L’historiador Albert Claret (Barcelona, 1986) ha explicat la història dels esplais catalans en el llibre Transformar educant (Esplac, 2016). El món del lleure, un món tan petit però tan immens, té poca presència als mitjans, i conviu amb una manca de reconeixement que fa que educar en el lleure des del voluntariat encara sigui més difícil. En aquesta entrevista, Claret rep El Món a la seu d’Esplac per mirar enrere i valorar la feinada que fa dècades que fan aquestes entitats, i per analitzar-ne el present i el futur.
Com contacta Esplac amb vostè per encarregar-li Transformar educant?
Esplac m’explica que des de fa temps es vol fer un projecte de recuperació de la història dels esplais, perquè no hi ha cap document, llibre o obra que ho expliqui de manera integral. Sí que hi ha arxius històrics d’entitats en concret, però no un sol llibre que ho connecti tot plegat. L’encàrrec era molt ampli. Crec que ara era un bon moment per fer el llibre. De fet, mai no és mal moment per reivindicar l’educació en el lleure. Encara estem a molta distància d’altres països europeus, hi ha molt camí a recórrer per equiparar-nos en d’altres llocs on l’educació fora de l’escola té un reconeixement social molt alt, i un suport a nivell d’estructures, recursos i finançament molt superior, i fins i tot juga un rol molt més central en l’estratègia educadora per als infants i joves. Per tot això és un bon moment fer ara el llibre, ja fa anys que aquest sector que s’ha anat gestant amb una sabata i una espardenya, durant la dictadura franquista i els anys 80-90, s’intenta consolidar. Ara hi ha un moment de certa maduresa organitzativa, fins i tot metodològica. Ara és un moment propici per fer un salt endavant i acabar de consolidar un sector que en els darrers anys ha jugat un paper molt important, però que encara li falta el reconeixement social que mereix.
El món del lleure és un dels sectors que més li costa consolidar-se? Els esplais dels anys 60-70 ja voregen la meitat de segle, i tot i això l’educació en el lleure no gaudeix de gaire estabilitat estructural
De fet hi ha entitats molt més antigues, tot i que són excepcionals. L’organització més antiga com a ininterrompuda que apareix al llibre va néixer el 1939! El món del lleure està consolidat pel que fa a la pròpia organització i tasca que s’hi realitza. El que no està consolidat és el reconeixement a tots els nivells. És a dir, si parles amb les famílies i algunes administracions locals, normalment reconeixeran el paper que es juga. Però a nivell social hi ha molts equívocs. Si surts al carrer i preguntes a la gent si sap què és un esplai i què s’hi fa o què s’hi deixa de fer, segurament hi haurà molts errors. També cal apuntar que la societat tendeix a hàbits més individualistes i consumistes, i els esplais són un antídot contra tot això des del seu naixement. I continuen sent-ho eh. Un esplai és una proposta d’educació col·lectiva, de presa d’habilitats per la convivència i l’autoorganització entre persones, és un espai on s’aprèn què vol dir organitzar-se gràcies a la pràctica, on també aprens què vol dir la democràcia en un sentit de presa de decisions horitzontal. Avui en dia encara fan falta més entitats així que quan van néixer els primers esplais, potser. Als anys 60-70 eren necessàries perquè la societat no tenia cap més oferta per a grans i joves, i avui en dia podríem dir que hi ha massa ofertes, però parteixen d’una concepció totalment consumista i molt individualitzadora.
El món del lleure s’està professionalitzant massa?
El lleure abans no estava regulat. Una de les tendències que hi ha és la híper regulació de qualsevol activitat, i en l’àmbit educatiu que té a veure amb la infància és encara més extrem. No és un tema que afecti només l’educació en el lleure. En aquest món hi ha sempre una doble contradicció: l’associacionisme educatiu voluntari es reivindica com a professionals de la tasca d’educadors, però alhora es fa sense ànim de lucre, i des d’una aposta per la implicació cívica i comunitària. Això provoca uns estira i arronsa complicats. Justament es reivindica que la tasca de monitors i monitores d’esplai o caps escoltes no es consideri inferior ni menys preparada o valuosa que la que es realitza en altres àmbits educatius, però alhora hi ha una sèrie de titulacions i formacions que s’exigeixen.
I quin remei hi ha?
