120 milions que es podrien quedar aquí

"Amb el simple gest de triar una ampolla en lloc d’una altra, podríem transferir aquests diners cada any, als nostres cellers"

El confinament —com el canvi d’any, però d’una manera molt més punyent— ens porta a fer propòsits sobre què farem quan puguem sortir. Amb tots els milers de víctimes —clíniques i econòmiques— de la malaltia i el malgovern, pot semblar cínic fer-se propòsits, però si deixem de somiar estem perduts. Abraçar-nos, passejar, fer més esport.... aquests són els més fàcils de fer realitat. N’hi ha de molt més ambiciosos, gairebé diríem que són utòpics: canviar el món i fer una societat nova, diferent i millor. Els més interessants són els que es situen entre aquests dos extrems: són difícils i són abastables. I d’aquests n’hi ha que tenen a veure amb el vi i amb les famílies del nostre país que el fan possible.

 

Preguntem-nos: dels diners que gastem en vi, quants no arriben a aquestes famílies? No és fàcil saber-ho exactament, però sí que podem fer una estimació raonable. L’última estadística que he trobat diu que ens gastem en vi amb DO uns 285 milions d’euros cada any i també diuen que més d’un seixanta per cent d’aquest vi no és de les nostres DO. Faltaria ara un factor de correcció que tingui en compte el diferencial de preus entre DO’s, però podem comptar que el resultat estaria al voltant dels 170 milions. Cada any. Finalment, com que cada ampolla que es ven aquí, vingui d’on vingui, deixa uns diners a la botiga —déu vulgui que no se’ns acudeixi mai comprar-lo a Amazon!— potser podem estimar en uns 120 milions els diners que, amb el simple gest de triar una ampolla en lloc d’una altra, podríem transferir cada any als nostres cellers —sense renunciar pas a destapar un dia un Valpolicella, un Rully, un Ribeira Sacra, un Sierra de Gredos o qualsevol ampolla que ens vingui de gust.

 

I si creieu que els propòsits han de ser encara més potents, més ambiciosos, podríem pensar en quins són els motius que fan que un suís o un danès, per exemple, consumeixi prop de tres vegades més vi que un català. Tres vegades més! Quina explicació pot tenir? Segurament, hi ha una multiplicitat de causes, però una d’elles —que té molt a veure amb la nostra ineficient organització com a societat— és que no tenim temps.

 

Per poder prendre una copa o dues de vi cal tenir temps, i no en tenim perquè les nostres jornades laborals són llarguíssimes, incomparables amb les de més enllà dels Pirineus. Són llarguíssimes i feixugues, i un bon ús del vi és indestriable de dur una vida ben endreçada. Destapar una ampolla, assaborir-ne uns glops, fer el sopar sense angoixa, beure una altra copa amb el sopar i potser una altra en acabat, tenir prou temps per apreciar-ne les virtuts, tot això fa de mal lligar amb aquests infernals horaris nostres.

 

En resum, els que voldrien que després d’aquesta sotragada ens decidíssim d’una vegada a comprar de manera majoritària el vi del nostre país i els que aspiren que d’aquesta crisi en surti una societat més humanitzada, tots tenim somnis que es reforcen els uns amb els altres.




Comentaris

envia el comentari