El necessari plaer dels petits vins

"Hem entronitzat la «complexitat» i, com passa sovint amb els déus, en nom seu —i dels seu dimonis subalterns, la «concentració» i l’«extracció»— s’han comès barbaritats terribles"

M’ha passat fins a tres vegades en poques setmanes: un viticultor m’ofereix els seus vins —excel·lents, complexos, seriosos— i en algun moment tastem un vi que, mentre jo em deleixo amb la seva pura simplicitat ell, amb posat de demanar disculpes, m’insisteix que no en faci gaire cas perquè és un «petit vi», sense cap complexitat ni, segons ell, cap virtut notable. Però aquell petit vi enllumena el meu tast i em du a pensar en móns imaginats on tothom —a les places, a les fondes i a les cases— begui a cor què vols vins com aquell, senzills i nets, innocents i lluminosos, i tothom sigui una mica més feliç. Per què es disculpa tant, com si se n’avergonyís, d’haver creat aquell petit vi que tanta falta ens fa per poder beure i viure com cal?

 

Hem entronitzat la «complexitat» i, com passa sovint amb els déus, en nom seu —i dels seu dimonis subalterns, la «concentració» i l’«extracció»— s’han comès barbaritats terribles. És clar que sí que els vins més grans són —han de ser— profundament complexos, en el sentit de contenir una riquesa de matisos que ens sadolla els sentits i fins i tot l’esperit, però no podem viure sempre en la complexitat. Fóra malsà.

 

Crec que anem curts de petits vins. Vull dir de bons, excel·lents petits vins. Sembla com si per mor del «valor afegit» haguéssim inundat els mercats amb vins densos i desagradosos, mentre els vins nets, frescos i lleugers que necessitem per viure dignament i acompanyar els nostres àpats de cada dia costen massa de trobar. Als cellers hi són —si triem amb cura— però on haurien de ser és al carrer.

 

Qui és prou temerari d’aturar-se a una fonda i demanar a cegues el vi que inclouen al menú d’un dia de cada dia? Qui és tan insensat d’entrar en un bar desconegut i voler prendre una copa de vi? I, d’altra banda, com m’agradaria, en qualsevol moment, asseure’m en pau en una terrassa amb la confiança de poder prendre una copa d’algun d’aquests petits vins que abans he evocat! Una copa! Una cosa tan senzilla com una bona copa, adient, fina, amb una quantitat apropiada d’un petit vi ben temperat, autèntic en la seva simplicitat!

 

És clar que tots coneixem un o deu llocs on sabem que ens tractaran com cal —mal aniria!— però aquestes necessitats tan bàsiques haurien d’estar més a l’abast, arreu, sense haver-hi de patir. Només demano, en aquest país que ens dóna tants bons vins, poder-me aturar a qualsevol poble, a qualsevol bar i, sense cap angoixa, decidir que acompanyaré el menú del dia amb una o dues copes de vi. I no ho demano pensant només en mi: fóra bo per al país, seria una revolució més transformadora que, per dir alguna cosa, aquells (oportuns i benvinguts) cent punts d’ara fa dotze o catorze anys.

 

[Jo tinc, com tothom, tres o quatre petits vins que bec molt sovint. Un dels que no falta mai a casa és el Clot d’Encís blanc, de l’Amparo Amaro i en Jaume Martí —i del centenar de socis de la Cooperativa Sant Josep de Bot. Fent esment d’aquesta preciosa garnatxa potser quedarà més clar que quan parlo de petits vins no parlo pas de renunciar ni a la qualitat ni a l’autenticitat ni al plaer.]    




Comentaris

envia el comentari