Vi i melmelada

"En el cas del vi, encara s’hi afegeix un altre factor que ens ha fet molt de mal: hem sacralitzat fins extrems ridículs l’acte de triar «el vi adient» "

L’any 2000, els investigadors  Sheena Iyengar de Columbia i Mark Lepper de Stanford publicaven un article al Journal of Personality and Social Psychology  on desmentien la hipòtesi que deia que poder triar entre una gran quantitat d’opcions ens fa més feliços i ens incentiva al consum. En el primer dels experiments que van fer, els clients es trobaven una parada al supermercat on se’ls convidava a tastar i comprar melmelades. Uns dies hi havia una selecció de 6 sabors per tastar i uns altres dies n’hi havia 24. El resultat va ser que quan hi havia poques melmelades per tastar el nombre de clients que en compraven algun pot era molt més gran que quan n’hi havia moltes.

 

Aquell article va esdevenir famós i va posar sobre la taula el que es coneix com choice paralysis (CP): un excés d’opcions ens inhibeix i, encara pitjor, disminueix significativament la satisfacció post-compra. És una síndrome força estudiada.

 

Quan es tracta de vi, ens agrada que la infinita multiplicitat dels terrers i de les opcions de conreu, vinificació i criança es reflecteixi en una oferta extraordinàriament variada. Però, és possible que això contribueixi, via la síndrome CP, al descens del consum de vi? Fa anys, un amic m’ho va dir ben clarament: «m’agrada beure vi, però entrar a una botiga i haver de triar-ne un m’horroritza: tinc por d’equivocar-me.»

 

En el cas del vi, encara s’hi afegeix un altre factor que ens ha fet molt de mal: hem sacralitzat fins extrems ridículs l’acte de triar «el vi adient». Recordeu en James Bond descobrint un impostor a l’Orient Exprés perquè tria un vi «equivocat», o escollint L’Angelus del 82 per sopar amb la Vesper Lynd —i demostrar com en sap de triar una bona collita? Són escenes que podem acceptar com a caricatures però que han deixat en l’imaginari de molta gent la nefasta idea que triar un vi —o una anyada, marededéu!— és un acte perillosíssim, de dificultat extrema.

 

Quan vaig al súper no puc evitar fixar-me en les persones que compren vi. Moltes sembla que hi pateixin, que passegin la vista amb angoixa per les lleixes, que s’hi perdin; potser són víctimes de la CP. Em surt de dins ajudar-les però no goso.

 

No entenc com aquells súpers que tenen una oferta de vins entre decent i interessant i deuen tenir bons experts en màrqueting, no dissenyen algun fil d’Ariadna perquè els clients puguin comprar vi sense angoixa; un camí ral que els ajudi a experimentar, a triar, amb idees molt senzilles basades en «fets reals», el vi de cada dia. I nosaltres, els que tenim un mínim de veu que pugui ser escoltada, hauríem d’ajudar-los dient que allò del James Bond és pura comèdia perquè, quan es tracta de vi, qualsevol elecció és vàlida: no hi ha vins «equivocats».

 

 

[Repasso les lleixes de vins catalans de l’Esclat i són pocs els vins per als que no sabria trobar algun bon motiu per comprar-los. Avui he triat, sense angoixa, un Olbieta blanc 2017 d’en David Marco i l’Olivia Bayés, i em sento afortunat de poder beure tant de gust, amb tan poc esforç.]

 

 

 

 

 




Comentaris

envia el comentari