai. Arribarem a temps per veure aquests projectes fets realitat o ens acomiadarem dels seus canals per sempre?