Des de l’administració es perd el nord. Al final, tot es basa en qui assumeix les responsabilitats. I en el cas del lleure està clar que qui les assumeix és l’equip de monitors. Està claríssim. Els responsables són els qui s’encarreguen, voluntàriament, i dedicant el seu temps lliure, a fer realitat tot aquest món. I d’altra banda, l’administració no està disposada a responsabilitzar-se de res. Que hi ha algun problema amb l’alimentació, amb l’aigua, si hi ha algun accident, o el que sigui, l’administració no vol saber-ne res. Estem en una estratègia contínua de tirar la pilota a la teulada de l’altre, i el problema és que el teulat dels esplais està a sota de tot, i totes les pilotes hi acaben caient a sobre. A l’entitat, que treballa amb el pressupost que té, des del voluntariat, i amb gent molt jove, de cop i volta se li exigeix un nivell de preparació, assegurances i de responsabilitats que… té sentit eh, i s’ha de fer, però cal tenir en compte que tot això es fa possible des del voluntariat i des de la forma més desinteressada possible, i amb una mancança de recursos abismal. No es donen prou facilitats ni recursos perquè els esplais puguin assumir tota aquesta càrrega. I aquí per sort hi entra el paper important de les federacions, com la d’Esplais Catalans (Esplac), que assumeixen part d’aquestes situacions.
El relleu és un altre dels pals de paller dels esplais. Quan els monitors tenen més experiència i poden consolidar amb facilitat el projecte, és quan precisament decideixen marxar i deixar-ho tot en mans més inexpertes. Aquesta és part de la màgia dels esplais, però no és també un gran perill?
Això passa en tot el moviment associatiu i juvenil, el relleu és la màxima virtut, perquè garanteix una regeneració permanent, i que les entitats siguin fidels als seus principis, i se superin crisis i problemes gràcies a posar l’entitat per davant de qualsevol personalisme. Però també té un problema, i crec que cada vegada hi ha una tendència a escurçar encara més aquestes etapes. Si mires les fotografies dels esplais antics hi ha molts dirigents que voregen la trentena, i que no veien contradiccions en treballar o formar una família pròpia i alhora ser monitors. Ara hi ha un canvi, hi ha hagut un creixement juvenil progressiu dins del món del lleure.
I això és bo o dolent?
Hi ha una part bona, i és que els monitors sempre estaran molt connectats amb la realitat, les necessitats, el llenguatge i la manera de fer, la cultura generacional del que representa un esplai. Però també té una problemàtica, i és que tens uns terminis de permanència molt curts. També cal tenir en compte que hi ha moltes dificultats per trobar maneres de treballar idònies. Sempre passa que unes poques persones assumeixen moltes responsabilitats i que es deixen l’últim alè en diversos projectes, i acaben marxant molt cremades de les entitats. Això passa a tot arreu eh, en tota organització juvenil passa, siguin diables, colles castelleres, etcètera. Són projectes molt absorbents, i estàs en una fase de la vida en la qual estàs construint la teva pròpia identitat, i la construeixen en base a tot això. I un equip de monitors també és una colla d’amics, i alhora és un projecte personal. Tot es barreja una mica. I té tot això, que és molt bo, vital i honest, però també és esgotador. I ei, que gairebé és una addicció eh, l’esplai pot esdevenir una de les grans addiccions, segurament de les més sanes i saludables, de les que tenen un retorn més positiu de totes, al contrari que la resta d’addiccions. Però, per tant, et pot deixar molt esgotat. Alguns esplais han superat entrebancs creant grups d’antics monitors, o fent participar molt més les famílies. Això dóna estabilitat al projecte, i una amplitud i profunditat molt enriquidora.
Al llibre també s’hi destaca la importància dels locals. Passen els anys i encara és una de les grans problemàtiques del moviment de l’educació en el lleure
Sí, i els esplais que no tenen local, o no en tenen un en condicions, són la majoria eh. I s’accentua en poblacions grans i ciutats. Té a veure de manera directa amb una manca de voluntat política, claríssimament. La tasca dels esplais s’ha consolidat, sí, però no s’ha consolidat prou el reconeixement social, i això també és una trava per a tenir un espai propi. Hi ha molts països d’Europa i d’arreu del món on és quasi impensable que l’entitat similar a l’esplai del barri no pugui disposar d’un local. A vegades expliques a fora segons quines situacions que hi ha aquí, i veus que és absurd, no ho entenen. Tothom s’omple la boca a l’hora de dir que els esplais són molt importants, i que està molt bé que gent jove estigui disposada a dedicar el seu temps lliure a educar infants, però malauradament hi ha molta hipocresia en aquests discursos.
