Enric Solergibert: "Els pagesos no fèiem mai vacances"

Als 88 anys, ha estat reconegut amb el premi Vins i Licors Grau a la Trajectòria Professionals en el Món del Vi dels Premis Vinari 2020

Enric Solergibert és el Premi Vins i Licors Grau a la Trajectòria Professional del Món del Vi dels Premis Vinari 2020
Enric Solergibert és el Premi Vins i Licors Grau a la Trajectòria Professional del Món del Vi dels Premis Vinari 2020 | M.R.F.

Enric Solergibert (Artès, 1932), és el Premi Vins i Licors Grau a la Trajectòria Professional en el món del vi dels Premis Vinari 2020. Diu que no se sent ni pagès ni empresari, que és vitivinicultor i per esbargir-se va a podar la vinya. Només va anar a l’escola fins als 14 anys però és una persona cultivada i als 88 anys recorda amb precisió temperatures, graus de volàtil o grams de sulfurós. Les seves primeres vacances van ser un regal dels seus fills quan ja tenia 50 anys i amb l’autoritat que li donen tots aquests anys de feina a l’esquena, assegura que, ara, fer vi és fàcil, que el que és difícil és vendre’l.

Els Premis Vinari han reconegut la seva trajectòria en el món del vi. Quan comença aquesta trajectòria?

Als 14 anys vaig deixar d’anar a l’escola per posar-me a treballar. I encara vaig fer sort. Molta canalla en aquella època als 10 o 12 anys ja anava a treballar a la fàbrica, la meva dona, per exemple. Jo vaig poder anar a col·legi fins als 14 anys. Però el col·legi d’aquí eh? No era cap cosa de l’altre món, pensa que el llibre més acadèmic que vam tenir va ser una enciclopèdia. I quan vaig tenir 14 anys em van posar a fer feina que era el que convenia més. Em van posar pantalons llargs i ja em sentit tot un home. (riu)

I quina era la seva feina aleshores?

El meu pare havia estudiant i en sabia d’enologia. Era una persona avançada al seu temps tenint en compte que hi havia molta gent que no sabia ni llegir ni escriure. De fet l’embotellat que es fa ara, el meu pare ja el tenia al cap. Tenia coneixements de fer vi i a més del celler d’aquí de casa s’encarregava de tres cellers més. Això vol dir que en aquell temps em passava un mes premsant, trascolant i traient la brisa d’un celler a un altre.

El vi que elaboraven com el venien?

Artés és una mica el límit fins on es pot cultivar el vinya. Si anem cap a Vic, al Lluçanès o al Berguedà el fred ja no els va bé als ceps i clar teníem un mercat molt gran a tocar de casa. Veníem el vi a càrregues. Dos bots de vi era una càrrega i un bot és una pell de cabra, el que en castellà li deien un ‘pellejo’. El repartíem a cases de pagès de totes aquestes comarques, sobretot al Lluçanès. Això una part i l’altra part del vi el veníem aquí a casa amb garrafes que la gent portava. Venien a buscar el vi a l’hora de dinar o de sopar, a vegades fins i tot amb el porró perquè així es podien prendre el vi fred del celler, perquè clar la gent no tenia nevera a casa. Però per facilitar la venda, a mitjans dels anys 60 vam començar a fer vi engarrafat. En garrafes de vidre de 4 litres. Ens vam treure el permís de sanitat com a embotelladora.

Com eren els vins d’aquella època?

El vi que veníem nosaltres era sa i no gaire carregat de sulfits. El meu pare controlava molt bé la fermentació i tenia una obsessió amb la neteja. El celler havia d’estar molt net sempre, igual que tot el que estava en contacte amb el vi. Teníem tines de diferents mides perquè sempre estiguessin plenes i que el vi estigués molt poc en contacte amb l’aire, amb l’oxigen, perquè no es fes malbé. El meu pare ja es preocupava molt per la qualitat del vi, i llàstima perquè va morir relativament jove, amb 60 anys.

Va ser aleshores que vostè es va posar al capdavant del celler?

