Si escrivíssim «el llibre de les vinyes salvades de sumoll»

"La vinya d’en Joan donava, amb prou feines, el vi de casa per passar l’any, i aquesta intranscendència econòmica pot explicar que hagi sobreviscut a la massiva desaparició del sumoll"

Fa dies que en Joan ja no va a la vinya: m’expliquen que d’una caiguda amb la Vespino es va fer un trenc al cap. Té més de noranta anys. La seva vinya també és força vella i és molt petita: la van plantar quan en Joan tenia catorze anys. És a la banda de can Grifoller, prop d’Artés, i no fa ni dues vessanes. És una autèntica relíquia: és sumoll. En Joan —a Artés el coneixen com el viudet—  treballava aquesta petita vinya d’una manera que en diuen «a vall obert» —una paraula que deia la meva àvia i que jo ja havia oblidat— i ara fa una certa esgarrifança veure aquests valls que feia en Joan, fins abans d’ahir mateix, a força de braços i d’aixada.

 

La vinya d’en Joan donava, amb prou feines, el vi de casa per passar l’any, i aquesta intranscendència econòmica pot explicar que hagi sobreviscut a la massiva desaparició del sumoll, que va passar de ser una varietat majoritària al segle XIX a la situació actual quan només resten, esparses per tot el país, unes poquíssimes, valuosíssimes vinyes velles, testimonis d’un raïm —i, per tant, d’un vi i de tot el seu  àmbit sensorial— que ha estat al límit de la desaparició. En Joan va preservar, tossudament, la seva vinya i ara en Josep Solergibert n’extreu unes poques ampolles d’un vi sensacional.

 

De petites històries com aquesta n’hi ha pràcticament una darrere de cada ampolla de sumoll. Petites vinyes que, sigui per la dèria d’un pagès o per alguna altra causa, van mantenir-se al marge de la substitució del sumoll per altres varietats que, en aquells anys del segle passat, semblaven millors. Se’n podria escriure un llibre. Un llibre que parlaria, per exemple, dels ceps de sumoll dels anys vint que han sobreviscut «amagats» a la vinya d’en Joaquim —una vinya de parellada plantada als anys seixanta, prop de Sant Jaume Sesoliveres—, els ceps d’on l’Eloi i en Josep Duran n’extreuen un vi perfumat i deliciós, magnífic.        

 

Un dels protagonistes d’aquest «llibre de les vinyes salvades de sumoll» hauria de ser en Josep Queralt, pioner indiscutit, paladí del sumoll, amb qui tenim un deute tots els que ens estimem els bons vins de sumoll que ara s’estan fent. I també en Carlos Esteve que —literalment!— va salvar una vinya vella en el moment que anava a ser arrencada —i ara aquesta vinya dóna un sumoll que m’encanta. I és clar que aquest llibre imaginat també hauria de parlar de pagesos com els germans Montner —en Joan i en Josep— i de les seves bellíssimes vinyes en amfiteatre de Sant Felip Bord, a la Beguda Alta. El seu sumoll, que fins fa poc no volia ningú, ara té molts festejadors i el tenen compromès a dos cellers que el converteixen en vins objecte de desig. I l’elenc d’aquesta obra sobre el sumoll continuaria amb una dotzena o dues de protagonistes, cadascun amb la seva vinya històrica.

 

També hi podria haver en el llibre una part fosca: vinyes velles i valuoses, centenàries, que avui mateix estan desapareixent a canvi d’un rendiment immobiliari que una vinya no pot mai contrarestar. I per apaivagar la tristesa d’aquestes desaparicions insubstituïbles, el llibre també hauria de fer esment d’alguns projectes nous de plantació de sumoll en indrets molt ben triats per aconseguir que la història del sumoll —que es va estroncar fa quaranta anys i que ara es sustenta en unes poques relíquies d’aquell temps— pugui renéixer amb força.

 

[Parlar de sumoll em fa venir set de sumoll i, per sadollar-la, he triat una copa del Collita Roja 2011 d’en Jordi Arnan i en Ramon Parera que, més enllà del delit que em dóna, em demostra com de bé alguns sumolls poden evolucionar amb el temps.]

 

 




Comentaris

envia el comentari