També hi ha dificultats econòmiques
Sí, i que es relaciona amb aquesta manca de reconeixement tant social com de l’administració. Les ofertes d’activitats que fan els esplais són les més accessibles, tenen un cost ridícul. Precisament perquè la gent que les tira endavant no en pretén cobrar res. Almenys a nivell monetari, perquè es cobren moltes altres coses en altres sentits. Tot i així, hi ha famílies que no ho poden assumir, sobretot si tenen diversos fills, estan a l’atur o tenen problemes a casa. També cal dir que pot costar fer determinades inversions en material, o que el pressupost d’uns campaments o colònies se te’n va pràcticament pels autocars, o que encara avui dia no hi ha prou descomptes en el transport públic.
Amb aquest llibre ha pogut fer una mirada històrica i acurada a l’evolució dels esplais. Què pot posar més en perill els esplais: el relleu intern, la manca d’un local propi, el reconeixement públic o la manca de recursos econòmics?
No diria el relleu, perquè les dinàmiques d’organització interna poden variar molt d’una entitat a una altra, i fins i tot poden canviar molt dins d’un mateix esplai amb el pas dels anys. Al final, si hi ha una certa continuïtat, no és dels factors més problemàtics. El tema dels locals és realment complicat, però també és cert que hi ha moltes entitats que han tirat endavant projectes brutals, amb desenes de nanos, sense tenir un local propi. El que és més crític, a la llarga, i el que històricament ha estat més reivindicat, és el reconeixement. Però enllaço el reconeixement públic amb la manca de recursos econòmics, perquè crec que està lligat. L’administració pública subvenciona en funció del reconeixement formal que té una entitat o associació. I això depèn de l’opinió pública del moment. Per tant, l’eix d’aconseguir el reconeixement públic i, alhora, el suport de l’administració és el binomi central que hi ha des del naixement dels esplais. És el centre de les reivindicacions del moviment, també a nivell de país. I cal dir que els esplai han contribuït una barbaritat en la consolidació d’una societat democràtica, i en l’educació de moltes persones.
El periodista i director fundador del Diari ARA, Carles Capdevila, reivindicava l’entusiasme sospitós dels monitors, en un article publicat el maig de 2009 a l’AVUI. És poc freqüent, encara, que es valori i feliciti la tasca dels monitors d’esplai
Un cop més, val la pena comparar-se amb Europa. A molts països el fet d’haver estat monitor d’esplai, cap d’escoltes o voluntari en una entitat és quelcom que afegeixes i destaques al currículum. Fins i tot en l’àmbit empresarial més pur i dur, haver estat monitor es considera una potencial evidència de tota una sèrie d’habilitats adquirides i d’unes capacitats de lideratge. Fins i tot el fet d’haver estat monitor pot fer decantar la balança a l’hora de buscar feina. Si has estat al capdavant d’una entitat voluntària, responsable de tanta canalla, demostres moltes coses. En canvi, això aquí és ben diferent, en general. Ara potser està començant a canviar, però fins fa quatre dies a ningú no se li ocorria posar això al currículum. Encara hi ha una visió predemocràtica, pròpia de la dictadura, que el qui s’implicava en projectes realment buscava problemes. “Si aquest està ficat en tantes coses segur que té idees polítiques, pensa massa i possiblement protestarà i exigirà massa”. I encara estem en això. I aquest fet demostra una manca estructural de cultura democràtica que hi ha a Catalunya i a l’Estat espanyol, per la història que hem tingut i la dictadura que hem hagut de patir. Ara estem a anys llum d’aquella època, però encara hi ha molts clixés associats: que si hippies, ingenus, kumbes, amb la guitarreta… Ei, sí, hi ha una part de tot això, i tant, i sempre s’ha reivindicat. Tant de bo tots tinguéssim una mica més de mirada d’infant al llarg de la nostra vida. Per què no? Treballar amb infants et permet mantenir aquesta il·lusió i aquesta manera de ser. És cert. Però alhora, osti, tot el que implica ser monitor de l’esplai, o formar part d’un equip de nanos de 17, 18, 19, 20 anys que tiren endavant un projecte d’aquestes magnituds, amb 60, 70, o 100 infants…! I totes les gestions legals i jurídiques que cal fer, amb famílies, l’administració, tot el que cal fer per resoldre conflictes, les gestions humanes internes, desenvolupar projectes pedagògics… és que carai, quina quantitat de coses! S’aprèn més estant quatre anys com a responsable d’un esplai que quatre anys a la universitat. Hi ha moltes habilitats que les tindràs més garantides en un esplai que a la universitat. Per moltes classes on hagis anat, no t’hauràs posat al capdavant de cap gran iniciativa, però en canvi a l’esplai molta gent dependrà de tu. Dit això, és evident que el món dels esplais té una baixa autoestima, associada a aquest dèficit de cultura democràtica.
