De l’espollar al colló de gall

Catalunya, un país amb més de 400 noms diferents de classes de raïm
Vinya

Segons un informe realitzat per l'Organització Internacional de la Vinya i el Vi (OIV), hi ha unes 10.000 varietats de raïm al món. D’aquestes, 13 varietats suposen més d’un terç de la superfície total de vinyes i 33 suposen el 50% del total. La varietat més plantada és la kyoho (365.000 hectàrees a la Xina), tot i que és de raïm de taula. La més plantada dedicada a vinificació és la cabernet sauvignon, amb 340.000 ha, seguida de la sultanina (300.000 ha), la merlot (266.000 ha), l’ull de llebre (231.000 ha) i l’airén (218.000 ha). Pel que fa a Espanya, segons l'informe de l'OIV, les dues principals varietats són l’airén i l’ull de llebre. Suposen gairebé la meitat de la superfície vitivinícola (el 43,2% del total). 

 

Només sense sortir de Catalunya tenim un grapat de varietats (abans de la fil·loxera n’hi havia moltes més) i la manera de referir-nos a una mateixa varietat de raïm és molt distant. I és que la llengua i les seves varietats dialectals són curulles i molt riques. Fins i tot disposem de manuals com el ‘Diccionari dels noms dels cep i raïms. L’ampelonímia catalana’ (Institut d'Estudis Catalans, 2001), de Xavier Favà i Agud. També tenim el TERMCAT (el centre de terminologia de la llengua catalana), que ens aporta molt de llum. Així ens fa saber, per exemple, que picapoll és una forma composta de picar i poll -'gall' en occità-, potser per l'aspecte picat que té sovint la pellofa d'aquest raïm, que és molt fina. El prescriptor i  director general de Recerca de la Generalitat, Joan Gómez Pallarès, diu que veu l’ampelonímia (els noms de les castes de ceps i raïms) com sempre l’ha vist. O sigui, la considera “excitant, molt interessant i extremadament perillosa i confonedora quan no és en mans d’un filòleg o d’un genetista”. Ara bé, considera que “la combinació de les dues ciències és la millor cosa”. Gràcies a Xavier Favà i al seu gran recull lèxic sabem que, lingüísticament, hi ha 405 noms diferents de classes de raïm a casa nostra. Ara bé, la realitat agronòmica ens diu que  amb prou feines hi ha una vuitena part de varietats viníferes.

 

Mentre al Penedès s’esporga (l’acció de netejar una planta de les branques inútils o supèrflues), al Priorat s’espolla. Al fong de la malura també se li diu a casa nostra oïdi, cendrosa, cendrada o fum. A la carinyena també li diem caranyana o samsó. I als feixos de sarments hi ha qui els hi diu garbonasses (Bages). Com a sinònims de bagot (gotim petit de raïm  que encara no és madur a l’hora de veremar) ens podem trobar agrassot, agrell, cabrer, cabrerot, cabró, carroll, gatoll, gotlla, migral, parrell, singló o verderol. I a Catalunya hi ha qui verema i hi ha d’altres que vermen. Està clar que al Priorat no hi ha ningú que faci vacances: més aviat fan vacacions.

 

A la xarel·lo la coneixem a casa nostra també com a pansa blanca (Alella), pansal (Priorat i Montsant), pansalet o cartoixà (zona de Tarragona). També hi ha qui diu que podria ser la moll, prensal, prensal blanca o pensal blanca de Mallorca. Tot i que la xarel·lo és considerada com a varietat autòctona, el cert és que el seu nom prové de l'italià chiarello, que vol dir claret i que és pronunciat al nord d'Itàlia com a xarel·lo. Sense sortir del Penedès, a la parellada hi ha qui també li diu, a les zones més altes, montònega (tot i que també hi ha qui diu que no tenen res a veure). El que sí que sembla clar és que la sumoll negra i la sumoll blanc no tenen cap punt de connexió a banda del seu nom. Molts són els qui es refereixen al sumoll com a sumoi. Tampoc són la mateixa varietat la malvasia de Sitges que la malvasia del Bages o la subirat parent (tot i que en castellà es coneix com a malvasia riojana aquesta varietat autoritzada en el plec de condicions del Consell Regulador de la DO Cava). Hi ha varietats que tenen un nom força divertit, com l’escanyavelles, esquitxagós o el colló de gall, que també s’anomena queixal de llop, queixal de gos, dit de donzella, moc de gall o botó de gall. 

 

A la garnatxa també se la coneix com a granatxa (Priorat), lledoner (Empordà), garnatxo (Maresme), vernatxa (Terra Alta i Maestrat), vernassa, giró o gironet (Mallorca) o cannonau (a Sardenya i l’Alguer). Arreu d’Espanya i de França i Itàlia adopta un munt d’altres noms:  alacant blau, alicante, alicante grenache, aragonés, bernacha negra, bois jaune, cannonaddu, cannonaddu nieddu, cannonao, cannonau selvaggio, cañonazo, carignan rouge, carignane rosso, carinagne rosso, francese, garnaccho negro, garnacha común, garnacha negra, garnacho negro, garnacha roja, garnacha, garnatxa país, grenache, mencida, navaro, navarra, navarre de la dordogne, tentillo, tintella, tintilla, toledana, tinto menudo, tinto navalcarnero, tinto navarro, tocai rosso... El TERMCAT ens diu que “els especialistes consideren que, si bé la denominació simple garnatxa (de l'italià vernaccia, probablement del nom del poble de Vernazza, a la Ligúria) és adequada i se sol utilitzar referida específicament a aquesta varietat, la denominació més precisa i adequada en l'àmbit especialitzat és garnatxa negra, tenint en compte que també hi ha la garnatxa blanca, la garnatxa peluda, la garnatxa tintorera, etc.; garnatxa negra és, de fet, la forma recollida a la llista de varietats autoritzades a Catalunya (RD740/2015-CA) i a l'Organització Internacional de la Vinya i el Vi”.

 

A la monestrell també li diem ros (Sagunt), garrut (Tarragona), gayata (Múrcia), o mourvèdre (França) Potser a la península ibèrica l’ull de llebre és la varietat de raïm que adopta més noms diferents: tempranillo, tinta del país, tinto fino, tinta de Toro, cencibel o cencibera, arauxa, Juan García, palomino, chinchillana, tinta serrana, arganda, arinto tinto, tinto aragonés, aragonez, tinta roriz...

 

En alguerès, com ha recollit Andreu Bosch i Rodoreda, del carràs o penjoll sencer de raïm en diuen budroni (pronunciat burroni), un nom d’origen sard.  També apuntya el mot escalutja des de 1802, un nom d’origen sasserès i gal·lurès (parlars del nord de Sardenya), referit al bagot o singló, és a dir, al raïm que resta al cep després de la verema, d’on deriva el verb escalutjar, en català singlonar (o, dialectalment, xinglonar).