Vinyes urbanes

"El que no ens farà avançar és seguir lamentant cínicament la desaparició del vinyar del Maresme mentre prenem una copa de vi blanc d’aquell raïm que comença per «Ve», d’aquella DO que comença per «Ru»"

Són com les marietes: fan bonic però també ens informen de la bona salut ambiental i, en el cas de les vinyes urbanes, també d’una certa bona salut social i econòmica.

 

Mentre la meva filla va viure a Suïssa va tenir, a l’altra banda del carrer, en plena ciutat de Zuric, una vinya preciosa —més de dues hectàrees— com un immens jardí on podia relaxar la mirada, passejar-hi i observar cada dia, amb el pas de l’any, els diversos treballs que s’hi feien. No és un bibelot sinó una vinya real del celler Landolt, i no és l’única: també hi ha una vinya municipal —tres hectàrees a tocar de l’església de Höngg, d’on surten uns vins que es diuen Züri—, i encara un parell o tres més de vinyes i cellers. En total, passejant per Zuric —un lloc on el pam val un 240% més que a Barcelona— podem trobar-hi fins a catorze hectàrees de vinyes que, amb una mentalitat purament economicista, semblen incomprensibles.

 

A mi aquelles vinyes em parlen d’una societat on l’amor al diner no ha aconseguit anul·lar l’amor al país i on es percep una extraordinària valoració de tot allò que és propi, sigui una poma, un formatge, un paisatge o una vinya. I quan dic «valoració» no parlo de, per exemple, cantar «vinyes verdes vora el mar» o demanar un reconeixement de la Unesco, sinó d’una cosa potser més prosaica però definitivament més transformadora que se’n diu «valorar amb la cartera».

 

També hi ha vinyes a Los Angeles (ni més ni menys que a l’opulent barri de Bel-Air!), a Frankfurt (al Lohrberg, la vinya més oriental de la gloriosa DO Rheingau), a Torí, a Praga, a Venècia... El cas més extraordinari és el de la ciutat de Viena, amb set-centes hectàrees de vinyes escampades pel terme municipal: un autèntic bé de déu en quantitat i qualitat.

 

Barcelona també té una vinya municipal que diria que els barcelonins no coneixen gaire. És a només deu kilòmetres en línia recta de la plaça de Catalunya, en un entorn rural de Collserola que probablement no entraria en la definició més estricta de vinya urbana. La Cooperativa l’Olivera hi gestiona un projecte molt interessant que combina la integració social, la reconstrucció de l’antiga masia de Can Calopa de Dalt  i l’elaboració, a partir de les tres hectàrees de vinya de la finca, d’uns vins bons i ben fets. Uns vins que, amb tota propietat, duen en nom de Vinyes de Barcelona.

 

Només una mica més lluny de la plaça de Catalunya —però en un entorn marcadament urbà— hi ha les vinyes de Can Coll de Canet, a Badalona, on fan un rosat deliciós i, una mica més a prop, a Sant Jeroni de la Murtra també hi reneix la vinya —malvasia que aviat podrem tastar. Encara podríem qualificar d’urbana la vinya de Can Gambús, al Parc Agrari de Sabadell, on altre cop hem d’agrair a l’Olivera l’elaboració dels vins que es diuen Arraona.

 

Si féssim volar la imaginació, podríem pensar que les autèntiques vinyes urbanes de Barcelona haurien pogut ser les d’Alella, les del Maresme —si les coses haguessin anat d’una altra manera. Potser encara hi som a temps. El que no ens farà avançar és seguir lamentant cínicament la desaparició del vinyar del Maresme mentre prenem una copa de vi blanc d’aquell raïm que comença per «Ve», d’aquella DO que comença per «Ru».

 

[Era previsible que reflexionar sobre els temes d’aquest article m’havia de dur a pensar en les vinyes d’Alta Alella —un entorn de puresa natural a tocar del món urbà— i en la Valérie, l’Adela i en Josep Maria, i he anat a buscar una ampolla de Tallarol 2017. Crec que vaig escriure una vegada que els vins com aquest ens poden fer una mica més feliços.]




Comentaris

envia el comentari