Mirem endavant. Quins són els grans reptes dels esplais per a consolidar-se en un futur?
Una de les coses que cal seguir fent, i que per sort no s’ha de començar des de zero, és innovar-se i integrar totes les realitats que hi ha al davant. És un repte que ja s’està fent, és el repte permanent i continu. Un altre element connecta amb tot el que hem anat parlant: cal fer una passa endavant en el retorn social de tota la feina que es fa. La tasca que es realitza és brutal, les famílies ho saben, i algunes administracions també, però encara no hi ha prou visualització de tot el que es fa. Cal treballar molt en aquest sentit, cap a l’opinió pública. Com també cal avançar en les infraestructures, perquè al final necessites recursos per tirar endavant els projectes. Això és més trist, perquè canviar l’opinió pública i generar una nova cultura associativa on no n’hi havia demana temps i fins i tot canvis generacionals. Però els recursos…? No són complicats, al final és pura voluntat política. Per què inaugurar el local d’un esplai no és una fita representativa d’una bona legislatura? Ho hauria de ser, perquè beneficia les famílies, la infància, i al final a tota la societat. Poques coses es poden fer que beneficiïn més gent que cedir o obrir un local perquè un esplai hi pugui fer les seves activitats. El repte és aquest, que el dia de demà un alcalde o alcaldessa demostri que està al costat del poble si obre locals per a les entitats, o que aquesta acció sigui una promesa electoral vàlida i valorada.
Dit així, no sembla que aquesta problemàtica es pugui arreglar pel fet que Catalunya sigui independent. Perquè ara ja depèn només del Govern de la Generalitat i dels ajuntaments. Això no és culpa d’Espanya
Evidentment, això no és culpa d’Espanya. A vegades sembla que parlem del país que volem construir i es fan propostes que no tenen res a veure amb el marc jurídic administratiu que té el país. Hi ha una hipocresia descarada en determinades propostes que es fan pensant en una República del demà, i que benvinguda sigui eh i tant de bo la tinguem. Però les competències d’educació i les de joventut estan transferides a la Generalitat. Les de joventut des del 1978, o des del 1979 si vols, amb l’Estatut. Sí que és cert que en educació encara hi ha una part dels currículums escolars que depenen de l’Estat. Però escolars. Per tant, quina és l’excusa? S’han fet moltes coses, és evident, però és que venim de zero eh, venim d’una dictadura. Tot el que facis a partir d’aquí estarà bé. S’ha avançat moltíssim, però hem passat de ser un reducte del feixisme europeu a ser una societat mitjanament homologable a la normalitat democràtica europea. Fins aquí tots contents. Però hi ha moltes coses que es reclamaven en els anys 80 i que ja es podrien haver resolt dins del marc competencial. No tenim un model semblant al que té Suècia perquè no ens dóna la punyetera gana. Però deixant de banda això, potser no cal ser un país amb un estat del benestar brutal perquè determinades entitats puguin tenir un cert suport a nivell de recursos i finançament prou potent. Hi ha morterades de diners per gastar en coses absurdes o qüestionables, i sense cap retorn social. Si un petit percentatge de la despesa en tot això s’apliqués, en aquest cas, en l’associacionisme educatiu, el panorama canviaria. Sí que existeix una consolidació, el moviment dels esplais està consolidat, però continuem tenint tant cap per poder recórrer…! Hi ha una quantitat de municipis i comarques on encara no s’ha estès el sector…! I d’on n’hi ha més, hi ha tantes entitats que van amb una mà al davant i una al darrere… Hi ha molta cosa a fer. I també hi ha una consolidació del discurs, és cert. Però el que falta consolidar és tot el que no depèn només dels moviments educatius. Quants infants i joves a Catalunya no tenen avui a prop una proposta d’educació en el lleure? Si surts de l’àrea metropolitana el percentatge comença a incrementar-se. Una part de responsabilitat sí que és de les pròpies entitats, no dic que no, i potser ens hem acostumat a ser massa metropolitanes, però moltes vegades cal una política de suport important.
