Xavier Muixí: "El vermut és un gran moment de relax"

El director d'informatius de Betevé s'asseu amb el Tot Barcelona per analitzar el fenomen de la televisió pública de Barcelona en el seguiment dels aldarulls a la ciutat
Xavier Muixí, es pren un vermut Miró
Xavier Muixí, es pren un vermut Miró | Jordi Play

 

Xavier Muixí (Barcelona, 1968) fa 11 anys que és el director d'Informatius de Betevé, la televisió pública de Barcelona que va començar a emetre el 3 de novembre del 1994, avui fa just 25 anys. Les últimes setmanes ha adquirit un especial protagonisme per la cobertura que ha fet de les mobilitzacions contra la sentència de l'1-O que hi ha hagut al carrer, on s'ha sentit els manifestants cantar "Betevé serà sempre nostra". En parlem amb ell mentre ens prenem un Vermut Miró al restaurant Alba Granados.

 

Muixí ha entrat en la categoria dels convidats d'aquesta secció que es pren sencer el Vermut Miró que li servim mentre l'entrevistem. "És que m'agrada molt, i aquest és especialment bo. Sempre que hi ha vermut per fer l'aperitiu m'apunto a prendre'n", explica.

Assegura que fer l'aperitiu és "un gran moment de relax" i que hi són imprescindibles les escopinyes. Li agrada fer-lo a casa, i sempre té els ingredients bàsics. A més, té la seva pròpia recepta per a la salsa de les escopinyes: "Pebre negre, pebre vermell, oli i vinagre". I té el costum d'agafar les escopinyes amb una patata fregida com a cullera. "Crec que és un tradició, diria que ho fa molta gent", al·lega. L'únic perill que veu en el vermut com a àpat és que "si t'atipes massa després ja no tens gana per dinar". "Però arriba un moment que et relaxes i dius, 'tant és', fins i tot amb els nens", admet.

 

Betevé celebra aquest diumenge el 25è aniversari en un moment d’èxit pel seguiment que ha fet de les mobilitzacions contra la sentència.

Sí, nosaltres no som a Kantar Media per tenir les audiències dia a dia, comparables amb altres televisions, però segons el sistema de Konodrac, que fa mesuraments d’audiència de televisions intel·ligents connectades, el consum de la setmana del 14 d’octubre va ser 10 vegades superior al de les setmanes anteriors.

 

Com es viu aquest esclat d’èxit després de 25 anys d’entrega a la informació local?

Estem sorpresos i contentíssims. Gairebé ens costa de creure. És la satisfacció de saber que estàvem fent una bona feina i ara se’ns visibilitza. Fantàstic! 

 

Per què esteu tan sorpresos?

Ens havíem preparat per a la setmana de la sentència. No calia tenir gaire instint periodístic per preveure que seria intensa. Teníem clar que seria una setmana excepcional, que tindríem molta feina. Sabíem que el dia 14 faríem programació especial des del moment en què sortís. Però a partir de l’endemà, era una incògnita. Com que les mobilitzacions van continuar i teníem plena disposició a adaptar-nos a la situació, vam començar a fer el seguiment en directe cada tarda i nit. Ser al carrer és el que ens dona sentit com a televisió local.

 

Per què us ha passat això ara i no fa dos anys, amb l’1-O?

Tampoc és del tot comparable el que ha passat ara, el que encara està passant al carrer, amb el de fa dos anys. Avui ja fa 16 dies seguits que tenim mobilitzacions a Barcelona [l’entrevista es fa el dimarts 29 d’octubre], amb convocatòries durant el dia i als vespres. La gent creu que estem en un moment molt transcendent, en què poden passar coses, i té ànsia d’informació. El cas és que l’instint periodístic ens ha dut cada dia a ser en directe fins a l’hora que calgués, i molta gent ens ha descobert.

 

Un tuit del periodista Toni Muñoz, de ‘La Vanguardia’, proclamava Betevé com a nou Netflix”. La gent s’enganxa més a la realitat que a la ficció en moments així?

La gent ha busca a Betevé la força del directe, poder ser espectador d’allò que està passant sense espòilers. No sabíem com ni quan s’acabaria el que estava passant i Betevé seguia allà fins al final, cada dia. I ho farem cada vegada que calgui. Les nostres transmissions són una manera de treballar que tenim molt interioritzada com a servei públic. Intentem mediatitzar el mínim possible el que passa.

 

Heu optat per cuinar poc la informació, molts moments de transmissió sense cap comentari al damunt.

Totalment. A més, hem treballat en gran part a partir del programa 'Bàsics', amb l’Eva Arderius, que hem allargat per anar veient el que estava passant, i l’hem transformat en els dies més forts fins a deixar-lo en una retransmissió amb redactors i operadors de càmera al carrer i potenciant molt el so directe, que diu més d'unes mobilitzacions del que pugui dir ningú. És brutal la feina que han fet els redactors i els operadors de càmera, durant hores al carrer amb la càmera a l’espatlla, en situacions molt complicades. I també ha sigut molt important la feina dels realitzadors per tenir transmissions cada vegada més transparents, els comentaris havien de ser només per contextualitzar. És especialment important si ho compares amb el que han fet algunes televisions privades, que són exercicis indignes de la nostra professió perquè el que fan no és mostrar, sinó manipular, buscar determinades imatges i renunciar a les altres.