Sí. Jo tenia 28 anys. Feia poc que m’havia casat i vaig anar fent entre els consells que m’havia donat el meu pare i els llibres que anava llegint. Em vaig anar espavilant. Teníem bastanta feina. I mira no hi havia coronavirus però les garrafes sempre estaven ben netes. Abans de tornar-les a omplir es desinfectaven amb lleixiu sempre. I a les tines, com que el vi és una matèria viva i pot tornar agre, de tant en tant li miràvem la volàtil i si es passava ja l’havíem de portar a cremar.

Enric Solergibert al costat de l'arbre genealògic de la família cellerera
Enric Solergibert al costat de l'arbre genealògic de la família cellerera | M.R.F.

Sempre ha viscut del celler?

Sí. Ha estat la meva principal activitat. És cert que als anys 60 vam tenir presseguers, en vam arribar a tenir més de 2.000 i també vaig ser soci d’una granja porcina. També teníem una mica d’hort de regadiu, però més aviat per nosaltres. Els pagesos sempre hem de tenir unes quantes cartes en marxa, però la meva feina de debò ha estat al celler.

Els pagesos quan feien vacances?

No en fèiem mai de vacances! No, no!. Feia 25 anys que érem casats, havíem tingut la mort del pare i de la mare i ja teníem quatre fills i no havíem passat mai una nit fora de casa per gust. Per malalt sí, però per gust no. I la canalla ja era gran i ens van pagar un viatge a Canàries (riu). Jo això de vacances de marxar 15 dies o un mes no ha fet mai per mi. Una vegada quan tothom marxava de vacances que semblava que tot t’arrossegava i que si no feies vacances quedaves malament, vam anar a Sitges a un hotel. Jo no aguantava allà. Pensava ‘i si ha plogut a veure si ens agafarà el míldiu i hauré d’anar a ensulfatar’. I al cap de tres dies vaig fotre el camp! (riu).

Què es considera més pagès o més empresari?

Jo sóc vitivinicultor. Hi ha haver una època en que plantar cereal enlloc de vinya era més fàcil i fins i tot en algun moment em van oferir la possibilitat de treballar en una empresa, però jo, no és només que tingués vinya, és que també tenia celler i fèiem vi i vam resistir. Semblava que tancat en una indústria o en una fàbrica no m’hi sentiria bé. I vam anar fent, fins aquí.

No va triar el camí fàcil, doncs, perquè fer no vi no ho és gaire, no?

Abans era més difícil, amb la mecanització va canviar molt la cosa i amb la tecnologia de fred tot ha millorar molt. La feina pesada que era abans, ara no ho és. Fer vi és fàcil, on hi veig el problema és en vendre’l. Produir, el que és produir no té problemes, el problema és vendre. Cada vegada hi ha més competidors. Mira, a la DO Pla de Bages érem 7 cellers i ara ja som 14.

Les bótes del celler Solergibert a Artès
Les bótes del celler Solergibert a Artès | M.R.F.

El seu va ser un dels set primers cellers de la denominació d’origen Pla de Bages. Perquè era important tenir una denominació?

Semblava i sembla que els vins amb denominació d’origen tenen una altra qualitat. Dona categoria. Es prenen mostres i l’Incavi certifica que allò ve d’on ve o que està bé. Al 92-93 vàrem començar a treballar per la denominació d’origen. Nosaltres érem petits, però Roqueta que no ho era, empenyia molt, però clar, no li donarien una denominació només a ell i al final vam ser set cellers i al 1995 ens van donar la denominació d’origen. Sento molta satisfacció de poder elaborar vins que tenen un prestigi, que donen prestigi a la DO Pla de Bages, a Artés i també a Solergibert.

Vostè està molt al cas del dia a dia del celler?

Als 65 anys vaig traspassar tota la cosa del celler al Josep, al meu fill. A vegades si veig alguna cosa la dic, però molt poc. L’elaboració la porta tota el Josep i ara també el meu nét Aleix, que té 25 anys. Fins fa 3 o 4 anys el tractor el portava sempre jo perquè m’agradava molt. Ara quan vaig a la vinya no vaig a treballar, vaig a distreure’m.

Què en pensa de el que està passant amb la pandèmia pel coronavirus?

Una incertesa. Del nostre vi, a casa en venem una bona part però, clar amb els restaurants tancats hem perdut una bona part. La venda ha baixat molt i no sé on anirem.

TENS TELEGRAM? Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre els vins catalans? Clica aquí per subscriure't al nostre canal de Telegram

Comentaris

envia el comentari