Ja et trobem a faltar, Àngel

"Fins i tot quan s'enfadava, perquè també en sabia, era una persona agradable. I tot i que tenia fama de professor exigent els seus alumnes l’admiraven"

En sabia un tou sobre el vi en general i sobre el vi català encara més. Tot i que mai em va arribar a donar classes formals que era una cosa que teníem pendent i de la qual sempre en parlàvem, l'Àngel Gacria Petit era un mestre. Generós de mena, era d’aquells sèniors que et trobaves a una roda de premsa o a una presentació, sempre disposat a donar-te un cop de mà, o a explicar-te algun detall que se t’escapava. I tot amb una humilitat extrema, malgrat en la majoria dels casos era la persona que més en sabia de tots els presents. Crític sense contemplacions amb allò que no li agradava, tenia la gràcia de fer-ho bé. Sense estridències, amb paraules amables i correctes, encara que fos per dir que un vi no li havia agradat gens. Però no era ofensiu. I això creieu-me no és fàcil, perquè dir-li a algú que ha elaborat un producte com és el vi amb la passió que es necessita, sempre costa no agafar-s’ho com una cosa personal. Però l’Àngel tenia aquesta gràcia i no era amic de les confrontacions.

 

Era una bona persona. És una expressió malmesa i potser buida de significat, però en aquesta ocasió és literal. Era un gust conversar amb ell de vi, de cellers, de la seva mare ja gran de qui en tenia cura...eren els seus temes. Sempre amb un somriure, però sense excessos. Fins i tot quan s'enfadava, perquè també en sabia, era una persona agradable. I tot i que tenia fama de professor exigent els seus alumnes l’admiraven.

 

Hem quedat tots una mica orfes. Sobtadament. Els cellers perquè no el tindran per conèixer el seu parer sobre els vins que fan, els seus alumnes perquè perden un professor dels bons, els consumidors en general perquè ja no podran assistir als seus tastos ni llegir els seus llibres, i els Premis Vinari perden un tastador de pes.

 

Jo perdo un company. Algú que des de la senzillesa extrema m’ha fet estimar el vi i m’ha mostrat a través d’hores compartides tot el seu coneixement. I acabo amb una de les seves obsessions: “en català ‘bodega’ és la zona de càrrega d’un vaixell. Diem-li ‘celler’, si us plau”.

 

Descansa en pau Àngel.




Comentaris

envia el comentari