Ni francesa ni estrangera

"Ara la carinyena blanca de l’Empordà ja existeix —feliçment!— però és, legalment, una varietat estrangera amb un nom en francès!"

Vadevi va publicar la notícia fa unes setmanes i, amb l’emoció d’un «ja era hora!»,  em va faltar temps per anar a la seu de la DO Empordà perquè en Joan Benejam me n’expliqués els detalls —una mica tragicòmics, ja ho veureu— de com s’ha esdevingut, finalment, tot plegat. Parlo de l’esperada, justa i desitjada «legalització» de la carinyena blanca, la més «outlaw» de les nostres varietats pròpies.

 

Pels volts de l’any 1900 es va detectar, a banda i banda de l’Albera, una mutació blanca de la carinyena. Des d’aleshores (com a mínim), la carinyena blanca s’ha conreat a l’Empordà i al Rosselló, sovint en ceps barrejats enmig d’altres varietats blanques, i ha format part —calladament— del caràcter d’alguns blancs empordanesos. Deu fer uns deu o dotze anys, alguns celleriers inquiets van començar a explorar les propietats d’aquesta varietat —escassa, rebeca i difícil— i els que ens delim per aquestes joies mig ocultes hem pogut anar bevent ampolles magnífiques que, tanmateix, no podien dur el nom de carinyena blanca a l’etiqueta perquè la carinyena blanca, simplement, no existia.

 

En resum: una varietat indiscutiblement autòctona, de virtuts singularíssimes, que ens podia donar uns vins excel·lents, característics, distintius, havia de viure fora de la llei i fer veure que no hi era. Com és que no es podia legalitzar de manera immediata? Qui n’era culpable?

 

Recordo haver-ne parlat amb insistència amb persones com la Carme Casacuberta, en Pau Albó o l’Antoni Roig, tots ells ben compromesos amb la carinyena blanca. Em deien que, cadascú en el seu àmbit —cellers, DO Empordà, Incavi— estava fent tant com podia per vèncer uns obstacles burocràtics que semblaven infranquejables.  Els registres estatals no en sabien res de la carinyena blanca i sembla que el camí que calia fer per donar la carta de naturalització a uns ceps «estranys» que hi havia en algun llunyà racó del «nordeste» era llarguíssim.

 

Finalment, el desllorigador ha arribat quan l’afer ha fet un tomb gairebé còmic: algú se n’ha adonat que al Rosselló —que diuen que és França— hi ha carinyena blanca; aleshores, legalitzar la carinyena blanca ha sigut tan simple com... incloure la «varietat estrangera» carignan blanc com a varietat acceptada a Espanya: pim-pam!

 

És a dir: ara la carinyena blanca de l’Empordà ja existeix —feliçment!— però és, legalment, una varietat estrangera amb un nom en francès!

 

Un cop desaparegut el principal obstacle, ara serà el moment que els vins de carinyena blanca arribin amb més facilitat al públic: potser a algunes etiquetes de la collita 2019 ja hi podrem trobar el nom del raïm que havia estat proscrit. Però el problema no està tancat del tot perquè hi ha, com a mínim, tres petits obstacles més —que esperem que siguin realment «petits». D’una banda, legalment no hi ha ni una sola vinya de carinyena blanca al nostre país perquè, com que la varietat no existia, les quinze o vint hectàrees d’aquest raïm que hi ha plantades van haver de ser inscrites com si fossin d’alguna altra cosa. Caldrà, doncs, requalificar-les —més burocràcia! En segon lloc, caldrà resoldre el tema del nom perquè no voldríem  pas que ara se’ns obligués a etiquetar els vins com a  carignan. Finalment, la carinyena roja també espera tanda...

 

[Si la carinyena blanca està documentada des del 1900, també ho està la vinya de Comamillana d’on la Carme Casacuberta i l’Antoni Pena obtenen el raïm per al prodigiós Vd’O 6.15 que m’ha fet companyia aquest vespre. La seva força setinada, la seva tensió austera i tantes altres coses confirmen la vàlua d’una varietat que, fins ara mateix, era outlaw]   




Comentaris

envia el comentari