Aigua, cervesa o vi

"Com pot ser que la persona que deu haver triat amb cura els pèsols, la mica de porro, el bacallà i l’oli per fer un plat deliciós en la seva simplicitat sigui la mateixa que m’està servint un vi infame?"

Al mercat del costat de casa s’hi menja bé. Fan un menú de 12€, tenen poques taules que cada migdia s’omplen, i el menjar és agradable i està cuinat —es nota— amb traça i bons ingredients, amb ganes que sigui bo. De fet, amunt i avall del país acabes trobant força locals com aquest. També n’hi ha dels altres, és clar: els barroers, els afartapobres, els escurabutxaques, els tòxics... però d’aquests no cal parlar-ne perquè la bona notícia és que podem trobar —digueu-me optimista— un bon menú de cada dia a mil indrets de Catalunya.

 

Ara bé: el menjar va amb el beure i quan toquem el beure és quan entrem en aigües tèrboles i turbulentes. Tornem a la fonda del mercat: amb el menú pots triar aigua, cervesa o vi. Si tens un mal moment i demanes vi negre et treuen de la nevera una gerra d’un líquid agre, corrosiu, desagradable, vil, dolent de solemnitat. Com és possible? Com pot ser que la persona que deu haver triat amb cura els pèsols, la mica de porro, el bacallà i l’oli per fer un plat deliciós en la seva simplicitat sigui la mateixa que m’està servint un vi infame?

 

Aquesta situació terrible està, fins on arriba la meva experiència, àmpliament estesa. Hi ha alguns matisos, com ara que en molts altres llocs et duen una ampolla —què n’he de fer de tota una ampolla en un menú d’un migdia laborable?— d’un vi que, com que te’l serveixen molt i molt fred, podríem arribar a engolir, si calgués. De vegades ho he fet —potser per militància vitivinícola—, a desgrat. En resum, ens trobem obligats a dinar amb aigua o cervesa.

 

M’agradaria entendre els motius que ens han dut fins aquest desastre. És innegable que n’hi ha d’econòmics —un quart de vi com cal és una mica més car que una mitjana— però no em sembla pas que aquests motius expliquin el fenomen. És clar que el nombre de clients que prefereixen el vi ha anat baixant —estem tots ben escarmentats— però hi ha encara alguna cosa més. Per descobrir-la pugem un graó: passem del menú a la carta.

 

Anem a un petit i senzill restaurant de muntanya on hi menjarem francament bé. La carta fa goig i la mestressa ens explica cada guisat, la procedència de les carns, els naps, les patates... Ens diu que, a banda del que hi ha a la carta, avui tenen tal plat i que, si ens ve de gust, encara ens pot preparat un entrant tal i tal, que ara és temporada. Anem bé, però l’encís s’esfuma quan diem de triar un vi: a la magra carta hi ha poc més de mitja dotzena de vins, els més comercials i habituals que pugueu imaginar, i el que encara és pitjor: les atencions, les explicacions, les novetats, les especialitats que se’ns oferien quan es tractava de la teca desapareixen quan passem al vi, i ens trobem amb un desinterès total, que contrasta dolorosament amb tot aquell esforç d’oferir uns plats excel·lents. El desinterès és l’explicació profunda del problema. Potser d’aquest desinterès també en som tots una mica culpables? 

 

És cert que també hi ha llocs que no cauen en aquestes misèries. Però n’hi ha massa que hi encaixen perfectament i que, com que menyspreen el vi, han col·locat la cervesa industrial en un lloc de privilegi que potser ja no abandonarà mai.

 

[Per dirimir si podem, per cap diner, acompanyar dignament el dinar amb una copa de vi, he comprat  un «bag in box» d’un vi que fan en José Luís García Muret i l’Anna Estruch a l’antiga masia de Perejaia, al Pallars Jussà. El quart de litre surt per 85 cèntims i, amb una colla d’amics, l’hem begut ben de gust.]

 

 

 

 




Comentaris

envia el comentari