La DO número dotze

"Quan parlo de la nostra dotzena DO parlo de Corpinnat que, després de llegir Wine Positioning, considero que representa perfectament l’esperit de la banda de la trinxera on jo em vull situar"

Diuen —pot ser veritat o pot ser llegenda— que quan el fons d’inversió Carlyle va comprar per mil milions de dòlars Accolade  —un grup vinícola australià i un dels més grans del món— el nou CEO Ari Mervis va plantejar als executius del celler: «quin motiu hi ha per seguir parlant dels nostres St. Hallett com a ‘DO Barossa’? L’origen no importa: tenim una marca!». També es diu que ara, amb la nova propietat, la gamma alta del celler St. Hallett de la vall de Barossa pot desaparèixer perquè Mervis, que té un bon currículum com a CEO de tota mena d’empreses (làctics, cervesa, inversions) no està interessat en el segment de vins de més de 10€. Des de la seva òptica i amb els objectius que deu tenir marcats —guanyar el màxim de diners en el mínim de temps—, Mervis deu tenir raó. Recordem que el grup Carlyle —uns 200.000 milions de dòlars en actius— és ara l’accionista majoritari de Codorníu.

 

Mentre m’informava una mica sobre els convulsos moviments financers del món del vi he ensopegat amb un llibre que m’ha fet reflexionar: Wine Positioning, de Pierre Mora. Un llibre que m’ha ajudat a prendre partit, no pas per convenciment sinó per oposició: he entès clarament cap on no voldria anar. El llibre tracta de la confrontació entre terroir i marca i ens explica com la societat està passant d’un mercat controlat per l’oferta —cada terra fa el seu vi i el consumidor tria— a un mercat global controlat per la demanda —segons què vol el consumidor en cada moment, les empreses produeixen marques que, deslligades del territori, s’adapten a aquestes preferències. Per posar un exemple simplificat: en el primer model, el vi diria «massís del Garraf» i el faria un viticultor al Garraf; en el nou paradigma l’ampolla diria «lover’s rosé» i el vi el faria, amb raïms d’on fos, una empresa amb seu a la Xina.

 

Com que, per sort, vivim en un lloc del món on aquesta tendència a la deslocalització encara no és gaire manifesta —als supermercats comencem a veure indicis preocupants— el futur que dibuixa en Pierre Mora ens sembla remot. Però fóra bo començar a practicar i predicar un comportament radical en l’exigència de la traçabilitat, de la singularitat, del factor terrer, del factor humà, del factor proximitat. Aquest comportament —antisistema?— ens ha de dur, encara que sembli paradoxal, a defensar i valorar les DO’s per dur la contrària als executius com Mervis. I les DO’s han de respondre amb més terrer i amb més exigència.

 

A Catalunya tenim onze DO’s però de vegades es parla d’una dotzena DO, que no ho és: utilitzant la ridícula gramàtica de la totpoderosa JEC podríem parlar de l’autodenominada «DO Cava», però als seus estatuts la crucial «O» no hi apareix. És una «denominació», no una «denominació d’origen». Aleshores, quina és la dotzena DO del títol d’aquest article? Doncs, de la mateixa manera que hi ha DO’s «autodenominades» que no ho són, també hi ha DO’s claríssimes que no surten al BOE. Quan parlo de la nostra dotzena DO parlo de CORPINNAT que, després de llegir Wine Positioning, considero que representa perfectament l’esperit de la banda de la trinxera on jo em vull situar.

 

[Potser el més modest dels cellers de Corpinnat és Júlia Bernet, però el Brut nature R-130 del 2013 que he destapat per fer fora l’angoixa de pensar en Carlyle i Henkell i en els mals averanys que em generen, m’ha reconfortat i m’ha donat esperança.]

 




Comentaris

envia el comentari