 

La selecció és una funció bàsica del periodisme, perquè és impossible mostrar el 100% del que passa.

Totalment. Però això no justifica aprofitar imatges reals per col•locar un determinat missatge. Veient això, es distingeixen més que mai altres mitjans, públics i privats, que fan aquest treball periodístic que mai és pur però que en l'intent hi ha el valor. I en el nostre cas evidentment el fet de ser un mitjà públic ens guia. Ens han felicitat representants de tots els colors polítics i la gent, amb aquell “Betevé serà sempre nostra” que ens han cantat.

 

Tot això marcarà un abans i un després?

Som conscients que és una onada. Però crec que és una onada que hem de mirar d'aprofitar. Estem reflexionant molt. No volem decebre els que ens han descobert.

 

Què significa per a la informació local com a gènere?

Que molta gent ha descobert que un mitjà local sempre hi és, que és fiable i que, en el comandament, una televisió local com Betevé pot estar al costat dels altres grans mitjans. També és cert que, pel volum de la ciutat, tenim més recursos que altres televisions locals, però de fet som una televisió petita, amb 200 treballadors i escaig, una seixantena dels quals són periodistes. I tot i així sempre hem procurat treballar amb uns estàndards de qualitat que no ens facin grinyolar al costat dels altres.

 

Xavier Muixí
Xavier Muixí, repassa amb el Tot Barceloba els 25 anys de Betevé | Jordi Play

 

Fer televisió sempre és car i s’han sentit veus sobre la necessitat de retallar la despesa de Betevé. Creus que ara esteu blindats?

Tant de bo, perquè jo crec en els mitjans públics. Són tan importants com altres serveis públics, i això costa d'entendre. Però crec que la deriva del món de la comunicació ens fa encara més imprescindibles. No dic que ho fem millor, però tenim un paper perquè tenim unes obligacions. Tant de bo que això que ens ha passat ara ajudi a blindar Betevé, que mai ningú pensi que és prescindible.

 

Tu havies treballat a la Televisió Espanyola i la Cadena SER. Com et canvia la perspectiva en passar a un mitjà local?

De totes les meves etapes professionals, la millor és aquesta. Algú podria pensar que passar de la Cadena SER i Televisió Espanyola a Betevé és un pas enrere. Doncs no. Ha sigut un pas endavant. He hagut d’assumir la responsabilitat de ser director d’Informatius i també he redescobert la meva pròpia ciutat.

 

Els barcelonins vivim una mica d’esquena a la nostra ciutat?

Totalment. I crec que mitjans com el vostre i el nostre ajuden a corregir-ho. Aquest ecosistema de comunicació local és fonamental perquè  els barcelonins sàpiguen que la ciutat que no s'acaba al seu barri o al centre. Hi ha mil i una realitats. Nosaltres tenim l’informatiu sobre barris ‘Notícies 73’, pels 73 barris de Barcelona per reflectir-les. I crec que hi ha gent que ni tan sos sap a quin barri viu. Intentem fer pedagogia i tenim un mapa per situar on és cada barri.

 

Com està afectant la gentrificació les identitats de barri?

Això s'ha de resoldre. No pot ser. És una indecència que no s'actuï d'una forma més contundent per evitar això. Reconec que és molt complicat perquè són dinàmiques perverses, a vegades incontrolables, i l'Ajuntament es troba que no té competències. Han d’intervenir-hi altres administracions. A Alemanya s'han pres mesures dràstiques per evitar que s'incrementin els lloguers de manera desaforada a Berlín. Em costa molt d'entendre que aquí la política no arribi al fons d'això. No pot ser que qui vulgui seguir vivint on ha viscut sempre no ho pugui fer. Al final els barris potser deixaran de tenir sentit. Hi ha barris on aquestes identitats són molt profundes.

 

Què passarà a Sant Antoni?

Aquest és un barri on hi ha una identitat claríssima i, per un efecte pervers, el fet que urbanísticament s’hagi millorat l’està tornant prohibitiu. L'administració el millora per a la gent que hi viu, no per a qui vulgui passar-hi una setmana.

 

Tu havies viscut a Gràcia.

Ara m’he mogut. Ara visc al costat, al Farró. Hi estic molt bé i està molt a prop de Gràcia, que és el que considero el meu barri. Tot i que vaig néixer a la Verneda i després vam viure a la Via Laietana, just davant de la prefectura de policia. Quan em vaig emancipar me’n vaig anar a Gràcia, el barri de la meva vida adulta.

 

Un barri que s’ha gentrificat molt.

Moltíssim. Però encara trobo que conserva un sabor propi. És com una petita Barcelona. Potser és perquè per aquest procés que ha patit t'hi trobes tot tipus de gent. Alguns que queden de tota la vida, gent que ha arribat d'altres barris i estrangers. No turistes, sinó estrangers que hi viuen, que busquen aquest barri perquè està de moda. Sigui com sigui, té un aire sempre agradable.

 

No te’n sents expulsat.

No, perquè conservo coses com anar a la plaça de la Virreina, vaig als foguerons, tinc un fill que juga a l’Europa, el travesso caminant sovint i, al capdavall, és un barri des d’on pots arribar caminant fins al centre. No me n’aniria més lluny.