El seu pla més ambiciós: transformar l’aigua que surt del desguàs en un recurs potable i segur per a milions de persones.
La revolució ja ha començat, silenciosa però decisiva.
Catalunya ja ha començat a invertir milions en aquest canvi profund.
L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) lidera una estratègia per triplicar el volum d’aigua regenerada en els pròxims anys.
Barcelona i altres ciutats ja posen a prova models que podrien fer història en la gestió de l’aigua a Europa.
Una sequera que obliga a innovar
El canvi climàtic no dona treva a la conca mediterrània. A Catalunya, les precipitacions han disminuït un 18 % en els darrers anys i s’espera que aquesta tendència continuï.
Els embassaments es buiden més ràpidament del que s’omplen, i la pressió sobre els aqüífers augmenta amb cada estiu sec.
Aquesta escassetat ha forçat les autoritats a buscar noves fonts d’aigua més enllà de rius, pluges o dessaladores.
La regeneració d’aigües residuals sorgeix així com una solució estratègica.
No es tracta de ciència-ficció: avui dia, una part de l’aigua que ja fem servir pot ser tractada, purificada i retornada al sistema per al seu reús.
En lloc d’abocar-la al mar després del pas per una depuradora, l’aigua pot tenir una segona vida.
Del lavabo al got: el nou cicle de l’aigua
El procés comença a les estacions depuradores d’aigües residuals.
Allà, les aigües usades de llars, indústries i comerços són tractades per eliminar contaminants bàsics.
Tanmateix, aquest tractament no és suficient per a usos més exigents, com el reg agrícola o, especialment, el consum humà.
Aquí entren en joc les Estacions de Regeneració d’Aigua (ERA).
Aquestes instal·lacions apliquen tecnologies avançades —com la ultrafiltració, l’òsmosi inversa o la desinfecció amb llum ultraviolada— per convertir l’aigua depurada en un recurs segur.
El resultat és una aigua regenerada que compleix estàndards de qualitat molt elevats, a punt per ser utilitzada en múltiples àmbits: des de l’agricultura fins a la indústria, i en alguns casos, per recarregar aqüífers o barrejar-se amb aigua potable.
Catalunya preveu construir 24 noves ERA d’aquí al 2027. Ciutats com El Prat de Llobregat i Reus ja tenen projectes pilot en marxa.
Tecnologia, inversió i un horitzó ambiciós
La transformació no és només tècnica; també requereix voluntat política i recursos.
El pla de l’ACA contempla una inversió de 150 milions d’euros fins al 2035, amb una meta clara: reutilitzar més del 30 % de les aigües residuals tractades a tot el territori.
Fins ara, només un 10 % de les aigües depurades es regeneraven.
L’objectiu és ambiciós però factible, segons l’agència: assolir cabals regenerats anuals de 245 hectòmetres cúbics per a usos directes i altres 186 hectòmetres cúbics per a usos indirectes.
Això permetria que ciutats com Barcelona disposessin d’aigua suficient fins i tot en períodes de sequera prolongada.
No es tracta només de quantitat, sinó també de seguretat i resiliència.
Aigua per beure? El repte legal i social
Tot i que la tecnologia ja permet purificar l’aigua regenerada fins a nivells aptes per al consum humà, la normativa sanitària espanyola encara no ho permet de manera directa.
El model vigent es basa en el que s’anomena “reús indirecte”: l’aigua regenerada es barreja amb fonts naturals —com rius o aqüífers— i després es potabilitza novament.
Aquest enfocament garanteix múltiples barreres de seguretat, però també allarga el procés.
A més, planteja un repte de percepció pública: acceptarà la ciutadania beure aigua que abans ha estat usada?
“Estem preparats tècnicament, però la clau serà la confiança social”, reconeixen des de l’ACA.
Països com Singapur o Israel ja han implementat aquest tipus de cicles tancats, i les seves poblacions han respost positivament després de campanyes informatives rigoroses.
Barcelona, laboratori urbà del canvi
La capital catalana s’ha convertit en l’epicentre d’aquesta revolució hídrica.
Amb el riu Llobregat com a eix, la ciutat ha posat en marxa un pla per triplicar la regeneració d’aigües residuals cap al 2050.
L’aigua regenerada s’utilitza per mantenir el cabal ecològic del riu, que després és captat i potabilitzat a la planta de Sant Joan Despí, una de les més modernes del sud d’Europa.
Aquesta integració del cicle urbà de l’aigua permet reduir la pressió sobre fonts naturals i ofereix una via realista per adaptar-se a un clima més sec.
L’experiència de Barcelona podria esdevenir model per a altres regions del Mediterrani i més enllà.
El que encara falta: infraestructures, confiança i temps
Tot i l’entusiasme institucional, no tot serà immediat.
Moltes de les noves plantes projectades no estaran a punt abans del 2027.
El procés d’ampliació de xarxes, control de qualitat, permisos sanitaris i comunicació pública requerirà temps i esforç.
A més, hi ha obstacles estructurals: el cost energètic del tractament, la necessitat de tècnics especialitzats, l’actualització legal i, sobretot, el canvi cultural.
Aprendre a valorar l’aigua com un recurs reciclable i no com una cosa descartable serà un repte tan important com construir les infraestructures.
En paral·lel, Catalunya continua amb projectes complementaris: modernització de potabilitzadores com la del riu Ter, reducció de fuites a les xarxes urbanes, promoció de l’estalvi domèstic i noves dessaladores en estudi.
Del rebuig al recurs: l’aigua del futur es recicla
Estem disposats a confiar en una tecnologia que pot salvar-nos de la set?
La reutilització de l’aigua residual ja no és una opció llunyana: és una necessitat imminent.
Catalunya ho ha entès i aposta per liderar aquest canvi.
Transformar l’aigua usada en un bé de nou utilitzable és, potser, el gest de sostenibilitat més gran que pot fer una societat moderna.
El got que omplis demà pot haver començat el seu camí en un desguàs.
Et sembla impossible o inevitable?
Comparteix aquest article si creus que l’aigua regenerada mereix una segona oportunitat.
