Des dels govern socialista espanyol, es dóna gairebé per descomptat que passaran els pressupostos per a l’any vinent amb els vots favorables del grup socialista, d’Iniciativa-Izquierda Unida i d’Esquerra Republicana, més potser els del Partit Nacionalista Basc. Aritmèticament, és una majoria tan bona com qualsevol altra. Políticament té riscos. En té per als socialistes, perquè visualitza una mena de front d’esquerres que els allunya de les fórmules de superació de la crisi dels altres països d’Europa. Alemanya vol sortir de la crisi baixant impostos. Espanya creu que s’han de pujar impostos. Si quan arribin les pròximes eleccions resulta que la fórmula alemanya ja els ha tret de la crisi i Espanya encara hi és, Zapatero patirà.
Deixem de banda la possibilitat que el PNB acabi votant els pressupostos a canvi que no li prenguin la diputació d’Àlava. En el codi genètic del PNB hi ha aquesta alternança perpètua entre la radicalitat verbal i un pragmatisme extrem en l’actuació: sense que això sigui un retret, és i ha estat sempre –contra el que diuen els tòpics- el partit més fenici de la política espanyola. Deixem també el cas d’Inicaitiva i Izquierda Unida, perquè són els més beneficiats per la fórmula i la imatge del front d’esquerres. Centrem-nos en el cas d’Esquerra. Si Esquerra vota a favor dels pressupsotos assumeix una sèrie de riscos estratègics, des del punt de vista dels seus interessos de futur, molt considerables. Els podríem resumir en un: lliguen el seu futur al de Zapatero. I això que a principis de legislatura era una opció molt interessant, no sé si ara ho és tant.
Si Esquerra acaba votant a favor dels pressupostos de Zapatero, se suposa que serà a canvi d’algunes coses rellevants en la carpeta catalana. El traspàs de l’aeroport del Prat o TV3 al País Valencià. Perfecte. Res a dir. És una molt digna reedició del vell peix al cove pujolià, tan criticat en el seu moment, però que encara no ha estat substituït per una estratègia més efectiva. Amb una pega: Pujol ho podia fer amb UCD, el PSOE i el PP, i per tant com hi havia més d’un comprador possible, el preu podia ser una mica més alt. Si Esquerra només ho pot fer amb el PSOE, el preu és més baix. No parlo d’ideologia, sinó de mercat polític. I la política té un punt també de mercat, afortunadament.
Però el problema és que en aquests pressupostos, precisament, la carpeta catalana, tot i ser sempre important i essencial per a un partit nacionalista, no és l’única carpeta decisiva. Aquests pressupostos contindran una pujada d’impostos, una recepta per quadrar els números de l’estat i marcaran un futur econòmic a curt termini. Ajudaran o dificultaran la sortida de la crisi. Si, al marge de la carpeta catalana, aquests pressupostos i les polítiques econòmiques i fiscals que se’n deriven, acaben irritant les capes mitges, acaben castigant amplis sectors de la població que viuen de la seva feina i del seu sou, Esquerra apareixerà davant d’aquests sectors com a corresponsable d’una via que creuen que els perjudica. No parlo d’esquerres i dretes. Parlo de gent que se senti tractada injustament per unes mesures econòmiques i fiscals. Aquestes capes mitges són molt importants a Catalunya. I són una part decisiva de la clientela electoral d’Esquerra. Si Esquerra vol créixer –o no vol decréixer-, aquests sectors assalariats i menestrals de Catalunya li són essencials. Si vol disputar vot amb Convergència, se la juga en aquests sectors socials. Ras i curt: aquests pressupostos seran jutjats, també pels catalans, més que mai, amb un doble interès: la carpeta catalana i la carpeta econòmica i fiscal. No n’hi ha prou amb aprovar la catalana. O dit d’una altra manera, l’aeroport del Prat és molt important, però si els pressupostos irriten per la via econòmica i fiscal a les classes mitges d’aquest país, no n’hi haurà prou amb l’aeroport del Prat per fer-los bons.
