L’escena, gravada pel seu nét, s’ha fet viral per la càrrega emocional del moment. Entre prestatgeries plenes i preus “barats”, reviu una vida d’escassetat i esperança.
“Per què plores, àvia?”, li pregunta el nét amb tendresa. La resposta, senzilla i colpidora, resumeix dècades de privacions a Cuba: “Perquè sempre m’ha tocat poc d’això”. Aquest testimoni espontani, enmig d’un supermercat espanyol, ha emocionat milers de persones.
Un retrobament amb l’abundància
El vídeo mostra la dona caminant pels passadissos del Mercadona amb una barreja d’alegria, sorpresa i nostàlgia. Observa els productes amb deteniment, com si descobrís per primer cop un món que li havia estat aliè. “Això són pastissets?”, pregunta encuriosida. Es deté davant dels gelats i murmura: “Vint cèntims em costaven a Guanábamo… quan els meus fills eren petits.”
Se li humitegen els ulls. El nét ho nota i li pregunta: “Per què plores, àvia?”. Ella respon sense mirar-lo: “Perquè sempre m’ha tocat poc d’això.” L’escena és breu però poderosa. Un fragment de vida que diu més del que sembla.
Per a ella, acabada d’arribar a Espanya, la varietat de productes i la llibertat de triar no són només novetats: són revelacions. Un paquet de xurros per fregir, una bossa de galetes, un prestatge ple de iogurts… Cada detall és una primera vegada.
Records de l’escassetat a Cuba
“A Cuba això no existeix… ni tan sols de mentida ho veiem”, diu mentre assenyala un producte qualsevol. No parla només del que veu, sinó del que va faltar. Durant dècades, la vida quotidiana a Cuba ha estat marcada per la manca: cues, racionament, absència de varietat, preus desproporcionats.
Allà, comprar el que un necessita —o desitja— és sovint una lluita. No hi ha llibertat de consum. No hi ha marge d’elecció. La normalitat que ella descobreix a Mercadona ha estat, durant tota la seva vida, un luxe inabastable.
Cada producte representa una absència. Cada prestatgeria plena li recorda totes les buides. I plora, no només pel que veu, sinó pel que no va veure mai.
Emigrar als 87: passat, família i esperança
Arribar a un altre país amb gairebé 90 anys no és només un desplaçament físic: és un gir vital. Aquesta dona no va marxar de Cuba per buscar feina ni aventures. Va marxar per estar amb els seus, per envellir acompanyada, per viure amb una mica més de pau.
El supermercat no era la seva destinació. Però sí un símbol. Un reflex del contrast entre el que va viure i el que ara comença a conèixer. És el seu primer contacte amb una vida diferent.
El seu nét, pacient i afectuós, li diu: “Ara podràs menjar això cada dia. No et preocupis més.” És una frase senzilla, però carrega el pes d’una promesa que milers de famílies migrades comparteixen: oferir als qui van donar-ho tot un final digne.
Per què ens emociona tant aquest vídeo?
Ens commou perquè és real. No hi ha teatre ni dramatització. Només una dona gran i la seva emoció davant d’allò que per molts és rutina. Però el que és quotidià per a alguns, per a altres és una revelació.
Aquest vídeo ens recorda que les emocions no necessiten paraules rebuscades. Ens connecta amb records personals, amb avis i àvies, amb històries familiars marcades per la manca. I ens confronta amb un privilegi que sovint donem per fet.
No plora només per un gelat. Plora pel temps perdut, per les portes tancades, per la infantesa dels seus fills que no va poder omplir de detalls. Plora per tot el que no va poder oferir.
La veu de qui s’hi reconeix
Milers d’usuaris a les xarxes han compartit el vídeo amb comentaris com “la meva àvia també es va emocionar al veure els iogurts” o “a la meva mare li va passar el mateix quan va arribar de Veneçuela”. La història ha deixat de ser només seva per convertir-se en una experiència col·lectiva.
Hi ha qui recorda familiars que no sabien que existien diverses marques de pasta de dents, o que es meravellaven en descobrir que els xurros es poden fer a casa. Cada petit detall és un mirall per a moltes històries de migració, de superació i de retrobaments amb la dignitat.
No hi ha llàstima, només emoció. No hi ha victimisme, només humanitat. El seu somriure entre llàgrimes és el final just per a una vida que mereixia més calma.
El que no es veu a les prestatgeries
El seu plor no és només pel que veu, sinó per tot allò que mai va tenir. Aquesta emoció condensa una vida sencera.
Quantes persones grans viuen aquest contrast en silenci?
Comparteix aquesta història si alguna vegada t’has emocionat per una cosa aparentment quotidiana.
O si tu també tens una àvia que mereixia molt més.
